dilluns, 14 de març del 2022

MICRORELATS DE FEBRER / MICRORRELATOS DE FEBRERO (1)

 


Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de febrer.


Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.




Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de febrero.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.






Eternitat

Fascinat per aquell relleu de fusta, reproducció del judici final de la Capella Sixtina, estava dret davant de la immensa porta. "Éssers vius, abstenir-se", deia un cartell situat sobre el dit de l'implacable déu justicier. Però per alguna cosa ell era de can Tafaner. Hi va entrar. Va accedir a un pati on, assegut al darrere d'una taula, un àngel amb ales blanques prenia notes en un full de núvol. Sense alçar la vista li va dir, "Tafaners vius, la porta verda del fons" Va trobar que l'organització era molt bona i es va dirigir, entusiasmat, on l'hi havia dit. La porta verda estava mig oberta i deixava passar una remor de veus, com la que hi ha a la mitja part d'una conferència engrescadora. En travessar el llindar va notar com l'ànima li sortia del pit i es quedava palplantada davant seu, mirant-lo. "Però què fas?", li va dir, amb to preocupat. "Ara haig d'anar a judici", li va contestar l'ànima, "seu, que aviat torno".

Fa mil anys que espera. Entén que en queixar-se al mossèn que la classe de catecisme era molt cançonera, li contestés que l'eternitat encara ho era més. El que més el preocupa és que se li refreda el sopar.

Pere Criach Puig

Manresa (Barcelona)

 



 

L’armari

De bon matí, després de trenta anys, l'Anna ha tornat d'incògnit al seu poble. És constructora i ha de fer una petita reforma a la rectoria. Al mossèn no li fa gens de gràcia que hagin enviat una dona. La mira amb una mica de menyspreu i no la reconeix.

 −Esperava un home −diu contrariat.

 −Idò ja ho veu −l’Anna li somriu i mana als manobres que refereixin les parets per llevar humitats i que preparin per fer l’armari encastat.

 −El vull gran −comenta el mossèn− M’hi han de cabre albes, casulles i sotanes.

 −Cap problema −diu l'Anna.

Es posen en feina i, en acabar la jornada, els manobres se'n van. L’Anna els diu que ja no els necessita, que ara tot és feina de fuster. Queda sola amb el mossèn i li mostra l'armari.

 −Així de gran va bé? −demana.

 −Oh sí, perfecte! −el mossèn s'hi fica meravellat de la rapidesa dels obrers− Fins i tot hi cabo jo que soc tan gros −fa broma.

L’Anna aprofita que és dintre i li pega amb el martell al cap. El mossèn cau ple de sang i l’Anna l’empeny fins a recolzar-lo a la paret lateral; llavors comença a alçar totxos i l'armari queda més petit.

 −Abans t’era igual que fóssim nens o nenes −li comenta, però el mossèn no la sent.

Francisca Marcé Sabater

Santa Maria del Camí (Illes Balears)

 



 

Èxit editorial

L’escriptor d'èxit porta més de dues hores esperant, el dia de Sant Jordi, que algú comparegui perquè li signi el llibre. És estrany, perquè li havien dit que aquell llibre, com tota la resta que havia publicat fins ara, seria un èxit editorial. Dona una llambregada obliqua a l'escriptora del costat (d’un èxit similar o fins i tot superior al seu) i comprova que es troba en una situació idèntica. L'escriptora fa el mateix amb l’autor de best-sellers que té al costat. I així, l’un darrere l'altre. No hi ha cap lector fent cua, enlloc, perquè li signin el llibre. Tots els lectors són, en una parada més o menys similar a la seva, esperant resignadament que vingui algú altre per signar-los el llibre que acaben de publicar. Els havien dit que seria un èxit editorial.

Ramon Pardina Villanueva

Barcelona

 




Companys de viatge

Al capdavall, el cotxe del pare és al desballestador i ell al tanatori, així que cap dels dos ha sortit ben parat aquesta vegada.

Fa temps que l'esperonàvem a canviar aquella antigalla que l'havia acompanyat tants anys per un model més modern. Però ell s'hi negava argumentant com el cotxe no ho havia fet mai amb ell, repetint-nos les anècdotes que ja sabíem de memòria: que mai no s'havia espatllat lluny d'un lloc segur on deixar-lo i un bus a mà per a tornar a casa; que punxava poc i, casualment, al costat d'una plaça d'aparcament lliure, inclús al centre de la ciutat on mai no en trobava en condicions normals; i clar, aquella vegada que el foc volgué apoderar-se del motor i va aturar-se a la porta d'un bar on hi havia un extintor a punt i un cambrer ràpid i eficient, ah sí, i un lloc per aparcar mentre esperava la grua amb una cervesa dins del bar.

Però ahir no. Tanmateix, diuen que ha tingut sort, que l'accident era inevitable i la seua mort lenta i dolorosa, però sembla que just abans de l'accident una fuita de gasos de la combustió del motor havia entrat en l'habitacle del vehicle, regalant-li una mort dolça i estalviant-li el sofriment.

Manuel Pérez Alegre

València