Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de maig.
Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.
Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de mayo.
Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.
Onze d'agost i tot és fosc. Vaig a la cuina. És dimecres i en Joan vindrà a dinar. L'eclipsi s'ha endut el sol, esgrogueïnt-lo. Els mobles giravolten i em sento fer figa. Abans de caure penso que no arribaré al telèfon.
Vaig a dinar amb la mare. Fa dies que no m’hi passo i deu estar amoïnada. Fa temps que no parlem i em fa vergonya que se m’escapi esmentar que no tinc feina. Sort de la Dolors que fa de dependenta mitja jornada. I ara estem embarassats. La mare voldria que hi anéssim a viure però no pot ser. Vaig a trucar. Comunica.
Suo com un porc. Aquest cargol està passat de rosca. Fa un dia ben estrany amb aquest sol esmorteït que gairebé mareja. Aquest any no tinc vacances i no aniré al poble a veure la mare. Fa deu dies va ser a casa per l’aniversari de la meva filla. A l’hora d’anar-se’n, la criatura va començar a plorar com si ho sabés. Vaja, em criden. Entro a la caseta del guàrdia i agafo el telèfon.
La veïna ha sentit l’estrèpit i, amb la clau que té per si de cas, ha entrat al pis. La mare era estesa amb el fil del telèfon a la mà i una ganyota d’esperança als llavis. En Joan i jo la vetllem a l’hospital. El metge no creu que se’n surti.
Renéixer
Michael Green
tenia els ulls fixos en la pantalla de l’ordinador on les cotitzacions del
mercat dels cereals es movien com cucs de colors. La mà dreta crispada a sobre
del ratolí mentre l’esquerra li esgarrapava el pit en un intent inútil d’aturar
el dolor. Ningú es va adonar com agafava aire i el retenia uns segons,
conscient que la seva existència es reduïa a aquell bocí d’oxigen i que una
vegada el deixés anar, en el seu interior només hi hauria lloc per a la mort.
Creiem que va
repassar la seva vida en aquells instants: els seus èxits a la City de Londres;
les persones i les relacions oblidades per aconseguir-los; les paraules del seu
mestre espiritual quan deia que transitem per diverses existències i que amb
cada mort renaixem en un altre cos. Va tancar els ulls confortat en aquest
darrer pensament i lentament va deixar fugir l’aire.
Va intuir la llum
al final del túnel, va sentir com unes mans negres el treien a la superfície,
va veure una cabana en penombra i com els seus germans famèlics el miraven amb
rancúnia. Per un instant es va maleir per haver ajudat tant a aquella misèria,
just fins que una cleca al cul el va fer esclatar en un plor que ja no era el
seu.
Dario Alberca Badenes
Vilafranca del Penedès (Barcelona)
Superhomes
Els grans homes
no són grans a totes hores ni en totes les coses.
Frederic II de Prússia (1712-1786)
Frederic II de Prússia (1712-1786)
Em costa dormir a
les nits. La meva dona em tranquil·litza dient-me que tot arriba per qui sap
esperar. Ara vivim a casa de la sogra. Vam haver de deixar les claus del pis al
banc. De fet era seu. Anem tirant de feines temporals i del subsidi de la
mestressa. L’important és que en Narcís, el nostre fill, no li manqui de res.
Aquesta setmana he passat el càsting per fer un acte en un conegut cinema
durant la projecció de l’última pel·lícula de Batman. Abans que
comenci cada passi he de passejar-me pel cinema saludant. Tenir do de gents
m’ha servit. Per l’estrena m’han donat dues entrades a primera fila. Feia temps
que no veia tan content en Narcís. L’assenyalat dia, amb la sala plena de gom a
gom, he sortit per la part de l’escenari. Al meu fill els ulls li feien
pampallugues. La meva dona no parava de riure i de girar-se enrere per veure
les cares dels altres espectadors. A ell li he donat la mà. Llavors, a cau
d’orella posant veu greu li he dit que es comentava per la ciutat que era un
noi molt valent. M’ha abraçat. En arribar a casa, el primer que m’ha dit el meu
fill tot joiós ha estat: “Saps pare? A Batman li fa mal olor l’alè!”.
Àngel Fabregat Morera
Belianes (Lleida)
1999
Onze d'agost i tot és fosc. Vaig a la cuina. És dimecres i en Joan vindrà a dinar. L'eclipsi s'ha endut el sol, esgrogueïnt-lo. Els mobles giravolten i em sento fer figa. Abans de caure penso que no arribaré al telèfon.
Vaig a dinar amb la mare. Fa dies que no m’hi passo i deu estar amoïnada. Fa temps que no parlem i em fa vergonya que se m’escapi esmentar que no tinc feina. Sort de la Dolors que fa de dependenta mitja jornada. I ara estem embarassats. La mare voldria que hi anéssim a viure però no pot ser. Vaig a trucar. Comunica.
Suo com un porc. Aquest cargol està passat de rosca. Fa un dia ben estrany amb aquest sol esmorteït que gairebé mareja. Aquest any no tinc vacances i no aniré al poble a veure la mare. Fa deu dies va ser a casa per l’aniversari de la meva filla. A l’hora d’anar-se’n, la criatura va començar a plorar com si ho sabés. Vaja, em criden. Entro a la caseta del guàrdia i agafo el telèfon.
La veïna ha sentit l’estrèpit i, amb la clau que té per si de cas, ha entrat al pis. La mare era estesa amb el fil del telèfon a la mà i una ganyota d’esperança als llavis. En Joan i jo la vetllem a l’hospital. El metge no creu que se’n surti.
Celestí Casòliva Morales
Barcelona
El motí
“Blaquerna demanà al juglar qual era seu ofici
e lo juglar li dix que ell era juglar”
Ramon Llull
- El narrador ens acorda uns minuts per expressar-nos – diu
el delegat.
Rebombori a l’assemblea de personatges.
– Quins punts desitgeu tractar ?
Una certa perplexitat.
Els assistents s’entremiren, rumien. Gratament discret de
closques.
A la fi, un personatge grassonet s’alça i diu amb
vehemència:
- Que no comenti cadascuna de les nostres paraules! – diu
certament amb vehemència.
El secunda al cap d’uns segons un personatge llargarut:
- Sí, exacte, és un tracte vexant! – referma l’espigat.
Unes files més enllà es posa dempeus un barbut i perora
enèrgicament cap als companys:
- Per què el necessitem, nosaltres, al narrador? Que no
tenim veu? Fora acotacions! Tot el poder per als personatges!
Un grup de personatges excitats arrenca unes cadires i hi
cala foc.
Esclata el vidre d’una finestra.
- Mori el narrador! Mori el narrador!
Els observo divertit, somric i faig caure damunt les seves
vel·leïtats la força senzilla d’un signe de puntuació: .
Roger Fusté Suñé
Aix-en-Provence (França)
Una abella i una flor
Després d'anys d'investigació, Eduard Ribó i Cruz va ser el
primer nen concebut a partir de la interacció directa d'una abella i una flor.
Van caldre proves i proves, hores de laboratori i diverses campanyes de
micromecenatge per aconseguir aquest prodigi de la natura; i que per fi, uns
pares poguessin explicar al seu fill que un dia una abella, Eduard, va
acostar-se a una flor i va deixar-hi una mostra d'àcid desoxiribonucleic,
i amb l'ajuda d'un equip científic multidisciplinar el pare la va anar regant i
la mare cuidant-ne els pètals, i al cap d'uns mesos, amor, vas néixer tu...
feliç i aliè al debat biomèdic.
Laia Prat Garcia
Sant Quirze del Vallès (Barcelona)
