dilluns, 13 de novembre de 2017

MICRORELATS D'OCTUBRE / MICRORRELATOS DE OCTUBRE (1)




Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria d'octubre.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.





Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de octubre.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.






*Electra a la tomba d'Agamenon / Electra en la tumba de Agamenón
de Frederic Leighton (1869).


El secret de l’àvia

Sempre havia estat enamorada del pare. Potser patia el complexe d’Electra. Li meravellaven els ulls blaus, la veu de locutor que l’encisava quan de petita li explicava rondalles i el carisma que tenia amb la gent. No entenia com ell podia ser tan diferent de l’avi Josep, aquest amb ulls de llop, esquerp i veu d’ogre. Fins el dia de l’enterrament de l’àvia, a l’última fila de l’església.

Matilde González López
Sabadell (Barcelona)









Lex mundi

Norbert Sales no era un advocat qualsevol perquè sempre menjava una piruleta minuts abans de començar un judici. Era el seu propi ritual per llepar el temps d’espera, infinitament dolç, fins que la transparència del caramel, com si fos un mirall, el retornava a la concurrència de persones que s’apilonaven caòtiques als passadissos d’aquell edifici que semblava un palau. Però allà no s’hi celebraven festes ni tampoc balls. Potser era per això que el lletrat Sales devorava piruletes vermelles des de la línia invisible de la defensa, només perquè necessitava que la llei no fos tan insípidament avorrida. També, perquè creia que era molt més que aquella paret de roca que li havien ensenyat a escalar a la Facultat de Dret i per les escletxes de la qual s’escolaven totes les injustícies del món. En una altra vida, li hauria agradat ser botiguer de la veritat i vendre-la a pes perquè, d’aquesta manera, tothom en pagaria el preu just. Segurament, amb aquest negoci no es faria mai ric, però sempre somiava que seria bonic poder fer la bugada de les consciències humanes i estendre-les al ras, sota el sol de la llei.

Marta Finazzi Martínez
Girona








El desig

No t’has de sentir culpable. Has fet allò que t’agrada fer quan tens un forat a la teva agenda. T’has canviat els odiosos pantalons grisos de polièster i la corbata granada per una camiseta transpirable i les sabatilles de córrer. Tot seguit, t’has endinsat pel bosc frondós que hi ha al costat de casa teva.
T’agrada veure que els matolls de màquies i els pins blancs s’imposen al teu món artificial de pantalles planes i teclats; l’olor a natura viva fa dissipar de les teves narius la ferum a processadors escalfats, i el cant de les orenetes fa foragitar el soroll feixuc dels portàtils.
Sempre anheles que arribi el moment de deixar enrere la jungla d’asfalt i ciment de la teva ciutat i trobar-te rodejat de vegetació i vida amb el desig únic de fer desaparèixer tot aquell embalum d’edificis que t’angoixen. Avui, amb aquest pensament al cap, has ensopegat amb quelcom metàl·lic i daurat; l’has recollit de terra i l’has fregat amb la màniga, però no has esbrinat què era i l’has llançat ben lluny.
Ha estat en aquell instant que el teu cor s’ha trasbalsat, just quan has clavat la mirada a l’horitzó on hi presumia orgullosa una ciutat i ara només hi veus cel i núvols.   

Albert Llanos Serral
Tarragona








Segrest a l’oli

John Brealey, del Metropolitan de Nova York, es mira el quadre de Las Meninas amb ulls esbatanats. El Vicenç Punded, cap de restauració del Museo del Prado, llegeix per tercer cop el missatge escrit en lletres púrpures sobre el llenç:— cien escudos de oro y os devolvemos a la infanta Margarita en perfecto estado al óleo.
L’expert americà no s’ho explica: entre la dama d’honor i la nana hidrocèfala no hi ha res. Un buit pictòric que és ensumat pel mastí espanyol qui ha abandonat l’actitud de repòs que li va atorgà Velázquez i busca amb desassossec la mestressa.
— Això és obra d’un vàndal! —Vicenç s’eixuga la suor del front.
Mentrestant a la whiskeria Saturn de la Jonquera, la ballarina d’striptease es desvesteix amb aire aristocràtic seguint els acords d’un tema barroc de Domenico Scarlatti. Deixa caure el pesat vestit i es deslliga la cotilla i el mirinyac. El cos nu i pàl·lid desencadena xiulets i crits. Belluga la melena crespada rossa platí i camina a quatre grapes fins un home gras que crida: —Marga, reina!
Ella el mira amb uns ulls foscos que acumulen tres-cents anys d’experiència, li posa el dit tenyit de púrpura als llavis: —Shh! No revelis el meu llinatge.

Mercè Mas Garcia
Barberà del Vallès (Barcelona)

1 comentari: