dimarts, 20 d’abril de 2021

MICRORELATS DE MARÇ / MICRORRELATOS DE MARZO (2)


Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de març.


Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.



Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de marzo.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.






Impossible

He descobert que no existeixo. Tot va començar amb un joc innocent de preguntes sense resposta, després vaig passar a fer-me hipòtesis preocupants i finalment vaig arribar a la conclusió de què no soc ningú. Pitjor encara, no soc res.

El problema neix amb la meva mare, que no ha sigut mai la meva mare, ni la de ningú. Era estèril des de sempre. Va follar-se molts homes, inclòs el meu pare, que mai ho va acabar sent. I al final, un ginecòleg va certificar que li seria impossible ser la meva mare, ni la de ningú, i va caure depressiva plorant la meva absència.

Sembla que ni sóc graduat en filologia, ni he publicat llibres (dues novel·les i tres de relats curts), ni he guanyat sis premis literaris (tots deserts), ni tampoc he conegut mai la meva dona amb qui hauria tingut dos fills.

Ni tan sols aquest text és una prova de la meva existència. Segur que l’ha escrit algú fent-se passar per mi, que soc el protagonista d'una ficció sense trama.

No puc morir-me, ni em puc matar. El que mai comença no es pot acabar, així que tampoc em queda el consol d'acomiadar-me. De fet, no conec ningú a qui dir adéu i això és el que em fa més mal. Bé, perdó. El meu dolor tampoc pertoca.

Albert González Farran

Arbeca (Lleida)

 




 

Pols som

La respiració agitada del Josep Maria ressonava tènuement en passar pel tub de cartró. El cilindre marró estava tallat toscament i subjectat al seu cap amb cinta americana. Els esforços per treure-se’l de la boca havien estat en va, doncs tenia les mans lligades a l’esquena. Es trobava estirat de bocaterrosa i enterrat de forma que només el cap n’era visible.

L’escena era realment estranya i el segrest era poc elaborat. Veia tres persones, probablement un home i dues dones,  que duien passamuntanyes foscos al cap. Aquelles figures encaputxades semblaven trobar-se en un estat d’excitació enfollida, animal. Xisclaven, reien i corrien dibuixant cercles al seu voltant. De tant en tant, una d’elles s’aturava davant seu i donava una puntada de peu a la sorra, que impactava a la cara del Josep Maria i l’ennuegava en escolar-se pel tub. Llavors, tots tres cridaven “no volies sorra, desgraciat?”.

Per més que hi pensava, no entenia quin mal podien voler-li aquella gent. Ell era un membre apreciat de l’AFA, delegat de curs i un pare modern. Però la seva major aportació, creia, era haver aconseguit que instal·lessin un sorral a l’escola. El mateix sorral on ara es trobava atrapat.

Oriol Font Bach

Terrassa (Barcelona)

 







Professionalitat

“Val la pena”. Així es diu el gabinet especialitzat en fer recuperar a la gent les ganes de viure. Una idea esbojarrada de la Laura i la Carme, dues psicòlogues que van invertir els seus pocs estalvis i molta imaginació per fer-la realitat.

Tot està basat en acurades anàlisis dels motius que duen a cada persona a no saber gaudir de la vida. Després, solucions a mida mitjançant incentius, reforços positius i propostes il·lusionants. Amb deu anys d’experiència, poden garantir un èxit gairebé absolut.

Tanmateix, el cas del Joan, el marit de la Marta, la seva clienta, era dels difícils. Acabat de jubilar, cap afició, cap projecte, cap interès. Només sortia al matí a fer el cafè i es tornava a tancar a casa. Hi van pensar molt i van decidir anar a totes. Li farien veure la mort de prop com a teràpia de xoc.

Massa de prop. L’empresa de mudances contractada per deixar caure un piano a la vorera, a tocar del Joan, va calcular malament. Si més no, no va patir.

L’endemà van trobar un sobre de la Marta a la bústia. Estaven convençudes que seria una demanda judicial. En comptes d’això, el doble del preu acordat, en efectiu,  i una nota: “He recuperat les ganes de viure. Gràcies”.

Carles Castell Puig

Sant Cugat del Vallès (Barcelona)

 







Trànsit

Un vident li va augurar la mort en un accident automobilístic. Des d’aquell dia va fumar i beure sense por. També va provar tota mena de drogues. Se sentia afortunat: mentre es mantingués lluny del volant del cotxe no havia de patir.

Duia una vida tan dissipada que a ningú va estranyar que una nit perdés el coneixement al mig del carrer. Un veí va trucar a Urgències. La sirena va desvetllar-lo. Van caldre tres persones per lligar-lo a la llitera: l’home volia fugir, es resistia a entrar a l’ambulància. Mentre arrencava, encara se sentien els crits d’auxili. «Deu ser el delirium tremens», va comentar algú.

Jordi Masó Rahola

Granollers (Barcelona)

 

 

 



 


 

El gargot

L’home estava enfilat damunt la barana del pont que creuava l’autopista. Com un santcrist, sé que vaig pensar en veure’l amb els braços oberts. La cara era una ombra, un gargot gris impossible de definir tot passant amb el cotxe i només fixar-me en aquella singular postura. Em va treure un somriure, primer, i una preocupació després. Es volia tirar al pas dels cotxes? Si era així, vaig tenir sort, vaig concloure. No volia imaginar el retard que això comportaria als del darrere meu. Amb aquests pensaments mundans vaig arribar a la feina. La resta de la tarda la recordo plàcida. D’aquella estranya manera que van les coses abans que s’espatllin. Al tard, ja a casa, vaig rebre la trucada de la Joana, la cunyada.

—En Jaume és mort. —digué— Ha sortit de casa dient que t’anava a veure però s’ha llençat del pont de l’autopista al pas d’un camió.

I va penjar.

Aquell gargot gris, ja té forma i nom. Estic segur que sí, que em va venir a veure passar per últim cop per la seva vida, tot assegurant-se que el seu comiat fossin els grillons que m’acompanyessin la resta de la meva.

Antoni Fontàs Reguera

Olot (Girona)