dissabte, 14 de novembre del 2020

MICRORELATS D'OCTUBRE / MICRORRELATOS DE OCTUBRE (1)

 


Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria d'octubre.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de octubre.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.








Gorg

En les hores de més calor la gent cerca la frescor de l’aigua en aquesta zona del riu on el corrent s’aquieta. Els més porucs hi entren a poc a poc. Albiro primer els peus a la riba, després els panxells de las cames, les cuixes i finalment tot el cos. Com un àpat saborós que em servissin plat a plat. Fan de bon mossegar, perquè els veig venir de lluny i els enxampo abans no comencin a nedar.

En canvi, els que es tiren de cop al gorg són de mal arreplegar. Sobretot els joves, que es mouen amb rapidesa. Cal estar atenta i aprofitar l’oportunitat quan passen a prop. A no ser que es banyin en parella. En aquest cas solen quedar-se quiets, s’envolten amb les cames i tinc tot el temps del món per triar el millor lloc per queixalar i succionar, ara l’un, ara l’altra.

El cos d’avui ha aparegut de sobte. S’ha llençat vora meu i s’ha deixat caure fins al fons seguint el moviment de vaivé de l’aigua. Llavors s’ha quedat allà baix com si no necessités pujar a respirar. Ben curiós. M’he enfonsat i m’hi he arrapat, però en xuclar no n’he tret ni una gota de sang. No m’hi havia trobat mai. Potser la resposta es troba en la soga que duu al peu, lligada a una gran pedra en l’altre extrem.

Carles Castell Puig

Sant Cugat del Vallès (Barcelona)

 





La botiga

Cerró los ojos en la fusión total,

rehuyendo las sensaciones de fuera, la luz crepuscular.

'Lejana', Julio Cortázar


Quan va passar per davant de la botiga, la noia dels pantalons vermells va mirar l’aparador de reüll, però no es va aturar. Al cap de quatre passes, va recular. Es delia de no haver-hi entrat. El botiguer, un vellet amb camisa emmidonada i armilla de setí, la va rebre al portal.

A l’interior, el sostre era farcit d’avionetes i globus amb passatgers que la saludaven amb la mà oberta. A la paret, lleixes atapeïdes de personatges menuts que desprenien una naturalitat extraordinària.

Ella mirava les figuretes, i el botiguer la mirava a ella.

Va avançar fins al mostrador. Darrere, s’hi endevinava el taller: un tauló de fusta esquitxat de pintura vermella, els pinzells escampats, retalls de roba. Ell la va convidar a entrar, amb un gest teatral.

—El que hi ha aquí, no existeix enlloc més.

Li va costar d’entendre. Fins que un so metàl·lic a la seva esquena la va fer estremir: la persiana de la botiga es tancava. Ara s’adonava que el botiguer tenia una esgarrapada al front i el coll de la camisa tacat de roig. Ell va alçar el puny i, a dins, empresonada, una figureta de pantalons vermells l’observava sense expressió al rostre. No desprenia, encara, la vivor de la resta de peces.

Núria Tort Armengol

Vilafranca del Penedès (Barcelona)

 

 





Pàrquing

Són dos quarts d'onze de la nit, el meu fill m'ha trucat perquè el passi a recollir a casa d'un amic, està plovent i no porta paraigües. Agafo l'ascensor cap el pàrquing del bloc de pisos on vivim. Em moc en la penombra fins arribar al cotxe. Des que van fer un pla per reduir la despesa de la corrent, la majoria de llums del pàrquing estan sempre apagats, només en crema un cada deu o dotze metres. Pujo al cotxe i em dirigeixo cap a la porta, premo el comandament a distància, espero. M'ha semblat veure algú dins d'un dels cotxes. A aquestes hores és estrany. Sembla que hi ha algú assegut al seient del conductor del cotxe que hi a la meva dreta. I què hi fa allà a les fosques? No li veig la cara. I la porta que no s'obre, torno a prémer el botó del comandament. La persona dins del cotxe no es mou. Sembla que tingui els ulls tancats. M'esborrono. Obre els ulls de cop! Se m'escapa un crit. Em mira! I la maleïda porta que no s'obre. M'adono que al cotxe de l'esquerra del meu també hi ha algú a dins, em mira. Em miren! Començo a fer marxa enrere per retornar a la meva plaça, la porta es deu haver espatllat. M'estaciono. Espero. Tanco els ulls. Ja els obriré quan algú em miri.

