dilluns, 17 de maig del 2021

MICRORELATS D'ABRIL / MICRORRELATOS DE ABRIL (1)

 


Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria d'abril.


Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.




Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de abril.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.







Pertorbació

Estirada sobre l’herba, sento la frescor de les fulles humides al clatell, al tou de les cames, als palmells de les mans. La nit manté encara l’escalfor d’aquest llarg i xafogós dia d’estiu. L’aire dens i vellutat m’acarona el cos i m’inunda els pulmons d’un fluid tebi i amorós.

Respiro relaxada, compassant el ritme als pensaments banals que arriben, resten uns instants i desapareixen. Cap d’ells no m’amoïna, ni tan sols m’ho plantejo. Simplement hi són, com tot allò que m’envolta. Com aquest firmament damunt meu, que miro sense veure’l. Un escenari infinit i plaent.

De sobte, un intens i persistent estel fugaç travessa el cel de banda a banda. M’agafa absolutament per sorpresa. Soc incapaç d’evitar que el cap se m’ompli d’anhels inabastables i frustrants que em provoquen un profund desassossec. No ho dubto ni un instant. Tanco els ulls i formulo el desig amb totes les meves forces: no tornar-ne a veure mai més cap.

Carles Castell Puig

Sant Cugat del Vallès (Barcelona)

 






 

Matar una mosca

És incapaç de matar una mosca, li deien sempre de petit, és tan bon nen. N’estava tip d’escoltar la mateixa cantarella, però no sabia com fer-ho per ser un nen dolent. Potser per això, al cap dels anys, es convertí en l’escriptor de novel·la negra més popular. Els lectors es delien per la seva col·lecció d’assassinats cruels i inversemblants. És incapaç de matar una mosca, li recordaven encara a les entrevistes, i ell no sabia com desempallegar-se de la maleïda etiqueta. Una tarda, emprenyat per la manca d’inspiració que li impedia acabar la darrera novel·la amb un assassinat ben original, etzibà un cop a l’escriptori. En aixecar la mà, va observar cofoi una mosca negra que agonitzava al palmell enrogit. D’ençà d’aquell instant de victòria no va tenir aturador. Al cap d’uns mesos, l’endemà que la policia el detenís, la notícia encapçalava tots els diaris: Atrapen l’assassí despietat que era incapaç de matar una mosca.

Xavi Ballester Fábregues

Barcelona

 






 

La intimitat

Va trobar el feix de cartes mentre endreçava el despatx del seu marit difunt. Hi havia una Raquel, una Lola, una Olívia. Un raig de sol es filtrava a través dels porticons i, com un focus, il·luminava una dansa de volves de pols.

Amb les cartes en una mà, va haver de repenjar-se a la taula perquè li rodava el cap i els ulls se li entelaven. O no, no va fer això: es va escarxofar en una butaca de la sala d’estar i, plena de curiositat, va disposar-se a llegir les cartes. ¿O potser va encaminar-se cap a la cuina per llençar els sobres a les escombraries, sense ni tan sols obrir-los? (Quin interès podien tenir ara les paraules d’una Íngrid, d’una Renata o d’una Ruth?) O, encara millor, per fer-ho més teatral, posem que va encendre un llumí i va cremar el feix a la llar de foc. Qui sap.

En realitat, estem especulant. No sabem què en va fer la dona, d’aquelles cartes que mai no hauria d’haver trobat. Ni ho volem saber. És lamentable aquesta complaença malaltissa a furgar les misèries dels altres. Deixem que tot quedi entre la vídua i el finat. Posats a triar, a nosaltres ens atreia més aquell raig de sol que entrava per la finestra amb la promesa d’un dia esplèndid.

Jordi Masó Rahola

Granollers (Barcelona)

 





 

Compte enrere

Compto, inspiro, penso. Repeteixo aquestes accions fins a completar les quaranta llargades de la piscina. Gairebé ja acabo. Trec el cap per respirar. Observo la recepcionista fent el mateix recorregut que jo en paral·lel caminant a la vora de la piscina. Toco la paret i aleshores m’atura. Em prega que l’acompanyi a recepció on m’informen que han rebut una trucada urgent dient que vagi cap a casa. Amb el cap fred però el pensament a mil torno als vestidors on em vesteixo procurant mantenir la calma. M’adono que avui m’ha costat decidir-me i que finalment m’he vestit amb aquella brusa negra tan elegant que potser farà per l’ocasió. No em posaré el penjoll. En moments de tragèdia les joies són accessoris superflus. M’acomiado de la recepcionista pensant en el neguit que li deu haver quedat. Condueixo els tres quilòmetres que hi ha fins arribar a casa pensant que potser la meva vida està a punt de canviar per sempre. Aparco. Descarrego bosses i tanco el cotxe després de recollir les claus que m’acaben de caure. Camino endavant i miro enrere. Potser l’enrere d’una vida que s’ha acabat. Tal vegada l’endavant d’un malson que tot just acaba de començar.

Olga Valls i García

Igualada (Barcelona)