Estirada sobre l’herba, sento la
frescor de les fulles humides al clatell, al tou de les cames, als palmells de
les mans. La nit manté encara l’escalfor d’aquest llarg i xafogós dia d’estiu.
L’aire dens i vellutat m’acarona el cos i m’inunda els pulmons d’un fluid tebi
i amorós.
Respiro relaxada, compassant el
ritme als pensaments banals que arriben, resten uns instants i desapareixen.
Cap d’ells no m’amoïna, ni tan sols m’ho plantejo. Simplement hi són, com tot
allò que m’envolta. Com aquest firmament damunt meu, que miro sense veure’l. Un
escenari infinit i plaent.
De sobte, un intens i persistent
estel fugaç travessa el cel de banda a banda. M’agafa absolutament per
sorpresa. Soc incapaç d’evitar que el cap se m’ompli d’anhels inabastables i
frustrants que em provoquen un profund desassossec. No ho dubto ni un instant.
Tanco els ulls i formulo el desig amb totes les meves forces: no tornar-ne a
veure mai més cap.
Carles Castell Puig
Sant Cugat del Vallès (Barcelona)
Matar una mosca
És incapaç de matar una mosca, li deien sempre de petit, és tan bon nen. N’estava tip d’escoltar
la mateixa cantarella, però no sabia com fer-ho per ser un nen dolent. Potser
per això, al cap dels anys, es convertí en l’escriptor de novel·la negra més
popular. Els lectors es delien per la seva col·lecció d’assassinats cruels i
inversemblants. És incapaç de matar una
mosca, li recordaven encara a les entrevistes, i ell no sabia com
desempallegar-se de la maleïda etiqueta. Una tarda, emprenyat per la manca
d’inspiració que li impedia acabar la darrera novel·la amb un assassinat ben
original, etzibà un cop a l’escriptori. En aixecar la mà, va observar cofoi una
mosca negra que agonitzava al palmell enrogit. D’ençà d’aquell instant de
victòria no va tenir aturador. Al cap d’uns mesos, l’endemà que la policia el
detenís, la notícia encapçalava tots els diaris: Atrapen l’assassí despietat que era incapaç de matar una mosca.
Xavi Ballester Fábregues
Barcelona
La intimitat
Va trobar el feix de cartes
mentre endreçava el despatx del seu marit difunt. Hi havia una Raquel, una
Lola, una Olívia. Un raig de sol es filtrava a través dels porticons i, com un
focus, il·luminava una dansa de volves de pols.
Amb les cartes en una mà, va
haver de repenjar-se a la taula perquè li rodava el cap i els ulls se li
entelaven. O no, no va fer això: es va escarxofar en una butaca de la sala
d’estar i, plena de curiositat, va disposar-se a llegir les cartes. ¿O potser
va encaminar-se cap a la cuina per llençar els sobres a les escombraries, sense
ni tan sols obrir-los? (Quin interès podien tenir ara les paraules d’una
Íngrid, d’una Renata o d’una Ruth?) O, encara millor, per fer-ho més teatral,
posem que va encendre un llumí i va cremar el feix a la llar de foc. Qui sap.
En realitat, estem especulant. No
sabem què en va fer la dona, d’aquelles cartes que mai no hauria d’haver
trobat. Ni ho volem saber. És lamentable aquesta complaença malaltissa a furgar
les misèries dels altres. Deixem que tot quedi entre la vídua i el finat.
Posats a triar, a nosaltres ens atreia més aquell raig de sol que entrava per
la finestra amb la promesa d’un dia esplèndid.
Jordi Masó Rahola
Granollers (Barcelona)
Compte enrere
Compto, inspiro, penso. Repeteixo
aquestes accions fins a completar les quaranta llargades de la piscina. Gairebé
ja acabo. Trec el cap per respirar. Observo la recepcionista fent el mateix
recorregut que jo en paral·lel caminant a la vora de la piscina. Toco la paret
i aleshores m’atura. Em prega que l’acompanyi a recepció on m’informen que han
rebut una trucada urgent dient que vagi cap a casa. Amb el cap fred però el
pensament a mil torno als vestidors on em vesteixo procurant mantenir la calma.
M’adono que avui m’ha costat decidir-me i que finalment m’he vestit amb aquella
brusa negra tan elegant que potser farà per l’ocasió. No em posaré el penjoll.
En moments de tragèdia les joies són accessoris superflus. M’acomiado de la
recepcionista pensant en el neguit que li deu haver quedat. Condueixo els tres
quilòmetres que hi ha fins arribar a casa pensant que potser la meva vida està
a punt de canviar per sempre. Aparco. Descarrego bosses i tanco el cotxe
després de recollir les claus que m’acaben de caure. Camino endavant i miro
enrere. Potser l’enrere d’una vida que s’ha acabat. Tal vegada l’endavant d’un
malson que tot just acaba de començar.
Olga Valls i García
Igualada (Barcelona)
