Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de gener.
Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.
Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de enero.
Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.
L'ombra
Quan el sol està dalt de tot, si et poses d'esquena a la teva ombra, miraràs al sud.
Em vaig adonar que no tenia ombra el dia que em vaig perdre al desert. Per sort, vaig trobar l'esquelet d'un camell. Vaig triar un os llarg i recte, el vaig plantar, i així, gràcies a la seva ombra, em vaig poder orientar.
En arribar a la ciutat, em vaig atansar a un home que passejava un gos i li vaig preguntar l'hora. Me la va dir com si res mentre el gos m'ensumava els camals. No estava mort ni m'havia tornat transparent, doncs. Després, vaig abordar una dona amb uniforme verd que escombrava les fulles del parc. Li vaig demanar si podia veure la meva ombra i em va dir que no. El mateix el jubilat que seia en un banc i tenia aspecte de bon observador.
D'ençà aquell dia, em fixava molt en les ombres dels altres.
De la mateixa manera que el gat havia tornat quan ja el creia desaparegut, avui l'ombra ha fet cap a mig matí. Me n'he adonat quan, en el moment d'entrar a casa, el sol l'ha projectada meitat al terra, meitat la paret del rebedor.
Josep Casals i Arbós
Prades (Tarragona)
La ràbia al fetge
Avui han penjat un criminal a la plaça, un dels que s'ho mereixien, un malparit assassí que no ha tingut ni la decència de demanar perdó a l'últim moment.
La gent, a la plaça, encesa d'odi, espera ansiosa la mort del mal parit. Reclamen sang, volen sentir-lo cridar i veure com perd la vida. L'assassí ha estat condemnat a doble pena de mort, així que el botxí ha agafat el ganivet més esmolat i li ha fet un tall de dalt a baix del tòrax just abans de penjar-lo, si bé no es pot morir dues vegades, sí que es pot fer patir el doble.
La plaça és buida, fa fred. El cadàver es balanceja suament i les vísceres li pengen. Alguns veïns mires des de darrera les cortines. Tot està en silenci, el silenci de la mort. Una mort que els ògans encara no han notat, ells moren més lentament. El fetge batega lleument, és un fetge gros, amb un bri de vida que el manté conscient. Dins seu la ràbia de l'assassí clama venjança. Abans que se l'enduguin ha d'actuar. S'arrossega a poc a poc, palpitant, gairebé ni es nota, direcció cap al jutge. Vol sang, que ell és fetge. Sap què ha de fer i com fer-ho.
El fetge del penjat es menjà els setze jutges d'un jutjat.
Janot Vila Fonolleda
Sabadell (Barcelona)
Solidaritat
-Confiem en que demà es trobi millor -li dic al meu germà a cau d'orella, assenyalant cap a la nostra mare-. Suant de valent, ens abracem emocionats. Al menjador, ella segueix palplantada amb la mirada absent. Li traiem de les mans el cigne de bronze que encara sosté aferrat pel coll. Jo mateix me n'ocupo de netejar-lo a consciència amb aigua calenta, agafo un tamboret i el torno a desar a la prestatgeria, recolzat en "Els homes que no estimaven les dones". Després de trucar al telèfon d'emergències, ens asseiem tots tres al sofà a esperar que arribi l'ambulància. Tenint en compte que en Pau i jo som encara unes criatures, hem hagut de fer un esforç titànic per despullar el nostre pare i arrossegar després el seu cos fins aconseguir ficar-lo a dintre de la banyera.
Joaquim Valls Arnau
Barcelona
