NOVETATS A LA MICROBIBLIOTECA / NOVEDADES EN LA MICROBIBLIOTECA (68)

Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura                N Cie
Classificació           834.4"20"
Títol                       150 microrrelatos concurso homenaje a Julio Cortázar
Publicació              Torrejón de la Calzada : Artgerust, 2014
Descripció física     176 p. : il. ; 21 cm
ISBN / ISSN           9788416144129
Matèria                  Certàmens literaris
Matèria                  Microrelats
Títol secundari        Ciento cincuenta microrrelatos concurso homenaje a Julio Cortázar

Espejo 10

Como ocurre cada tanto, se miran serios; no a los ojos, como cuando hay confianza, sino a un lugar cercano e incierto entre la nariz y la boca. Se acercan hasta casi tocarse; uno escudriña el gesto del otro, y viceversa. La mirada tensa reposa en silencio; una mano nerviosa acaricia ambos mentones; se rascan narices, enfrentados, uno imagen del otro. Calcan cada movimiento con una precisión coreográfica, casi como un baile de impecable realización. Hay un gesto mutuo de resignación, un callado gesto en la boca y la vista baja. Luego, ambos se marchan con la reconfortante idea en la mente de que el otro es el reflejo.

Álvaro Morales Collazo

Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura               80.8 Mic

Classificació           80.8

Títol                       MicroBerlín : de minificciones y microrrelatos / 

                             Ottmar Ette, Dieter Ingenschay, 

                             Friedhelm Schmidt-Welle, Fernando Valls (eds.)

Publicació              Madrid : Iberoamericana Vervuert, 2015

Descripció física     314 p. ; 22 cm

Col·lecció               Bibliotheca ibero-americana ; 161

ISBN / ISSN           9788484899297

Matèria                  Microrelat

Autor secundari      Ette, Ottmar

Autor secundari      Valls, Fernando

Aquest volum s'ha proposat incloure no només els debats teòrics y metodològics respecte a la possible definició del microrelat com a "quart génere" i les diverses anàlisis sobre el desenvolupament i la història d'ell mateix. Més aviat, s'hi relaciona la minificció literària amb altres pràctiques simbòliques, i s'hi consideren les noves possibilitats de difusió de la minificció en els "mass media" de comunicació i, sobretot, en les xarxes socials (Facebook, Twitter) i a Internet en general. En els quatre apartats del volum, els seus autors s'ocupen de la teoria del génere i la història del microrelata literari; analitzen la intertextualitat del nou génere; interpreten una sèrie de minificcions literàries d'autores i autors hispanoamericans i espanyols; i consideren altres formes d'allò micromediàtic, els litblogs, la producció de microrelatas a les xarxes socials, i les minificcions cinematogràfiques.

OTTMAR ETTE és catedràtic de Literatures Romàniques a la Universitat de Potsdam. DIETER INGENSCHAY, catedràtic de Literatures Romàniques a la Universitat Humboldt de Berlín. FRIEDHELM SCHMIDT-WELLE és investigador en Literatura i Estudis Culturals a l'Institut Ibero-Americà de Berlín i FERNANDO VALLS, catedràtic de Filologia Espanyola a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Este volumen se ha propuesto incluir no solamente los debates teóricos y metodológicos con respecto a la posible definición del microrrelato como "cuarto género" y los diversos análisis sobre el desarrollo y la historia del mismo. Más bien, se relaciona la minificción literaria con otras prácticas simbólicas, y se consideran las nuevas posibilidades de difusión de la minificción en los medios masivos de comunicación y, sobre todo, en las redes sociales (Facebook, Twitter) y en el Internet en general. En los cuatro apartados del volumen, sus autores se ocupan de la teoría del género y la historia del microrrelato literario; analizan la intertextualidad del nuevo género; interpretan una serie de minificciones literarias de autoras y autores hispanoamericanos y españoles; y consideran otras formas de lo micromediático, los litblogs, la producción de microrrelatos en las redes sociales, y las minificciones cinematográficas.

OTTMAR ETTE es catedrático de Literaturas Románicas en la Universidad de Potsdam. DIETER INGENSCHAY, catedrático de Literaturas Románicas en la Universidad Humboldt de Berlín. FRIEDHELM SCHMIDT-WELLE es investigador en Literatura y Estudios Culturales en el Instituto Ibero-Americano de Berlín y FERNANDO VALLS, catedrático de Filología Española en la Universidad Autónoma de Barcelona.

SEMPRE PASSEN DEDICATÒRIES / SIEMPRE PASAN DEDICATORIAS

A la literatura en general i en el gènere microrelat en particular, sempre hi passen coses. I en una biblioteca dedicada a aquest sempre, i esperem que així continuï, hi passen coses, igual que pels carrers de la ciutat divisible de Kike Parra Veïnat.

Moltes gràcies!!

*Kike Parra Veïnat.

Kike Parra Veïnat (Alzira, 1971) és professor i escriptor. L'any 2006 comença la seva formació a la Escuela de Escritores i la continua al Taller d'Isabel Cañelles. Ha publicat el llibre de microrelats "Siempre pasan cosas" (Ediciones Enkuadres, 2015) i el de relats "Me pillas en mal momento" (Relee, 2015).

Ha sigut premiat en varis concursos de relat i microrelat i els seus textos han estat inclosos en antologies i reculls com "Relatos 04" (Tres rosas amarillas, 2012) i en el del II Microconcurs de La Microbiblioteca (Ajuntament de Barberà del Vallès, 2013).

Hasta que quiera

Alguien, alguien que tiene un despacho en el piso más alto del edificio más alto, en un momento concreto de un día cualquiera, da la orden. Entonces salen los trailers cargados de mercancías con las que abastecer a los habitantes de la ciudad. Pasados unos días, ese alguien volverá a dar la orden, y los trailers volverán a salir cargados de mercancías para los habitantes de la ciudad.

Kike Parra Veïnat

En la literatura en general y en el género microrrelato en particular, siempre pasan cosas. Y en una biblioteca dedicada a este siempre, y esperamos que así continúe, pasan cosas, igual que por las calles de la ciudad divisible de Kike Parra Veïnat.

¡¡Muchas gracias!!

*Kike Parra Veïnat.

Fotografía de Silvina Daniela.

Kike Parra Veïnat (Alzira, 1971) es profeesor y escritor. En el año 2006 empieza su formación en la Escuela de Escritores y la continúa en el Taller de Isabel Cañelles. Ha publicado el libro de microrrelatos Siempre pasan cosas (Ediciones Enkuadres, 2015) y el de relatos Me pillas en mal momento (Relee, 2015).

Premiado en varios concursos de relato y microrrelato y sus textos han sido incluïdos en antologías y recopilatorios como Relatos 04 (Tres rosas amarillas, 2012) y en el del II Microconcurso de La Microbiblioteca (Ayuntamiento de Barberà del Vallès, 2013).

Macho

A mí me gustan las tías, saí que no sé qué hago a un palmo de este culopeludo. Su propietario, un camarero de ojos azules y sonrisa socarrona al que acabo de conocer, me mira desde la almohada mientras recolca su cuerpo como si fuese un perro desperezándose. A mí me gustan las tías, le digo. Pero él parece no enterarse. Se limita a emitir un sonido gutural de placer, de alguien acostumbrado al placer.

Kike Parra Veïnat

Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura                  N Par

Classificació             834.40"20"

Autor                        Parra Veïnat, Kike

Títol                          Siempre pasan cosas / Kike Parra Veïnat

Publicació                València : Enkuadres, 2015

Descripció física      121 p. ; 18 cm

Col·lecció                 Microsaurio ; 1

ISBN / ISSN             9788494371608

Matèria                     Microrelats

NOVETATS / NOVEDADES DE SANT JORDI (67)

Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura                N Cen

Classificació           834.40"19"

Títol                       Un Centímetro de seda : antología del microrrelato español : 

                              orígenes históricos: Modernismo y Vanguardia /
                              edición de Darío Hernández

Publicació               Palencia : Menoscuarto, 2016

Descripció física      95 p. ; 21 cm

Col·lecció               Reloj de arena (Menoscuarto) ; 78

ISBN / ISSN           9788415740308

Matèria                   Microrelat castellà

Matèria                   Microrelats

Autor secundari       Hernández, Darío

Extremidades inferiores de cuento

........... los viejos del pueblo tenían miedo a morir por la soledad de su cementerio nuevo. El viejo lo habían desecho los obuses. Sólo comprendían la crueldad de la guerra por haberles matado los muertos.

