dissabte, 14 de maig de 2016

MICRORELATS D'ABRIL / MICRORRELATOS DE ABRIL (1)




Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria d'abril.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de abril.


Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.











Els veïns del costat

Fa nou mesos que vaig arriar aquí. Al principi tot anava bé, però des de fa un parell de setmanes que els meus veïns estan més empipadors que mai. No em deixen dormir, estan tot el dia d’aquí cap allà, a vegades parlen tan fort que el so travessa les parets. En canvi si jo em deixo anar i ballo es queixen, us ho podeu creure! Que es pensen? Que són els únics que viuen aquí o què?. Doncs ja n’hi ha prou, penso ballar i ho faré com mai. Si es queixen no pararé i si criden jo cridaré més. Em moc com si cada pas fos l’últim i tot desapareix, el cos em pesa, però els meus plors s’escolten vius.

Sento una veu estranya :-Enhorabona ja ha nascut, és una nena.


Carlota Moriën Musté
Montblanc (Tarragona)








Model

La model en apnea canviava professionalment de posat mentre els directius de l’agència xiuxiuejaven entre ells. Tot era magnífic però no perfecte. Veredicte: cuixes massa gruixudes i insuficientment pàl·lida de pell.
Següent!
La model no es va immutar. Va sortir d’escena i va tornar al cap de pocs segons amb un ribot. Allà mateix es va rebaixar les cuixes, passada a passada, sense ni un gest de dolor i, quan va creure que ja era suficient, va deixar caure el ribot a terra, va treure una cigarreta d’un paquet quasi buit i, entre pipada i pipada, es va anar dessagnant fins a caure morta a terra.
Després de deliberar llargament, van cridar al becari que va agafar el cadàver amb suma delicadesa i el va portar fins a la part del darrera. Allà la van despullar i la van plastificar. Era una llàstima desaprofitar-la. Seria un magnífic maniquí per a la nova col·lecció primavera-estiu.
https://ssl.gstatic.com/ui/v1/icons/mail/images/cleardot.gif

Ivan Bonache Cuadrado
Santpedor (Barcelona)






*Siringa, d'Arthur Hacker (1892).


Mitologia grega

Quin pal, la visita al museu arqueològic! I a sobre haig d'aguantar el profe, que per fer-se el graciós no para de repetir-me que amb el meu nom m'hi hauria de sentir com a casa.
Em separo del grup. Fujo d'un company que fa dies que se m'enganxa com una paparra.
M'amago en una sala plena d'urnes gregues. Me les miro per sobre fins que el dibuix d'una d'elles em resulta familiar. Hi surt un bosc, un déu, una nimfa... Hipnotitzada, l'agafo.
Salta l'alarma. El meu perseguidor arriba a la sala. No puc fugir més. L'urna em rellisca i s'esmicola al terra mentre els meus dits es van convertint en branques.


Ariadna Herrero i Molina
Les Franqueses del Vallès (Barcelona)











Vint euros

Una furgoneta avança pel camí. És Roi. No em cal veure l'adhesiu de l'escut del Nàstic que llueix al parabrisa, ni tan sols distingir el color blau de la carrosseria. Tinc prou en escoltar el grunyit sec dels frens en agafar l'última revolta.
Tampoc necessitaré escoltar la seua proposta. Serà la mateixa miserable oferta que vaig acceptar ahir, i abans-d'ahir, i tots els maleits dies que porte alçant-me, envoltat; per desgraciats com jo i pel tuf pútrid d'aquest erm amb esperit de femer.

Dins d'uns segons Roi s'aturarà ací davant, la polseguera que el persegueix l'alcançarà i omplirà de pols a tots els que s'arremolinaran al voltant del vehicle. Ell només em mirarà a mi. Es traurà l'havà de la boca i, dels seus llavis, eixirà un «Avui a dos euros» barrejat amb el fum de l'última calada. Després em farà un gest amb el cap per a què puje. Però no pujaré. Avui no. El miraré fixament i diré: «Tres». Ell em llançarà un somriure descoratjat. No insistirà. Escollirà a qualsevol altre per desllomar-se deu hores replegant carxofes, i marxarà. Hauré perdut vint euros, però quan note el primer palmell d'admiració fregant-me l'esquena, sabré que en realitat he guanyat.

Miguel Torija i Martí
Castelló

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada