divendres, 22 d’abril de 2022

MICRORELATS DE MARÇ / MICRORRELATOS DE MARZO (2)

 



Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de març.


Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.




Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de marzo.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.






Mala fama

Dins l’immens fons de l’Arxiu del Museu Marítim un lligall faria les delícies dels historiadors. El seu descobriment capgiraria la imatge que es té del pirata Hug de Singlot (Tarragona, 1689 – Lisboa, 1752?), sobre qui pesa una llegenda negra farcida de malvestats.

El lligall conté un manuscrit de Rogall d’Esclop, corsari coetani de Singlot, que diu així:

«Durant mos anys de jovenesa tractí sovint n’Hug de Singlot, ínclit pirata d’estesa fama, e pusc afermar que no era pas tan temible com moltes veus arreu solen hui encar contar. Cert que sa sempiterna barba mal rasurada e lo pegat de cuir tapant-li l’ull daven-li semblant d’hom dur e rude, mes en lo fons era persona fort bonhomiosa i ab un cor tan gran que poc li cabia dins lo pit. Qui de veres feia por era aquell diable de lloro, tostemps posat damunt sa espatlla. Era ocell de mala jeia, ab un geni d’espant, e quan mostrava’s irat e foll de ràbia era tan brau que, llençant renecs, oir-lo feia feredat. De tot, lo pitjor era que n’Hug, bonastraç com era, li escoltava los consells e, malgrat no tenir-los en estima, per no importunar-lo ni dur-li la contrària, no sabia sinó seguir-li lo joch... Vet ací.»

Santi Todó Riera

Lloret de Mar (Girona)





 
 

Regal d’aniversari

—Li encantarà —va dir el pare—. La nena serà tan feliç!

—No ho sé —va dir la mare—. Un ésser viu no és regala així com així. Primer tot seran alegries, però amb el temps, serà una càrrega. El tindrem a casa les vint-i-quatre hores, l’haurem de treure a passejar, no sabem ni què menja. Al final me n’hauré de cuidar jo, ja ho veuràs.

La mare va acabar cedint a contracor. El dia de l’aniversari, la nena va córrer al llit dels pares i cridà:

—Ja tinc deu anys! Vull el meu regal!

—Molt bé —va dir el pare—. Posa’t el vestit de princesa Disney i espera’ns al sofà.

Els pares van agafar la caixa de cartó que tenien amagada, grossa, amb quatre forats de ventilació i un llaç vermell gegant. La nena, vestida d’Elsa de Frozen amb la perruca rossa que tant li agradava, la va obrir amb mans tremoloses. Dins, un nen arraulit la mirava atemorit.

—Es diu Nikolai i l’acaben de portar de Kiyv. Mira —va dir el pare aixecant-li la camisa al nen—, encara  té metralla a la panxolina.

—Ostres papi! Jo el volia ros. Es pot canviar?

Víctor Colomer i Miralbell

Sabadell (Barcelona)

 



 

Geni

Amb el porró de vi esperant al final de la rega, el pagès llaurava. A cada rem, un traguinyoli. Però l’arada anava tan fondo que la reia tocà la roca.

- Booo! Matxo, booo! –cridà el pagès.

De sota terra n’emanà un fum espès, que a poc a poc es convertí en rostre: una boca, un nas i dos ulls orientals que el miraven de fit a fit.

- Has obert la roca que m’empresonava i m’has alliberat. En agraïment et concedeixo tres desitjos.

- Llamp me mati! Què és això? Vaig gat! Veig visions. Fuig d’aquí bèstia del dimoni! Que s’eixugui tot el vi del mas, no vull tastar-lo mai més.

El geni, desconcertat per l’actitud del pagès, li concedí els tres desitjos que havia demanat. Mentre el fum s’esvaïa a poc a poc, el pagès es tranquil·litzà, ignorant els trons que se sentien de lluny i aquell grop que s’acostava.

Pere Saballs Busqués

Cruïlles (Girona)

 




 

La llengua desapresa

Adam i Eva vivien ociosos al paradís. Prop d’on s’estaven, hi creixia un únic exemplar de l’Arbre del Coneixement que donava una rara fruita. L’amo del terreny, tot i no explicar-los els motius, els hi havia prohibit menjar-ne. Desconeixien què els passaria en cas de fer-ho, però l'amenaça se’ls apareixia temible. La serp, que era una mica més veterana a l’Edèn i per tant coneixia el tarannà del propietari, s’empescava mil i una maneres de mantenir-los distrets. Les converses al voltant de l’arbre s’anaven tornant més escadusseres, malgrat que la temptació encara els desvetllava algunes nits.

Mentrestant la fruita, de tan madura, va caure i un ur afamat se la va empassar. Quan el terratinent, que havia estat ocupat en altres finques, va constatar que no hi era es va enfurismar i li va faltar temps per anar a culpar-ne els humans. Aquests, sense defensa possible, es van veure desnonats i maleïts en un tres i no res. Lluny de casa, i ocupats com estaven, de seguida van oblidar la llengua de les serps.

Marià Cerqueda Bagués

La Seu d'Urgell (Lleida)