Fascinat per aquell relleu de
fusta, reproducció del judici final de la Capella Sixtina, estava dret davant
de la immensa porta. "Éssers vius, abstenir-se", deia un cartell
situat sobre el dit de l'implacable déu justicier. Però per alguna cosa ell era
de can Tafaner. Hi va entrar. Va accedir a un pati on, assegut al darrere d'una
taula, un àngel amb ales blanques prenia notes en un full de núvol. Sense alçar
la vista li va dir, "Tafaners vius, la porta verda del fons" Va
trobar que l'organització era molt bona i es va dirigir, entusiasmat, on l'hi
havia dit. La porta verda estava mig oberta i deixava passar una remor de veus,
com la que hi ha a la mitja part d'una conferència engrescadora. En travessar
el llindar va notar com l'ànima li sortia del pit i es quedava palplantada
davant seu, mirant-lo. "Però què fas?", li va dir, amb to preocupat.
"Ara haig d'anar a judici", li va contestar l'ànima, "seu, que
aviat torno".
Fa mil anys que espera. Entén que
en queixar-se al mossèn que la classe de catecisme era molt cançonera, li
contestés que l'eternitat encara ho era més. El que més el preocupa és que se
li refreda el sopar.
Pere Criach Puig
Manresa (Barcelona)
L’armari
De bon matí, després de trenta
anys, l'Anna ha tornat d'incògnit al seu poble. És constructora i ha de fer una
petita reforma a la rectoria. Al mossèn no li fa gens de gràcia que hagin
enviat una dona. La mira amb una mica de menyspreu i no la reconeix.
−Esperava un home −diu contrariat.
−Idò ja ho veu −l’Anna li somriu i mana als
manobres que refereixin les parets per llevar humitats i que preparin per fer
l’armari encastat.
−El vull gran −comenta el mossèn− M’hi han de
cabre albes, casulles i sotanes.
−Cap problema −diu l'Anna.
Es posen en feina i, en acabar la
jornada, els manobres se'n van. L’Anna els diu que ja no els necessita, que ara
tot és feina de fuster. Queda sola amb el mossèn i li mostra l'armari.
−Així de gran va bé? −demana.
−Oh sí, perfecte! −el mossèn s'hi fica meravellat
de la rapidesa dels obrers− Fins i tot hi cabo jo que soc tan gros −fa broma.
L’Anna aprofita que és dintre i
li pega amb el martell al cap. El mossèn cau ple de sang i l’Anna l’empeny fins
a recolzar-lo a la paret lateral; llavors comença a alçar totxos i l'armari
queda més petit.
−Abans t’era igual que fóssim nens o nenes −li
comenta, però el mossèn no la sent.
Francisca Marcé Sabater
Santa Maria del Camí (Illes
Balears)
Èxit editorial
L’escriptor d'èxit porta més de
dues hores esperant, el dia de Sant Jordi, que algú comparegui perquè li signi
el llibre. És estrany, perquè li havien dit que aquell llibre, com tota la
resta que havia publicat fins ara, seria un èxit editorial. Dona una llambregada
obliqua a l'escriptora del costat (d’un èxit similar o fins i tot superior al
seu) i comprova que es troba en una situació idèntica. L'escriptora fa el
mateix amb l’autor de best-sellers que té al costat. I així, l’un darrere
l'altre. No hi ha cap lector fent cua, enlloc, perquè li signin el llibre. Tots
els lectors són, en una parada més o menys similar a la seva, esperant
resignadament que vingui algú altre per signar-los el llibre que acaben de
publicar. Els havien dit que seria un èxit editorial.
Ramon Pardina Villanueva
Barcelona
Al capdavall, el cotxe del pare
és al desballestador i ell al tanatori, així que cap dels dos ha sortit ben
parat aquesta vegada.
Fa temps que l'esperonàvem a
canviar aquella antigalla que l'havia acompanyat tants anys per un model més
modern. Però ell s'hi negava argumentant com el cotxe no ho havia fet mai amb
ell, repetint-nos les anècdotes que ja sabíem de memòria: que mai no s'havia
espatllat lluny d'un lloc segur on deixar-lo i un bus a mà per a tornar a casa;
que punxava poc i, casualment, al costat d'una plaça d'aparcament lliure,
inclús al centre de la ciutat on mai no en trobava en condicions normals; i
clar, aquella vegada que el foc volgué apoderar-se del motor i va aturar-se a
la porta d'un bar on hi havia un extintor a punt i un cambrer ràpid i eficient,
ah sí, i un lloc per aparcar mentre esperava la grua amb una cervesa dins del
bar.
Però ahir no. Tanmateix, diuen
que ha tingut sort, que l'accident era inevitable i la seua mort lenta i
dolorosa, però sembla que just abans de l'accident una fuita de gasos de la
combustió del motor havia entrat en l'habitacle del vehicle, regalant-li una
mort dolça i estalviant-li el sofriment.
Manuel Pérez Alegre
València