Francesca Vila Guàrdia

Parets del Vallès (Barcelona)

 





Després de la pluja

Feia temps que no em trucava, per això em va sorprendre que em digués de fer un cafè.

A fora plovia i bufava un vent glaçat.

Dins del bar, mentre ella sostenia una tassa fumejant, em va mirar als ulls i va sospirar amb aire desesperançat. Va atansar el cos cap a mi i, xiuxiuejant tímidament, em va confessar que portava anys enamorada d'un company de feina casat.

Em va explicar que de vegades ell era càlid, seductor, i gairebé ja sentia l'alè d'un bes, però que d'altres es mostrava distant, capritxós i, fins a cert punt, tirànic.

El desig la consumia i no sabia com canalitzar tota aquella passió reprimida.

Després d'un silenci compartit, li vaig suggerir que escrivís, que era una bona manera de canalitzar les pulsions no resoltes.

Ens vam acomiadar a la parada de l'autobús. Ja no plovia, el terra era moll i la llum dels fanals s'hi reflectia.

Al darrer instant, molt de passada, em va dir que havia llegit la meva novel·la i que li havia agradat.

Mentre me n'anava avinguda enllà amb les mans a les butxaques de la gavardina, em vaig prometre que no hi tornaria a quedar. Al cap i a la fi, si escrivia era per ella i per tot el que mai arribaria a passar.

Ariadna Herrero i Molina

Les Franqueses del Vallès (Barcelona)

 

 





Noé dins d’un Ford Fiesta

I les cascades dels cels foren obertes

Gènesi 7


Surto de casa a correcuita a les 6 del matí, el món sencer roman a les fosques. Arrenco el cotxe, obre les llargues i premo l'accelerador. Enfilo el camí polsós cap a la feina escoltant les primeres tragèdies del dia a les notícies. Però quan encara no he fet ni 100 metres, un conill s’inventa un pas zebra i comença a creuar pel meu davant a pas de tortuga, s'atura senyorial al mig del pas per alçar-se sobre les dues potes del darrere i em planta cara: <<On vas, tan cansat i ple de presses?>>, endevino que em diu per esbatanar-me el senderi.

És gran, deu ser una llebre fornida. I no sé què coi contestar-li a la fera; només, tan sols, se m’acut obrir-li al mamífer pelut la porta del copilot, passar-li la sivella del cinturó per la pitrera amb el seu permís, parar la ràdio, apagar el motor, tancar els llums que graten la negra nit i posar-me a somicar enmig de la matinada, a raig fet, sense aturador, pels segles dels segles, fins que el suc de la meva pena colgui l'última cinglera i tot sigui de nou una mar plana, plena calma.

Gerard Vilardaga Cunill

Berga (Barcelona)

 






Miss Somriure

La Mireia es va instal·lar a l'apartament d’enfront i als dos dies va trucar a la nostra porta per sol·licitar-nos una granera. Com era tan atractiva i el seu somriure ens feia sentir-nos millors persones, era impossible negar-li res. Amb el temps ens va demanar un trepant, després una estufa, un ventilador, la televisió. Quan ens vàrem donar compte gairebé tots els nostres objectes vivien al seu apartament. Però no ens importava, la seva felicitat era la nostra. Ahir va trucar a la porta plorant. La convidarem a passar, es va calmar, i somrient, va llançar la proposta de si en Joan podria anar a viure amb ella durant una setmana. Per descomptat, li vàrem dir que sí.

Nicolás Jarque Alegre

Albuixech (València)