dimarts, 20 de desembre de 2022

MICRORELATS DE NOVEMBRE / MICRORRELATOS DE NOVIEMBRE (2)

 


Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de novembre.


Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.




Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de noviembre.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.






Justícia

Al Parlament no es recordava un debat tan encès. Partidaris i detractors de la pena de mort duien setmanes discutint sense que ningú donés el braç a tòrcer. Modernització versus tradició. Drets humans enfrontats a la seguretat de les persones.

Després d’una sessió maratoniana es va arribar a un acord salomònic. Es mantindria la pena capital per als crims més terribles, però s’eliminaria la crueltat del càstig: no hi hauria data per a l’execució, ni corredor de la mort, amb l’angoixa que suposa. En qualsevol moment ―mesos o anys més tard―, funcionaris de l’estat anirien a cercar el condemnat i farien efectiva la sentència. Amb humanitat i sense cap ànim de revenja.

Ningú va quedar del tot satisfet, però la llei va ser feta. Els pocs convictes que hi havia van respirar alleujats, mirant de tornar a la vida normal de la presó. I les autoritats van evitar cap execució immediata perquè no semblés que tot plegat havia estat una comèdia.

Així, el temps va anar passant i, de mica en mica, tothom va oblidar les sentències pendents. Ja fa més de trenta anys que no hi ha hagut cap execució ni cap crim execrable. Només de tant en tant encara se sent als cafès: “No sé on anirem a parar”.

Carles Castell Puig

Sant Cugat del Vallès (Barcelona)






Infidel

Estava sempre allà, mig amagada però sempre present. Rossa, atractiva, fresca, desitjable… Ell s'hi aproparia en silenci, la miraria, se la faria seva, l'acaronaria amb els seus llavis i després la lleparia fins al final. En acabat, se'n desfaria, com havia fet amb totes les altres. No tenia més remei. La seva dona i els seus fills no la podien descobrir. No ho entendrien. Però aquella seria la darrera, ho prometia.

Un calfred de remordiment li va recórrer l'espinada abans de prendre la decisió. Va obrir la nevera, va agafar la cervesa amagada darrere dels formatges i se la va beure en dos glops, cobrint la vergonya amb la porta de l'armari.

Albert González Farran

Arbeca (Lleida)




 

L’oblit

Quan va complir trenta-tres anys, Johannes Hildebrandt, poeta prussià autor de quatre poemaris de culte, va decidir suïcidar-se. Estava convençut que només assoliria la posteritat si moria jove i en la cúspide de la celebritat. En un calaix del seu secreter, mig centenar de poemes manuscrits refermarien pòstumament la seva glòria.

Però el tret de l’escopeta de caça només va provocar-li una esgarrinxada al front; l’arsènic i el cianur, innocus mals d’estómac. Les aigües del Lannenbach van acollir gentilment la seva caiguda des d’un barranc, sense que cap roca li esberlés el cap. Ni les rodes del carruatge ni les peülles dels cavalls van provocar-li la lesió fatal que buscava. Un duel d’honor va procurar-li una estocada al ventre, dolorosa però no pas mortal. Freqüentava els bordells amb l’esperança d’una sífilis, d’una gonorrea. Desafiava els delinqüents, els reptava. Abusava de l’aiguardent, de l’opi, del cànnabis. Però un àngel de la guarda, implacable i tossut, el protegia.

Johannes Hildebrandt, l’autor de quatre poemaris de culte, va morir als noranta anys. Un antiquari va adquirir el seu secreter: abans de restaurar-lo, va desempallegar-se de la paperassa dels calaixos.

Jordi Masó Rahola

Granollers (Barcelona)