dijous, 16 de gener de 2014

MICRORELATS DE DESEMBRE / MICRORRELATOS DE DICIEMBRE (2)




Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de desembre.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.






Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de diciembre.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.









La matinada

L'ha despertat la remor de la ceràmica que provoca la pluja quan pica sobre les teules. Allarga la mà i la mou a les palpentes fins que encerta el botó que fa que s'il·lumini la pantalla del despertador. Massa d'hora per llevar-se i potser massa tard per tornar-se a adormir. Amb tot això, la maquinària del cap s'ha posat en marxa a poc a poc, com un tren que surt de l'estació, i si deixa que agafi embranzida ja no la podrà aturar fins que arribi la nit. Tot pensant què fer, s'aixeca i obre la finestra. Encara és negra nit i ha deixat de ploure, però li arriba la olor de terra mullada. A baix, al carrer, se senten els passos de la noia que camina amunt i avall per fer-se passar el fred. Com sempre, no s'allunya gaire del toll del llum del fanal. Duu un impermeable transparent i sabates de taló alt. Pobra noia, pensa, una altra nit estèril. Inspira una glopada d'aire fosc i tanca la finestra mentre es pregunta perquè hauria de matinar tant si no té feina ni ningú que l'esperi a cap lloc. I s'hi està tan calent, al llit...

Josep Casals i Arbós
Prades (Tarragona)










Imperis enfonsats

Senyor, puc cantar una cançó? -digué ella, melancòlica, intentant recordar anys passats.
Endavant -va afirmar sense dubte tot encenent un cigarret.
Trista o alegre? Del nord o del sud?
Trista, senyoreta. No m'agraden les cançons alegres.
Sap que li puc trencar el cor? -remarcà ella amb un petit somriure, que lluitava per desclavar-ne un altre sense massa èxit.
Fa temps que està esmicolat -afegí i agafà un altre cigarret.

Era una balada prou enèrgica per a prestar-li atenció sense gairebé voler-ho però, a la vegada, tan càlida i tendra que podia divagar entre records, llegendes i anècdotes. La dosi era justa i mortal.

"Belfast, 1900. A la botiga del pare hi entra un senyor vestit de negre, seriós que subjecta un maletí, encara més negre, llis i vell. El pare el mira fixament. Es pensa que no el veig. L'home camina cap a la taula veloçment i s'atura. Potser és un home d'aquests que es dedica a vendre de porta en porta, no? Obre el maletí i en treu una rosa negra. Saluda amb el barret i marxa per la porta."

Ho has aconseguit -replica entre plors en tornar en si.

Ella ja no hi era. Havia deixat una rosa negra sobre la taula. Ja no quedaven cigarrets.

Marc Timoneda Gràcia
Castellar del Vallès (Barcelona)











El bon pare

És tema gairebé obligat a les reunions de família: Que agradable és veure aquesta expressió al rostre del pare, encara que només sigui un rictus involuntari. Sembla la mateixa persona tendra, amable i benèvola que va ser sempre.
Joan discrepa una mica, i pensa que malgrat la seva situació, pot ser un gest de placidesa per sentir de tornada tot l'afecte regalat.
I jo, l'ovella negra, m'empasso el pensament, que somriu perquè alguna cosa al seu interior li fa percebre que ha estat molt feliç, encara que no recordi res, ni tan sols que s'ho va passar d'allò més bé mentres va poder apallissar rotjos i maricons als calabossos.

Javier Palanca Corredor
València



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada