dijous, 10 de març de 2016

GUANYADORS DE FEBRER / GANADORES DE FEBRERO (V EDICIÓ / EDICIÓN)




*Juan Miguel Montes Labella i /y Noemí Alcázar Rodríguez,
personal del Bibliobús Montnegre 
(bibliotecaris tot terreny / bibliotecarios todoterreno).




Els microrelats guanyadors de la convocatòria del mes de febrer de la V edició del Microconcurs són:



Los microrrelatos ganadores de la convocatoria del mes de febrero de la V edición del Microconcurso son:






CATEGORIA EN CATALÀ:






Catorze

Era dels pocs detectius honrats que quedaven a la ciutat però, en realitat, era un impostor. No es deia Olivier Coronas ni tampoc havia nascut a París. La seva vida era una farsa i, com un llangardaix de ciutat, arrossegava la cua per tots els racons, fugint de l’ombra allargada del passat. Però no era cap fugitiu ni cap delinqüent. Només era un home amb una missió que es convertí en el seu escut. O encara millor, en el mur de la seva mitja veritat. A l’altre costat, tot era mentida.
Feia temps que tenia el mateix somni. Carrer de la Poma. Habitació catorze. Eren les paraules que cada nit li xiuxiuejava una veu sense rostre, com si fossin les peces de l’immens trencaclosques d’aquella obsessió onírica. Fins que, un dia, de sobte, sonà el telèfon. Una trucada anònima el cità en un hotel d’una ciutat on només havia estat una vegada. Tenia un nom impronunciable però existia de debò. I tenia catorze lletres. Es pessigà per despertar-se però ja no somiava. I així, sense por, es llançà a la recerca d’aquell catorze com qui vol caçar una estrella, la seva. Potser perquè totes les respostes cabien dins d’aquell número. Igual que les catorze lletres falses d’Olivier Coronas.

Marta Finazzi Martínez
Girona





CATEGORÍA EN CASTELLANO:







Asperger

La vergüenza por lo que hicimos aquella noche nos acompañaría para siempre. Ya pudimos intuirlo días más tarde, cuando los de la pandilla nos reunimos de nuevo y nuestras voces se diluían como plástico; cada silencio era un ácido que nos iba corroyendo. El tirachinas y los gorriones, o los petardos al perro de Martínez, apenas ya lograrían regalarnos una divertida indiferencia.
De aquellos amigos de verano solo volví a ver a Jorge, un día por la calle. Y sé que, acallada entre trivialidades, a ambos nos inundó la última sonrisa de Óscar sobre el agua: feliz porque, por una vez, no estaba solo.
Y le dejábamos jugar con nosotros a los socorristas.

Raquel Vázquez
Betanzos (A Coruña)







4 comentaris:

  1. Felicidades, Raquel, un relato duro.
    Enhorabuena, Marta.

    ResponElimina
  2. Enhorabuena a las dos por tan excelentes relatos. Saludos.

    ResponElimina
  3. Enhorabuena a los dos. Geniales ambos.
    Y Raquel, contento de tenerte de nuevo en el libro de La Micro.

    ResponElimina
  4. Felicidades Marta y Raquel. Abrazos.

    ResponElimina