Un amor difícil de pair
-Mira, carinyo... Ara per ara,
el que jo busco... És un home... Més tendre- li confessà la dona al seu jove
amant amb un nus a l'estómac, tallant-lo amb prou feines, abans de tancar-li la
porta als nassos.
Des que la seva relació havia
entrat en un punt mort, el mosso s'havia refredat massa. A ella se li estava
fent bola i ja no el podia pair. Aleshores va tornar a cobrir amb la lona el
bagul congelador on en conservava el cadàver
a mig devorar i, de mala gana, va demanar sushi a domicili.
Sergio Bareas Lara
Barberà del Vallès (Barcelona)
El do de la paraula
Quan el nostre gos ens va parlar
per primer cop ens vàrem il·lusionar d'allò més. Però va durar poc. Aviat va
aprendre a reivindicar-se. Que si la corretja li feia mal. Que si el seu cabàs
era molt incòmode i que preferia un llit com el nostre. Que si volia fer les
seves necessitats quan ell volgués i no quan ens anés bé a nosaltres. Abans
d'ahir, per acabar-ho d'adobar, ens va demanar una paga setmanal tot al·legant
que el pinso que li donàvem no li agradava gens i que s’estimava més comprar-se'l.
Ara, li voldríem fer entendre que el millor per a tots seria que
s’independitzés. Però no trobem la manera de dir-li.
Marià Cerqueda Bagués
La Seu d'Urgell (Lleida)
Als nostres gats
Des de ben petita, la Míriam no
entenia per què els gats marxaven de casa. «On és, el Blanquet?» –preguntava–.
«On ha anat, el Negret?» «El Rosset s’ha perdut» «Per què no torna, el Griset?
Sempre els batejava segons el color del pelatge, i al final, quan s’esfumaven,
només en trobava pèls aquí i allà: un de gris del Griset, un de ros del Rosset:
tristes pistes que no conduïen enlloc. «Als gats els agrada veure món», la
calmava la mare. «Com al pare?», deia la Míriam. «Com al pare» –responia ella,
engegant la tele.
Durant molts anys, la Míriam va
treballar en una fàbrica de conserves: les llaunes passaven pel seu davant com
taüts diminuts: la seva vida era igual d’estreta i asfixiant, els seus somnis
havien deixat de cuejar feia anys per quedar atrapats en escabetx.
Una nit, mentre el seu marit
roncava davant de la tele, la Míriam va obrir una llauna de sardines i va
sortir al carrer. «Griset, Rosset, Blanquet, Negret» –va invocar–. «Torneu, sisplau.»
I llavors els va sentir. No els
podia veure, és clar, perquè ja eren morts, però va percebre els seus marrameus
engrescats i engrescadors: un orgue de gats exultant que la convidava a
seguir-los per veure món.
Josep Sampere Martí
Igualada (Barcelona)
El do
Quan la seva mirada en trobava
una altra s’esvania la resta del món. Es connectava fugaçment als ulls inquiets
de la presa. Ho feia de sempre, de manera instintiva i involuntària. Prou que
hagués volgut evitar-ho, però era un do. No l’havia escollit. No podia
desfer-se’n.
Penetrava més enllà; travessava
la còrnia, les pupil·les, la retina i arribava als pensaments. Desarmava
l’individu. Visionava intimitats, secrets i vergonyes fins a deixar un ésser
fràgil i vulnerable, sense res a amagar.
La càrrega de la veritat aviat li
va pesar massa; totes aquelles astúcies i falsedats s’instal·laven dintre seu i
l’amargura s’anava apoderant d’ell a poc a poc. Per això ho va fer. Per això es
va treure els ulls. Només volia deixar de saber.
Però els dons busquen els seus
propis camins per florir. En va tenir prou amb un lleuger frec, pell amb pell,
perquè la maleïda veritat del desconegut el recorregués, ferotge, fins al magí.
Núria Pelegrí Bobet
Almenar (Lleida)
