dimecres, 17 de febrer de 2021

MICRORELATS DE GENER / MICRORRELATOS DE ENERO (2)

 


Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de gener.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.



Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de enero.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.






Vida

L’home empassega. El patac del front contra la pedra li fa perdre la consciència.

I llavors la pedra comença a sentir. Primer: el regalim d’un suc espès que s’escola d’això que li ha caigut a sobre, d’això que l’ha fet néixer. Després: el pessigolleig de les formigues que viuen sota seu, i el cargol adherit en un clot de l’obaga. Els sentits, acabats d’estrenar, s’afinen. La pedra ja nota el propi pes, i la calor del juliol, i els diversos minerals que la componen, i les contradiccions internes que li causen, i els dubtes sobre l’origen, i la magnitud de les eres geològiques, i el despietat pas del temps, i el misteri de l’existència.

I no gaire res més, perquè l’home comença a bellugar-se. Sembla que tot torna a lloc. Un últim pensament creua la pedra anciana i moribunda: “Al final era això: un breu temps de consciència, per tornar a ser pedra. Tampoc n’hi ha per  tant!”

Pere Saballs Busqués

Cruïlles (Girona)

 

 




Tsundoku

Quan entra a casa deixa les claus a sobre d’una pila de llibres. Busca sense pressa una ubicació adient per a un nou exemplar que ha comprat a la llibreria de la cantonada. És el darrer llibre d’un escriptor que, en el fons, li sembla pretensiós i pedant però que està molt de moda. La llibretera li ha recomanat tan apassionadament que no li ha pogut dir que no.

Amics i familiars comencen a estar preocupats. Coneixen sobradament la seva gran afició a llegir però això ja comença a passar de taca d’oli. Algú ha mencionat, com qui no vol la cosa, un possible cas de la síndrome de Diògenes però ell sempre s’escuda en la seva bibliomania.

A soles entre passadissos estretits i habitacions colgades de llibres multicolors, n’agafa un a l’atzar i n’arrenca una pàgina. S’imagina la llibretera nua, descobrint per fi que aquell noi tímid i introvertit és en realitat l’amor de la seva vida i li demana que la posseeixi salvatgement. El fruit d’aquell moment onanista acaba empastifant la pàgina de dubtosa qualitat literària i amb la culpabilitat a flor de pell es pregunta si algun dia tindrà el valor de confessar-li el que sent o si en el fons ja és feliç tal com està.

Ivan Bonache Cuadrado

Santpedor (Barcelona)

 

 

 

 


Retrobades

Quan el trobà li sobrevingueren aquells vint anys plens de força, assemblees i poesia. La professora els havia presentat i havien d’estar predestinats a un amor perenne i revelador. La realitat, però, sempre ruda i buida de sensacionalismes, els condemnà a una fredor d’aquelles suportables. Potser per això havia pogut seguir tot i saber de la seva existència. N’havia conegut d’altres que van saber col·locar-se allà on passen les coses. Però veure’l li portà  el record d’aquell temps en el que no pesaven les rutines i l’emocionaven les primaveres. Se’l mirà detingudament i pensà que li havia provat bé el pas del temps. Diria, fins i tot, que li havia donat un aire de solemnitat i repòs que el feia de bon maridar. A ell, en canvi, els anys no sempre se li havien posat a lloc i el que no penjava d’una banda en mancava de l’altre. Aquell vespre fred de gener se li havia colat als ossos i pensà que potser – i perquè no- res passa per casualitat. Va decidir seure amb ell i descobrir-lo sense la urgència d’aquells anys ni les recances dels actuals. Passà els dits entre les seves pàgines que conservaven, encara, l’olor d’aquella taca de cafè i s’endinsà en totes les seves paraules.

Raquel Diaz Gonzalez

Barcelona

 

 




La Conquesta del Nou Món

Quan els navegants van trepitjar la sorra blanca de la platja, els indígenes s’hi van atansar confiats i el seu rei va penjar una garlanda al coll del Capità. També havien organitzat un banquet per a tota la tripulació i, un cop saciades la fam i la set, unes dones joves es van oferir perquè aquells mariners barbuts poguessin descarregar les tensions acumulades en tres mesos de navegació.

Allí sempre era primavera. Els nadius compartiren les collites i les llars amb els nouvinguts. Deixaren que festegessin les donzelles. Els cartògrafs els proporcionaren mapes amb tots els camins i els astròlegs els revelaren la posició dels estels de la bona sort. S’intercanviaren coneixements, estris i cançons.

Nou mesos després del desembarcament, van començar a néixer criatures d’un color que no era ni el dels uns ni el dels altres. I mentrestant s’havien acomodat, aquells forasters, fins i tot havien enfonsat les caravel·les que els havien dut. La Història s’hauria d’esperar fins a l’octubre de 1492 per descobrir el Nou Món i iniciar-ne la Conquesta com déu mana, que si no hi ha imposició de la religió, violacions, saquejos i devastació, no és Conquesta ni és res.

Josep Casals Arbós

Prades (Tarragona)

 





*Johny Deep a Eduardo Manostijeras, de Tim Burton (1990).

 

Manostijeras

Entre els cafès i les copes l'Edu es posà dret i, picant la copa amb una cullereta, va reclamar la nostra atenció. Alguns vam demanar silenci tot i que, és clar, no calia. Ens va fer saber que a partir d'aquell moment començava un vot de silenci. A tots els nivells. Indefinit. Als que quedaven en un angle mort d'aquella taula en forma d'U i als més carregats de sangria els vam haver de traduir el missatge. Algú li va etzibar un "estàs de conya, oi, Manostijeras?". El silenci de l'Edu a aquella pregunta i a qualsevol altra que li vam fer va caure sobre nosaltres fins que va haver marxat. El seu adéu van ser dos bitllets de vint euros deixats sota la cullereta.  

Avui, després de quasi un any, me l'he trobat. Caminava capcot per l'altra vorera i li he fet un crit que, és clar, no calia. He creuat corrents fins a plantar-me davant seu. Amb mans tremoloses li he dit "quant de temps, com et va tot, per on et mous, veus algú, penso sovint en tu". M'ha mirat les mans, que encara es movien, desentrenades, preguntant-li si volia anar a fer una cervesa, i els seus ulls venien a dir "no t'hi esforcis, nano".

Ha marxat carrer avall, amb les mans a les butxaques, mudes.

Jordi Penalva Tudó

Sabadell (Barcelona)

Cap comentari:

Publica un comentari