El trofeu
Premis de Sant Jordi, mostres literàries, concursos del barri, jocs florals... Com a escriptor local, havia acumulat un gavadal d’èxits. Elaborava una ficció veraç, incisiva i absorbent. Tots els jurats enaltien la seva esplèndida capacitat de fabulació.
Recreava històries de persones marginades en entorns depriments. Els protagonistes es trobaven immersos en drames quotidians, però existencials. No eren trames d’autosuperació, sinó relats d’àrdua supervivència que mai no acabaven bé.
Diversos membres d’aquests tribunals li preguntaven com s’ho feia per imbuir-se dels elements que conformaven situacions tan dures. «Ets assistent social?» «Treballes a la policia?» «Investigues la pobresa?» Ell, fent-se el desentès, estrafeia un somriure. Amb les mans grosses, clivellades i calloses, recollia el guardó i s’embutxacava el xec.
Sens dubte, l’exuberant bagatge creatiu li conferia seguretat en si mateix. No dubtava que sabria commoure un altre selecte grup de persones, aquelles que li permetrien gaudir del premi definitiu. «És el teu torn. Esprem l’enginy!», li va mussitar l’advocat, bo i picant-li l’ullet.
Vicenç Ambrós Besa
Lluçà (Barcelona)
Fuera de lugar
La niña que no crece tampoco quiere escuchar. Solo lee y así se le pasan los años. Las demás perdimos la voz infantil sin darnos cuenta y hemos aprendido a caminar como si no nos observasen. Mientras, ella lee sin descanso, año tras año.
A veces su eterna niñez nos apena y le decimos palabras dulces como a una mascota, pero no nos oye. Solo conversa con personajes de cuento que nunca envejecen. Y les susurra que vengan a buscarla en el siguiente capítulo. Ese en el que nosotras ya no estaremos.
Sara Coca
Montequinto (Sevilla)
