Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria d'octubre.
Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.
Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de octubre.
Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.
*Fotografia de Montserrat Garnacho.
Veïns
En Benet surt de casa
ben d'hora, quan comença a clarejar i la rosada remulla l'herba dels jardins
dels veïns. Fa temps que no pot dormir més enllà de les cinc. S'aixeca, renta
el plat del sopar, treu els llençols i els posa a airejar als estenedors del pati.
Fa cafè i encén un caliquenyo. Després surt a pixar fora, regant les males
herbes que es fan vora el desguàs de les pluges. Mentre estira els braços i
badalla, observa els xalets. Fa temps que envolten la casa, l'última de les que
varen fer per les mines. Sap que un dia el faran fora malgrat no hagi volgut
vendre mai -encara rai que els jutjats són plens i els plets naufraguen entre
paperassa i desídia-. Ningú no sap que la Maria fa anys que reposa sota les
herbes, marcada per una creu diminuta que només ell sabria trobar. Aquests
veïns nous mai no la varen conèixer, d'estirats que són, i els que varen vendre
se n'anaren quan encara vivia. Va morir, la Maria, d'un xarampió que agafà de
gran. Ell espera traspassar abans de veure la caseta feta xalet, amb marrecs de
serrells rossos corrent pel jardí mentre els pares jauen en les gandules de la
piscina comunitària que hi faran un cop la urbanització sigui tancada.
Celestí Casòliva Morales
Barcelona
Deus in machina
Aquesta nit he sentit que el meu robot sexual, la meva Alena
90x60x90, la meva esclava articulada i amb la facultat de parlar i emetre sons
de plaer, estava xiuxiuejant tota sola.M’he llevat i l’he trobat de genolls i
de cara a mi, tal com l’havia deixada, tota nua, amb les mans juntes i la boca
oberta. D’aquells llavis com para-xocs vermells, però, no sortien gemecs ni
sorolls de succió: aquell xiu-xiu semblava més íntim, per dir-ho així, més
profund.
L’Alena
resava.
Era evident.
Un rampell de pudor m’ha empès a cobrir-la amb una bata, a
tapar-li les vergonyes de silicona.
Quan me n’he
tornat al llit, encara la sentia.
Probablement
resava un rosari.
El fabricant s’ha justificat dient que les seves True Dolls eren esclaves sexuals, és clar,
però que algunes, molt poques, podien convertir-se en esclaves del Senyor:
«Els
designis de la intel·ligència artificial són inescrutables».
A Santes Creus hi ha un convent de neomonges quietistes. La
meva Alena és allà, ara, agenollada permanentment al costat d’una infinitat de
germanes estàtiques. Totes elles, màquines estrictes, resen dia i nit per les
nostres ànimes corruptes com bateries caduques.
Josep Sampere Martí
Igualada (Barcelona)
L' Aniversari
―Bufa! Bufa! ―cridaven els grans, asseguts al voltant de la
taula amb una cantarella alegre.
―Que bufi! Que bufi! ―Empenyien els nets mentre intentaven
aguantar-se les ganes de bufar ells les espelmes.
I l’avi mirava l’entelat espectacle a través dels seus ulls
cansats. La taula cada any s’anava fent més gran, tant que no podien fer les
celebracions a casa i calia buscar un restaurant.
El menjar que ja no assaboria, s’apilonava per tot arreu i
les ampolles de vi i cava formaven un skyline que feia temps havia deixat de
fer-li gràcia. Tots reien, cantaven i semblaven contents celebrant l’aniversari,
mentre ell, s’esforçava per extreure el poc aire que quedava en aquells pulmons
secs i bufar d’una vegada les espelmes, que feia estona que el desafiaven.
Ningú s’adonava que cada any, mentre bufava, s’acomiadava una mica més de tots
i que cada bufet l’allunyava de la vida que estava a punt de bufar-lo a ell com a
una d’aquelles maleïdes espelmes.
Marta Domènech Sala
Palamós (Girona)
La lletera
El funcionari va arribar a la granja un dijous a mig matí.
Ella va deixar la ferrada, es va eixugar les mans i el va anar a trobar al
pati.
—Vinc del Ministeri de Tradicions Populars. Segons les
nostres dades —va mostrar uns papers— aquesta granja no hauria d’existir. Fa
uns anys, quan va anar a portar la primera lletera, hauria d’haver ensopegat, abocar
la llet i perdre-ho tot.
—Ara soc culpable de no ser prou matussera ? —va mirar de
riure malgrat la preocupació.
—La seva producció ha fet caure el preu de la llet i això és
un greu problema per a tot el continent —va continuar impassible—. Li donem un
mes per liquidar l’explotació —va remugar mentre girava cua.
—I com em guanyaré la vida? —només va encertar a preguntar
abans no marxés.
L’home va fer una mirada al seu voltant.
—Segui sobre aquella carbassa. Si té sort, se li apareixerà
un príncep blau.
Al vespre, mentre s’empassava la darrera cullerada de crema
de carbassa, encara no s’ho acabava de creure. Uns sorollets a les golfes la
van treure del seu capficament. Va serrar les dents, va engrapar l’escopeta de
perdigons i va pujar les escales desitjant de tot cor poder descarregar tota la
ira sobre uns laboriosos follets.
Carles Castell Puig
Sant Cugat del Vallès (Barcelona)
*Detall de la bústia / Detalle del buzón de la Casa de l'Ardiaca (Barcelona)
de Lluís Domènech i Montaner (1895).
L’infern
Oreneta Vila era el nom que feia servir cada cop que es
posava el barret i la gavardina grisa i sortia al carrer a caçar la veritat. No
era un detectiu qualsevol perquè ell només perseguia els mentiders
professionals, però eren difícils de veure perquè no es jugaven els verbs als
casinos ni tampoc no escorxaven les síl·labes darrere d’un mostrador com si
fossin trossos de carn que es venien a pes. Eren estafadors de vidre translúcid
perquè escampaven enganys amb la gràcia dels vents, però eren opacs com les
tempestes, tan espessos i foscos perquè cremaven per dins com si l’infern
fossin ells.
El detectiu de les paraules espiava els dolents enmig del
silenci perquè era entre mirades i gestos quan es delataven culpables. Llavors,
l’ocell gris de ciutat desplegava les ales del vellut de la justícia per
abraçar la veritat i volava lliure com només saben fer els que no tenen res per
amagar.
- Me’n vaig a l’infern –deia cada cop que es vestia per anar
a treballar.
Marta Finazzi Martínez
Girona
