Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de novembre.
Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.
Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de noviembre.
Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.
La bicicleta
El venedor de la botiga em va dir rient que era el mitjà de
transport més segur. L'endemà sense pensar-m'ho dos cops la vaig comprar
bastant bé de preu. Gràcies a ella he viatjat a molts països del món i he
contemplat bocabadat: el Taj Mahal, el Machu Picchu, la Gran Muralla Xinesa, el
Crist Redemptor, el Coliseu de Roma. En aquest precís moment estava pedalant
pel continent africà però m´he vist obligat a parar. La meva dona enfadada ha
vingut i de mala gana m'ha apagat el televisor. També m'ha amenaçat que si no
deixava de veure aquests documentals es divorciaria de mi. Es veu que el dinar
portava una hora damunt la taula.
Amèlia Pujol Hostench
Vilafranca del Penedès (Barcelona)
Dubtes pendents
Aquest matí he baixat al caixer i n’he tret tot el límit que
em permet la meva trista economia i les limitacions bancàries. Arribat a casa
he fet una estesa (ben petita, confesso) de bitllets al llit, m’he despullat i,
un cop ajagut, m’he refregat i rebolcat amb ganes. Cap efecte d’excitació, cap
mostra d’afectació emocional, cap sentiment proper a l’amor. He pensat fins i
tot en la masturbació mentre acaronava un bitllet de cinquanta però un punt de
vergonya i la certesa de la fallida de l’experiment m’han refrenat. He
petonejat alguns bitllets més per assegurar-me’n quan de fet no calia.
Així doncs, com és possible que Hisenda, l’Ajuntament, el
Consell Comarcal i la Direcció General de Trànsit els estimin tant, els meus
diners? Com desperten aquesta fruïció els meus poquets estalvis? Desconcertat,
inquiet i amb la tita tova m’he estat una estona llarga espaterrat al llit, amb
un de vint al cul, ple d’interrogants.
Alexandre Bonany Capdeferro
Salt (Girona)
*The seven trumpets de He Qi.
Apocalipsi
Histèria. Corredisses amunt i avall. La foscor em dificulta
les coses, però no em dirigiré cap a la llum perquè seria un greu error. No sé
amb exactitud què està passant i he d'admetre que estic molt desorientat.
Intento fugir, però vaig a contracorrent. Em sento talment com un salmó. Els
crits i els plors de la gent –la majoria noies joves– em posen els pèls de
punta. Els aconsellaria que em seguissin, però prou feines tinc per salvar-me a
mi. Fa estona que no veig a la meva filla, però en aquests moments estic més
preocupat per mi que per ella. Em pregunto si la trobaré mai i si sóc un bon
pare, però tot i així continuo allunyant-me de la multitud. Per fi aconsegueixo
arribar a un espai on em sento més segur, apartat de la munió. Tot i que les
cames em fan figa i estic amarat de suor, el meu ritme cardíac disminueix i poc
a poc vaig recuperant l'alè. Crec que encara no sóc conscient de que acabo de
viure una de les experiències més traumàtiques de la meva vida, però me n’he
sortit. Està decidit: és l'últim cop que l'acompanyo a un concert!
Òscar Turull Basart
Granollers (Barcelona)
Cric crac
No puc dormir. Suposo que em faig gran. Fa uns anys no
hagués estat tan angoixat ni per això ni per molt més. Però ara tot se'm fa una
muntanya.
Demà he de portar el meu nét, que té catorze mesos, a la
guarderia. I ho he de fer jo, tot sol, després que hem estat assajant la
maniobra durant uns dies amb la meva filla. Amb ella sembla molt fàcil, però jo
sol...
He observat aquests dies que la resta de mares i pares ho
fan amb naturalitat, com si res. I també que a les àvies i avis, en general,
els costa més. És per això que penso que les persones grans estem menys preparades per aquestes
coses.
Per què ha de ser tan complicat? Quan jo feia de pare i duia
els nens a la guarderia era més simple: cric crac, ja està. Les coses eren més
senzilles. O potser ho són encara avui, de senzilles, i el que passa és això,
que amb els anys ens tornem més maldestres.
Hem practicat aquests dies amb la meva filla i per moments
he arribat a pensar que me'n sortiria. Ella diu que sí, que ho sabré fer. Però
no les tinc totes. Sigui com sigui, em treu el son pensar si al final seré
capaç de plegar el cotxet un cop hagi deixat el nen.
Ramon Gallart Palau
Barcelona
Aquella vella sensació
El director es desplaça mentre tot de pensaments funestos se
li arremolinen dins del cervell.
Quan el conserge l'ha fet sortir de classe, ja ha intuït els
problemes.
No hauria d'haver enviat l'Anna amb els alumnes de 2n d'ESO
al bosc, es lamenta. És jove i li falten taules.
Baixa les escales amb el cor encongit.
Creia que si també hi feia anar la Josefa, una veterana tot
terreny, ho compensaria.
Davant la porta del despatx, fa rodar el pom amb una mà
suada.
Potser un alumne s'ha fet una revinclada. O hi ha hagut una
baralla...
Despenja el telèfon, enfoca els ulls cap al cel i respon amb
un sí ressec.
A l'altra banda, uns sanglots desesperats el reben.
El director pren paciència.
—Anna. Si no pares de plorar, no t'entenc.
—S'ha perdut!
—Un alumne? —s'esvera.
—No. La Josefa!
Amagada darrere uns matolls, la Josefa veu com l'Anna i els
de 2n s'allunyen. S'ha escapat en un rampell i se sent alliberada.
Amb un somriure trapella seu al terra i s'encén un porro que
va requisar temps enrere a un alumne.
És divendres. Ja donarà senyals de vida passat el cap de
setmana.
Llavors recorda que té claustre. Fa un parsimoniós aro de
fum i ho decideix.
Dilluns farà campana.
Ariadna Herrero i Molina
Les Franqueses del Vallès (Barcelona)
Les Franqueses del Vallès (Barcelona)
