Vida
L’home empassega. El patac del
front contra la pedra li fa perdre la consciència.
I llavors la pedra comença a
sentir. Primer: el regalim d’un suc espès que s’escola d’això que li ha caigut
a sobre, d’això que l’ha fet néixer. Després: el pessigolleig de les formigues
que viuen sota seu, i el cargol adherit en un clot de l’obaga. Els sentits,
acabats d’estrenar, s’afinen. La pedra ja nota el propi pes, i la calor del
juliol, i els diversos minerals que la componen, i les contradiccions internes que
li causen, i els dubtes sobre l’origen, i la magnitud de les eres geològiques,
i el despietat pas del temps, i el misteri de l’existència.
I no gaire res més, perquè l’home
comença a bellugar-se. Sembla que tot torna a lloc. Un últim pensament creua la
pedra anciana i moribunda: “Al final era això: un breu temps de consciència,
per tornar a ser pedra. Tampoc n’hi ha per
tant!”
Pere Saballs Busqués
Cruïlles (Girona)
Tsundoku
Quan entra a casa deixa les claus
a sobre d’una pila de llibres. Busca sense pressa una ubicació adient per a un
nou exemplar que ha comprat a la llibreria de la cantonada. És el darrer llibre
d’un escriptor que, en el fons, li sembla pretensiós i pedant però que està
molt de moda. La llibretera li ha recomanat tan apassionadament que no li ha
pogut dir que no.
Amics i familiars comencen a
estar preocupats. Coneixen sobradament la seva gran afició a llegir però això
ja comença a passar de taca d’oli. Algú ha mencionat, com qui no vol la cosa,
un possible cas de la síndrome de Diògenes però ell sempre s’escuda en la seva
bibliomania.
A soles entre passadissos
estretits i habitacions colgades de llibres multicolors, n’agafa un a l’atzar i
n’arrenca una pàgina. S’imagina la llibretera nua, descobrint per fi que aquell
noi tímid i introvertit és en realitat l’amor de la seva vida i li demana que
la posseeixi salvatgement. El fruit d’aquell moment onanista acaba empastifant
la pàgina de dubtosa qualitat literària i amb la culpabilitat a flor de pell es
pregunta si algun dia tindrà el valor de confessar-li el que sent o si en el
fons ja és feliç tal com està.
Ivan Bonache Cuadrado
Santpedor (Barcelona)
Retrobades
Quan el trobà li sobrevingueren
aquells vint anys plens de força, assemblees i poesia. La professora els havia
presentat i havien d’estar predestinats a un amor perenne i revelador. La
realitat, però, sempre ruda i buida de sensacionalismes, els condemnà a una
fredor d’aquelles suportables. Potser per això havia pogut seguir tot i saber
de la seva existència. N’havia conegut d’altres que van saber col·locar-se allà
on passen les coses. Però veure’l li portà
el record d’aquell temps en el que no pesaven les rutines i l’emocionaven
les primaveres. Se’l mirà detingudament i pensà que li havia provat bé el pas
del temps. Diria, fins i tot, que li havia donat un aire de solemnitat i repòs
que el feia de bon maridar. A ell, en canvi, els anys no sempre se li havien
posat a lloc i el que no penjava d’una banda en mancava de l’altre. Aquell
vespre fred de gener se li havia colat als ossos i pensà que potser – i perquè
no- res passa per casualitat. Va decidir seure amb ell i descobrir-lo sense la
urgència d’aquells anys ni les recances dels actuals. Passà els dits entre les
seves pàgines que conservaven, encara, l’olor d’aquella taca de cafè i
s’endinsà en totes les seves paraules.
Raquel Diaz Gonzalez
Barcelona
La Conquesta del Nou Món
Quan els navegants van trepitjar
la sorra blanca de la platja, els indígenes s’hi van atansar confiats i el seu
rei va penjar una garlanda al coll del Capità. També havien organitzat un
banquet per a tota la tripulació i, un cop saciades la fam i la set, unes dones
joves es van oferir perquè aquells mariners barbuts poguessin descarregar les
tensions acumulades en tres mesos de navegació.
Allí sempre era primavera. Els
nadius compartiren les collites i les llars amb els nouvinguts. Deixaren que
festegessin les donzelles. Els cartògrafs els proporcionaren mapes amb tots els
camins i els astròlegs els revelaren la posició dels estels de la bona sort.
S’intercanviaren coneixements, estris i cançons.
Nou mesos després del desembarcament,
van començar a néixer criatures d’un color que no era ni el dels uns ni el dels
altres. I mentrestant s’havien acomodat, aquells forasters, fins i tot havien
enfonsat les caravel·les que els havien dut. La Història s’hauria d’esperar
fins a l’octubre de 1492 per descobrir el Nou Món i iniciar-ne la Conquesta com
déu mana, que si no hi ha imposició de la religió, violacions, saquejos i
devastació, no és Conquesta ni és res.
Josep Casals Arbós
Prades (Tarragona)
Manostijeras
Entre els cafès i les copes l'Edu
es posà dret i, picant la copa amb una cullereta, va reclamar la nostra
atenció. Alguns vam demanar silenci tot i que, és clar, no calia. Ens va fer
saber que a partir d'aquell moment començava un vot de silenci. A tots els
nivells. Indefinit. Als que quedaven en un angle mort d'aquella taula en forma
d'U i als més carregats de sangria els vam haver de traduir el missatge. Algú
li va etzibar un "estàs de conya, oi, Manostijeras?". El silenci de
l'Edu a aquella pregunta i a qualsevol altra que li vam fer va caure sobre
nosaltres fins que va haver marxat. El seu adéu van ser dos bitllets de vint
euros deixats sota la cullereta.
Avui, després de quasi un any, me
l'he trobat. Caminava capcot per l'altra vorera i li he fet un crit que, és
clar, no calia. He creuat corrents fins a plantar-me davant seu. Amb mans
tremoloses li he dit "quant de temps, com et va tot, per on et mous, veus
algú, penso sovint en tu". M'ha mirat les mans, que encara es movien,
desentrenades, preguntant-li si volia anar a fer una cervesa, i els seus ulls
venien a dir "no t'hi esforcis, nano".
Ha marxat carrer avall, amb les
mans a les butxaques, mudes.
Jordi Penalva Tudó
Sabadell (Barcelona)
