Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de març.
Impossible
He descobert que no existeixo.
Tot va començar amb un joc innocent de preguntes sense resposta, després vaig
passar a fer-me hipòtesis preocupants i finalment vaig arribar a la conclusió
de què no soc ningú. Pitjor encara, no soc res.
El problema neix amb la meva
mare, que no ha sigut mai la meva mare, ni la de ningú. Era estèril des de
sempre. Va follar-se molts homes, inclòs el meu pare, que mai ho va acabar
sent. I al final, un ginecòleg va certificar que li seria impossible ser la
meva mare, ni la de ningú, i va caure depressiva plorant la meva absència.
Sembla que ni sóc graduat en
filologia, ni he publicat llibres (dues novel·les i tres de relats curts), ni
he guanyat sis premis literaris (tots deserts), ni tampoc he conegut mai la
meva dona amb qui hauria tingut dos fills.
Ni tan sols aquest text és una
prova de la meva existència. Segur que l’ha escrit algú fent-se passar per mi,
que soc el protagonista d'una ficció sense trama.
No puc morir-me, ni em puc matar.
El que mai comença no es pot acabar, així que tampoc em queda el consol
d'acomiadar-me. De fet, no conec ningú a qui dir adéu i això és el que em fa
més mal. Bé, perdó. El meu dolor tampoc pertoca.
Albert González Farran
Arbeca (Lleida)
Pols som
La respiració agitada del Josep
Maria ressonava tènuement en passar pel tub de cartró. El cilindre marró estava
tallat toscament i subjectat al seu cap amb cinta americana. Els esforços per
treure-se’l de la boca havien estat en va, doncs tenia les mans lligades a l’esquena.
Es trobava estirat de bocaterrosa i enterrat de forma que només el cap n’era
visible.
L’escena era realment estranya i
el segrest era poc elaborat. Veia tres persones, probablement un home i dues
dones, que duien passamuntanyes foscos
al cap. Aquelles figures encaputxades semblaven trobar-se en un estat
d’excitació enfollida, animal. Xisclaven, reien i corrien dibuixant cercles al
seu voltant. De tant en tant, una d’elles s’aturava davant seu i donava una
puntada de peu a la sorra, que impactava a la cara del Josep Maria i
l’ennuegava en escolar-se pel tub. Llavors, tots tres cridaven “no volies
sorra, desgraciat?”.
Per més que hi pensava, no
entenia quin mal podien voler-li aquella gent. Ell era un membre apreciat de
l’AFA, delegat de curs i un pare modern. Però la seva major aportació, creia,
era haver aconseguit que instal·lessin un sorral a l’escola. El mateix sorral
on ara es trobava atrapat.
Oriol Font Bach
Terrassa (Barcelona)
Professionalitat
“Val la pena”. Així es diu el
gabinet especialitzat en fer recuperar a la gent les ganes de viure. Una idea
esbojarrada de la Laura i la Carme, dues psicòlogues que van invertir els seus
pocs estalvis i molta imaginació per fer-la realitat.
Tot està basat en acurades
anàlisis dels motius que duen a cada persona a no saber gaudir de la vida.
Després, solucions a mida mitjançant incentius, reforços positius i propostes
il·lusionants. Amb deu anys d’experiència, poden garantir un èxit gairebé
absolut.
Tanmateix, el cas del Joan, el
marit de la Marta, la seva clienta, era dels difícils. Acabat de jubilar, cap
afició, cap projecte, cap interès. Només sortia al matí a fer el cafè i es
tornava a tancar a casa. Hi van pensar molt i van decidir anar a totes. Li
farien veure la mort de prop com a teràpia de xoc.
Massa de prop. L’empresa de
mudances contractada per deixar caure un piano a la vorera, a tocar del Joan,
va calcular malament. Si més no, no va patir.
L’endemà van trobar un sobre de
la Marta a la bústia. Estaven convençudes que seria una demanda judicial. En
comptes d’això, el doble del preu acordat, en efectiu, i una nota: “He recuperat les ganes de viure.
Gràcies”.
Carles Castell Puig
Sant Cugat del Vallès (Barcelona)
Trànsit
Un vident li va augurar la mort
en un accident automobilístic. Des d’aquell dia va fumar i beure sense por.
També va provar tota mena de drogues. Se sentia afortunat: mentre es mantingués
lluny del volant del cotxe no havia de patir.
Duia una vida tan dissipada que a
ningú va estranyar que una nit perdés el coneixement al mig del carrer. Un veí
va trucar a Urgències. La sirena va desvetllar-lo. Van caldre tres persones per
lligar-lo a la llitera: l’home volia fugir, es resistia a entrar a
l’ambulància. Mentre arrencava, encara se sentien els crits d’auxili. «Deu ser
el delirium tremens», va comentar algú.
Jordi Masó Rahola
Granollers (Barcelona)
El gargot
L’home estava enfilat damunt la
barana del pont que creuava l’autopista. Com un santcrist, sé que vaig pensar
en veure’l amb els braços oberts. La cara era una ombra, un gargot gris
impossible de definir tot passant amb el cotxe i només fixar-me en aquella
singular postura. Em va treure un somriure, primer, i una preocupació després.
Es volia tirar al pas dels cotxes? Si era així, vaig tenir sort, vaig
concloure. No volia imaginar el retard que això comportaria als del darrere
meu. Amb aquests pensaments mundans vaig arribar a la feina. La resta de la
tarda la recordo plàcida. D’aquella estranya manera que van les coses abans que
s’espatllin. Al tard, ja a casa, vaig rebre la trucada de la Joana, la cunyada.
—En Jaume és mort. —digué— Ha
sortit de casa dient que t’anava a veure però s’ha llençat del pont de
l’autopista al pas d’un camió.
I va penjar.
Aquell gargot gris, ja té forma i
nom. Estic segur que sí, que em va venir a veure passar per últim cop per la
seva vida, tot assegurant-se que el seu comiat fossin els grillons que
m’acompanyessin la resta de la meva.
Antoni Fontàs Reguera
Olot (Girona)
