dimarts, 16 d’abril de 2019

MICRORELATS DE MARÇ / MICRORRELATOS DE MARZO (2)




Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de març.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de marzo.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.










L’assetjador


Davant el cos inert de la noia, Romeu, desesperat, pren el flascó i beu el contingut d'un glop. El públic el veu agonitzar entre espasmes i recargolaments, els ulls fora de les òrbites, la boca escumejant. Sobreactua? Només Julieta sap que no. Porc fastigós!

Jordi Masó Rahola
La Roca del Vallès (Barcelona)






En un altre temps, en un altre lloc

L’única cosa que ens unia, a mon pare i a mi, era la nostra afició a les pel·lícules de l’Oest. Les vegades que l’anava a veure, quan ja no es podia alçar de la cadira de rodes -que anomenava sarcàsticament «la diligència»-, sempre decidíem de «repassar-ne» alguna. Així ens estalviàvem de repassar les «malifetes» de la meva difunta mare, les «marranades» de mons germans i la meva «ineptitud» a l’hora de trobar una feina o una dona «decents».
El Shane de Raíces profundas era el seu personatge preferit.
Deia: «M’agradaria moltíssim que algú em demanés a crits que no marxés».
Però mon pare va marxar tot sol, al final, sense que ningú no alcés la veu per impedir-ho.
Entre la seva col·lecció de pel·lícules de l’Oest en vaig trobar una titulada El tiroteig.
Hi sortia ell disfressat de pistoler.
Caminava sigil·losament empunyant un revòlver.
Devia tenir deu anys.
Era mon pare de petit, sens dubte, i el que li disparava per l’esquena era jo mateix, també de petit.
Ell es desplomava teatralment, però de seguida s’alçava tot somrient per demostrar que jugàvem i que no em tenia rancúnia, que en un altre temps, en un altre lloc, hauríem pogut ser amics.
          
Josep Sampere Martí
Igualada (Barcelona)






El botxí

En Michael Workston era botxí, dels que treballen nou hores al dia sis dies a la setmana. El diumenge reposava. Estava acostumat a la seva feina i fins i tot a vegades s’oferia per fer hores extres quan el volum de feina ho requeria. L’olor de la sang no li molestava gens, li agradava l’aroma ferruginós que quedava a l’ambient després d’unes quantes execucions. La gent l’advertia que aquella feina no es podia fer durant massa temps, que més d’un havia quedat trastocat de tanta carnisseria, però ell no, a ell no li desagradava gens la seva feina ni li suposaria cap afectació en un futur. Ell controlava i tenia una ment forta, al cap i a la fi només eren porcs, uns porcs que no li importaven a ningú. Per això aquella nit no va entendre què feia la policia entrant a casa seva, ocupant el seu jardí i esberlant la porta per endur-se’l, al cap i a la fi només estava fent la seva feina.

Marta Domènech Sala
Palamós (Girona)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada