Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria d'abril.
Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.
Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de abril.
Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.
David
Investigadors del departament d’història de l’art de la
Universitat d’Stanfordtown han certificat l’autenticitat d’una carta de Nicola
Maquiavelo a Lorenzo da Mèdici, de juny de 1504, que revela l’origen de la
coneguda animadversió que es professaven Leonardo da Vinci i Miquel Àngel
Buonarotti.
Segons explica Roger Thribeau, cap de l’equip de recerca,
l’escultor de Caprese hauria encarregat a Leonardo una màquina del temps amb la
finalitat de transportar un bloc de marbre de sis tones, així com a un jove
model, fins al segle XXI. Un cop allí, el model hauria posat segons les
instruccions prèvies de l’escultor, un escàner l’hauria digitalitzat i una
impressora 3D hauria traçat el David a escala 3:1.
L’estàtua de 5,17 metres d’alçada, prossegueix Thribeau,
hauria fet el viatge de tornada al segle XVI sense problemes, però no així el
model, que hauria volgut quedar-se en aquell altre món. Miquel Àngel, que
n’estava molt, del jove, hauria culpat Leonardo, atès que la logística estava
inclosa al contracte. Els dos genis haurien discutit acaloradament, iniciant
una enemistat que a partir de llavors no va fer sinó créixer.
Josep Casals Arbós
Prades (Tarragona)
Encantat de la vida
S'hi estava bé allà. Si li haguessin dit al principi, no
s'ho hauria cregut. Amb el que va arribar a desesperar-se i plorar. Però a poc
a poc s'hi va anar trobant bé. Fins i tot l'hivern havia estat molt més
passable del que es podia imaginar. La sang freda, és clar.
I ara, a l'estiu, allò era una delícia: l'aigua calenta de
la bassa, les nits estelades a la serena, el mantra del cant dels companys que
convidava a afegir-s'hi i alliberar la ment.
Rauc, rauc. Rauc, rauc. Rauc, rauc.
Només l'amoïnava una mica que es presentés una princesa
donzella i insistís a besar-lo tant sí com no.
Albert Peracaula Bosch
Girona
Menjo i compte vint
–El buldog m’obre el camí
–va dir el Joan haver entès.
–Doncs a mi m’ha semblat “El barnús va ser el meu amic” –va
expressar l’Albert.
–Jo estic segur que ha dit “El desamor no demana permís” –va
postil·lar el Martí.
–La veritat és que no ha d’haver dit res d’això. En el seu
últim sospir ha volgut deixar-nos pensant, com feia en el parxís amb el Kant,
el Nietzsche o tants uns altres –va dir el Albert.
–Bé, ho feia perquè, segons ell, era una bona prevenció
contra l’Alzheimer –va recogitar el Joan–. Encara que així també ens
destrossava en totes les partides.
–I aquesta també la té guanyada, ara a esperar al subcampió
–va concloure el Martí.
Javier Palanca Corredor
València
La venjança de la física (quàntica)
En Ramon és un paio
llest i tot guapot.
És normal, però posseeix una característica que el
diferencia dels altres: mai no passa de la pàgina 126 de qualsevol novel·la.
Manifesta que ja
coneix tots els finals de novel·la i que només són 20 els arguments universals.
El que no sap és que 126 és un nombre màgic, igual que 82 i
20.
I 82 són les paraules exactes que ens han explicat la
completa evanescència d'aquest personatge, agradable i tot guapot.
Jesús Pacheco Julià
Sant Celoni (Barcelona)
Venjança
Havien deixat l’urna sobre un prestatge de la llibreria. Va
descaragolar la tapa. Encara feia olor de socarrim. Va anar escampant les
cendres per tot el pis amb el mateix gest que feia quan, de petita, espargia
les llavors a l’hort de l’avi, allà al poble. Abans de marxar, va contemplar el
paisatge nevat de la sala d’estar. Quin descans no haver de sentir mai més
aquella veu irritant, insistent: «Adela, torni a passar el drap que als mobles
encara hi ha pols!».
Jordi Masó Rahola
Granollers (Barcelona)
