Justícia
Al Parlament no es recordava un
debat tan encès. Partidaris i detractors de la pena de mort duien setmanes
discutint sense que ningú donés el braç a tòrcer. Modernització versus
tradició. Drets humans enfrontats a la seguretat de les persones.
Després d’una sessió maratoniana
es va arribar a un acord salomònic. Es mantindria la pena capital per als crims
més terribles, però s’eliminaria la crueltat del càstig: no hi hauria data per
a l’execució, ni corredor de la mort, amb l’angoixa que suposa. En qualsevol
moment ―mesos o anys més tard―, funcionaris de l’estat anirien a cercar el
condemnat i farien efectiva la sentència. Amb humanitat i sense cap ànim de
revenja.
Ningú va quedar del tot satisfet,
però la llei va ser feta. Els pocs convictes que hi havia van respirar
alleujats, mirant de tornar a la vida normal de la presó. I les autoritats van
evitar cap execució immediata perquè no semblés que tot plegat havia estat una
comèdia.
Així, el temps va anar passant i,
de mica en mica, tothom va oblidar les sentències pendents. Ja fa més de trenta
anys que no hi ha hagut cap execució ni cap crim execrable. Només de tant en
tant encara se sent als cafès: “No sé on anirem a parar”.
Carles Castell Puig
Sant Cugat del Vallès (Barcelona)
Infidel
Estava sempre allà, mig amagada
però sempre present. Rossa, atractiva, fresca, desitjable… Ell s'hi aproparia
en silenci, la miraria, se la faria seva, l'acaronaria amb els seus llavis i
després la lleparia fins al final. En acabat, se'n desfaria, com havia fet amb
totes les altres. No tenia més remei. La seva dona i els seus fills no la
podien descobrir. No ho entendrien. Però aquella seria la darrera, ho prometia.
Un calfred de remordiment li va
recórrer l'espinada abans de prendre la decisió. Va obrir la nevera, va agafar
la cervesa amagada darrere dels formatges i se la va beure en dos glops,
cobrint la vergonya amb la porta de l'armari.
Albert González Farran
Arbeca (Lleida)
L’oblit
Quan va complir trenta-tres anys,
Johannes Hildebrandt, poeta prussià autor de quatre poemaris de culte, va
decidir suïcidar-se. Estava convençut que només assoliria la posteritat si
moria jove i en la cúspide de la celebritat. En un calaix del seu secreter, mig
centenar de poemes manuscrits refermarien pòstumament la seva glòria.
Però el tret de l’escopeta de
caça només va provocar-li una esgarrinxada al front; l’arsènic i el cianur,
innocus mals d’estómac. Les aigües del Lannenbach van acollir gentilment la
seva caiguda des d’un barranc, sense que cap roca li esberlés el cap. Ni les
rodes del carruatge ni les peülles dels cavalls van provocar-li la lesió fatal
que buscava. Un duel d’honor va procurar-li una estocada al ventre, dolorosa
però no pas mortal. Freqüentava els bordells amb l’esperança d’una sífilis,
d’una gonorrea. Desafiava els delinqüents, els reptava. Abusava de
l’aiguardent, de l’opi, del cànnabis. Però un àngel de la guarda, implacable i
tossut, el protegia.
Johannes Hildebrandt, l’autor de
quatre poemaris de culte, va morir als noranta anys. Un antiquari va adquirir
el seu secreter: abans de restaurar-lo, va desempallegar-se de la paperassa
dels calaixos.
Jordi Masó Rahola
Granollers (Barcelona)
