Oblit històric
Era la sensació de l'època. Tothom convenia a afirmar que Barcelone era la ciutat francesa que més s'assemblava a la capital, París.
Per això, el dia que es commemorava el segon centenari de l'entrada de les tropes franceses a la nova ville, l'escriptora barcelonina de moda, Sophie Lanoux, passejava pels Petits Champs-Élysées avall, en direcció al mar, tot recordant el seu avi. I en veure aquell grapat de pintors que s'hi aplegaven darrere de llargues barbes com mil rèpliques de Rasputin, se l'imaginà encara amb les seves pintures a la Place du Tertre, de Montmartre, plasmant, ràpid com el vent, el París bohemi dels seus somnis.
Aquell matí lluminós va ser l'escollit per les autoritats locals per aixecar el monument al capdavall del passeig. Quan Sophie hi arribà, encara copsà part de la llegenda que envoltava el personatge homenatjat, un petit vailet de comarques que cert dia de 1808 sortí de casa seva, a peus del massís de Montserrat, amb el seu timbal.
El marrec, amb les presses de quan el van avisar en albirar els invasors, havia deixat oblidat els pals de percussió a la comuna.
Jaume Aregall Miñarro
Montcada i Reixac (Barcelona)
Voz
Me colocan el implante. Lo encienden. Después de tantos años de silencio y de espera se abre ante mí un mundo distinto. Mi marido sostiene mis manos entre las suyas. Le tiemblan los dedos. Suda. Sudo. Habla y escucho su voz por primera vez. Llora. Lloro.
Pero no de alegría.
Raúl Clavero Blázquez
Madrid
