Curset
Tan bon punt arriben, els clavo
una bronca. No m’agrada cridar, però això és el que esperen de mi: que brami,
que renegui i que els faci fer flexions per qualsevol collonada, per molt que
es tracti d’un curset de supervivència de cap de setmana que pots contractar a
l’FNAC. Fetes les presentacions, els batejo amb sobrenoms: Gras-amb-ulleres,
Pits-de-plàstic, Músculs-de-gimnàs i Peus-plans, una altra concessió a les
pel·lícules d’acció que no té res a veure amb la realitat de l’exèrcit, on et
criden pel nom i prou.
Explicada la teoria, pugem a
l’avioneta. Gras-amb-ulleres es creu Rambo. Pits-de-plàstic i Músculs-de-gimnàs
flirtegen. Peus-plans es mira avergonyit les sabates. Llavors els dic que
saltin, sense paracaigudes ni hòsties. Em pregunten si m’he tornat boig. Però
aquest curset no va de la meva salut mental, sinó d’aprendre a sobreviure en
situacions extremes.
-Vigileu on trepitgeu que hi ha
mines! -els adverteixo abans d’abandonar-los a la seva sort.
El diumenge els espero a la
sortida del camp de pràctiques. L’únic aprovat és per a Peus-plans que apareix
ensangonat i sense un tros d’orella. Li faig la foto, li entrego el diploma i
li recordo on és la botiga de regals.
Lluís Planellas Giné
Barcelona
El Profeta —així li diuen els
infermers— convoca dotze interns de l’àrea tres per donar-los la bona nova.
«He descobert el sentit de la
vida!», exclama.
L’home que sempre baveja de sobte
ja no saliva, un intern deixa d’arrencar-se un floc de cabells, un altre para
de moure compulsivament la cama, i la resta es queden en silenci. Tot seguit,
el més jove pregunta:
«I quin és el sentit de la vida,
Mestre?».
El Profeta se’l mira, es rasca el
cap, mira els altres, es rasca el cap de nou i diu:
«Ara... no me’n recordo».
I el que bavejava somriu, el de
les clapes de cabell fa una rialla estrident, el que movia la cama ara ho fa
d’alegria, i la resta riuen com mai.
La bona nova ha arribat, en
secret, a l’àrea tres.
Albert Fontan Salavert
Sabadell (Barcelona)
Esclafat per la vida
Fa estona que miro el paisatge. Les vistes són tan boniques... em tenen captivat. Des d’aquí puc veure-ho tot. Quan passo per zones sense núvols, admiro les belles ciutats i pobles. Aleshores, el terreny canvia i puc veure un vast oceà, en el que desitjaria enfonsar-m'hi i nedar. Des d’aquí puc tocar el cel, aquest lloc tan màgic, d’on no vull sortir mai.
De sobte tot trontolla, l’avió
s’ha danyat. Noto el fort vent a la cara, però no tinc paracaigudes. No puc fer
res, com sempre. No em puc moure. Experimento la familiar fiblada a l’esquena i
m’ofego enmig del mar carmesí. M’han tornat a condemnar.
Em desperten unes suaus paraules:
-Atlas, ho havies de tornar a
intentar?
Amb la meva fidel companya,
travesso rodant la rampa de l’hospital i em col·loco perquè m’empenyin. Noto el
gust d’aigua salada als meus llavis, puc sentir la brisa a la meva cara, i
contesto:
-Ho sento.
No és cert, sé que aquest sabor i el dolor, serà l’únic que m’aproparà a la meva anhelada llibertat.
Andrea Arroyo Cercós i Laia Mayné Arévalo
Barcelona
La visita
Sona el timbre tímid i poruc.
L’home s’aixeca del sofà. Ho fa sota el jou implacable de l’artrosi.
L’acompanyen el grinyol dels seus malucs corcats i la pesantor del llanguiment
inguarible. Gira el pany de la porta sense esma, i més enllà del llindar, en el
replà; s’hi veu reflectit de jove. És com si es mirés en un mirall quaranta
anys enrere. Dels llavis d’aquest reflex en surt un nom i una pregunta concisa,
que trepana l’ànima exhausta de l’home i li forada un record antic, secret, que
encara li crema encaixat entre la resignació, la pena i l’oblit del temps.
Llavors respon, de mala gana, amb la veu de vell rondinaire: “Ho sento noi, t’equivoques
de persona”. I sense cap mirament, tanca la porta d’un cop sec perquè l’eco del
retruny s’endugui, per sempre, el record foradat i l’amargor que li ha provocat
la visita del seu fill.
Isaac Cortés Domingo
Barcelona
De puntetes
N’Aina diumenge s’aixecà amb una sola idea voltant-li pel cap: el suïcidi. Feia temps que ho havia planejat, volia anar-se’n sense molestar gaire, sense enrenous, sense trasbalsos excessius: de puntetes, tal com havia viscut. Va feinejar per dins la casa tot el matí i, després de dinar, mentre el seu marit becava davant la tele, s’encaminà cap a l’armari, aparellà les sabates negres i la roba de dol i les deixà damunt una cadira ben a la vista; agafà l’autobús cap al cementiri i, en arribar, s’assegué a l’escala de devora la sala d’autòpsies, va treure de la butxaca la capsa de tranxiliums i la de zolpidems i s’empassà totes les pastilles, una darrere l’altra, com si fossin confitets. S’imaginà que de l’escala la posarien directament damunt la llitera per esquarterar-la i no caldria ni cotxe fúnebre, ni ambulàncies, ni despeses innecessàries. Mentre la vista se li enterbolia i les creus començaven a rodar al seu voltant, se’n recordà, de sobte, que no li havia planxat la camisa al seu marit. Malauradament ja no hi havia tornada enrere: En Josep, tan trasto com era, aniria ben arrugat al seu funeral.
Francisca Marcé Sabater
Santa Maria del Camí (Illes
Balears)
