*Juan Miguel Montes Labella i /y Noemí Alcázar Rodríguez,
personal del Bibliobús Montnegre
(bibliotecaris tot terreny / bibliotecarios todoterreno).
Els microrelats guanyadors de la convocatòria del mes de febrer de la V edició del Microconcurs són:
Los microrrelatos ganadores de la convocatoria del mes de febrero de la V edición del Microconcurso son:
CATEGORIA EN CATALÀ:
Catorze
Era dels pocs detectius honrats que quedaven a la ciutat
però, en realitat, era un impostor. No es deia Olivier Coronas ni tampoc havia
nascut a París. La seva vida era una farsa i, com un llangardaix de ciutat,
arrossegava la cua per tots els racons, fugint de l’ombra allargada del passat.
Però no era cap fugitiu ni cap delinqüent. Només era un home amb una missió que
es convertí en el seu escut. O encara millor, en el mur de la seva mitja
veritat. A l’altre costat, tot era mentida.
Feia temps que
tenia el mateix somni. Carrer de la Poma. Habitació catorze. Eren les paraules
que cada nit li xiuxiuejava una veu sense rostre, com si fossin les peces de
l’immens trencaclosques d’aquella obsessió onírica. Fins que, un dia, de sobte,
sonà el telèfon. Una trucada anònima el cità en un hotel d’una ciutat on només
havia estat una vegada. Tenia un nom impronunciable però existia de debò. I
tenia catorze lletres. Es pessigà per despertar-se però ja no somiava. I així,
sense por, es llançà a la recerca d’aquell catorze com qui vol caçar una
estrella, la seva. Potser perquè totes les respostes cabien dins d’aquell
número. Igual que les catorze lletres falses d’Olivier Coronas.
Marta Finazzi Martínez
Girona
CATEGORÍA EN CASTELLANO:
Asperger
La vergüenza por lo que hicimos aquella noche nos
acompañaría para siempre. Ya pudimos intuirlo días más tarde, cuando los de la
pandilla nos reunimos de nuevo y nuestras voces se diluían como plástico; cada
silencio era un ácido que nos iba corroyendo. El tirachinas y los gorriones, o
los petardos al perro de Martínez, apenas ya lograrían regalarnos una divertida
indiferencia.
De aquellos amigos de verano solo volví a ver a Jorge, un
día por la calle. Y sé que, acallada entre trivialidades, a ambos nos inundó la
última sonrisa de Óscar sobre el agua: feliz porque, por una vez, no estaba
solo.
Y le dejábamos jugar con nosotros a los socorristas.
Raquel Vázquez
Betanzos (A Coruña)