-¿Y qué harán ustedes el día de Todos los Santos?...

Samuel Ros

Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura                   N Dia

Classificació              834.4"20"

Autor                         Díaz Riobello, Eva

Títol                          Susurros en el tejado / Eva Díaz Riobello

Publicació                 Granada : Alhulia, 2010

Descripció física        118 p. ; 19 m

Col·lecció                  Mirto joven ; 1

ISBN / ISSN              9788492593699

*Il·lustració / Ilustración de Yoko Tanji.

La espera

En un rincón perdido de la biblioteca había un libro, y dentro del libro un bosque, y en el bosque una niña descalza que recogía hojas secas con forma de poemas arrugados y se las comía, riendo, y al reír exhalaba palabras hermosas que volaban entre las páginas, recorriendo las estanterías como insectos zumbantes, derribando cuentos, formando frases extrañas, hasta derramarse por fin en la cabeza del escritor que, sentado junto a la ventana, suspiraba por una pizca de inspiración.

Eva Díaz Riobello

Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura                   N Pel

Classificació              834.40"20"

Autor                         Pellicer, Gemma

Títol                          Maleza viva / Gemma Pellicer

Publicació                  Zaragoza : Jekill&Jill, 2016

Descripció física        117 p. ; 20 cm

ISBN / ISSN              9788494256578

Matèria                      Microrelats

Puesta de luna

Para Isabel Mellado

Salí a estirar las piernas porque no podía dormir. La oscuridad esparcía misterios bajo la luna encendida. Mientras enfilaba en dirección al monte alcancé oír un hilo de voz, falto sin embargo del suficiente aliento, como si fueran sólo elucubraciones mías. Seguí adelante con mi paseo. El silencio alimentaba la noche pero las voces crecían.

Gemma Pellicer

Fitxa bibliogràfica / Ficha bibliográfica

Signatura                  N Por
Classificació             834.4"20"
Autor                        Portabales Santomé, Arantza
Títol                          A Celeste la compré en un rastrillo / Arantza Portabales Santomé ;
                                ilustraciones de Dictinio de Castillo-Elejabeytia
Publicació                  A Coruña : Zaera Silvar, 2015
Descripció física        151 p. : il. col. ; 21 cm
ISBN / ISSN              9788494137655
Matèria                      Microrelats
Autor secundari          Castillo-Elejabeytia, Dictinio de

Estereofonía (o de los anhelos secretos de la sirena común)

Cada atardecer la sirena acerca una caracola a su oído para escuchar el rumor de la multitud que se aglomera en la estación central del metro.

Arantza Portabales Santomé

MICRORELATS DE MARÇ / MICRORRELATOS DE MARZO (2)

Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de març.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.

Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de marzo.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.

Santes paraules

“I jo us dic les paraules del profeta “Així com la ginesta borda cobreix els camps, arribarà el dia en que l’estupidesa humana ho omplirà tot. Us amortallarà els ulls, els braços i la voluntat fins convertir-vos en morts vivents. Com una pesta silenciosa s’escamparà per camins i muntanyes, envairà els polígons i els mars profunds, infectarà l’aigua dels rius i s’enfilarà fins els gratacels." I he vingut avui per anunciar-vos que aquest dia ja és a prop. Aquells de vosaltres que no feu cas d’aquestes santes paraules, tindreu llarg temps per penedir-vos, doncs la immundícia us acompanyarà fins a la fi dels temps, ja sigueu rics o pobres, hipsters o swaggers. Només la llum del coneixement pot salvar les vostres ànimes del trist destí de l’espècie. Estimats deixebles, aixequeu els ulls amatents cap al infinit i accepteu humilment el càlid raig de la saviesa en el vostre cervell hominoide! Que els vostres esperits voleïn lliures fins als confins de les galàxies!”

Els alumnes van fer silenci; dels últims pupitres venien algunes rialletes mal dissimulades. Després de dos mesos, ja estaven acostumats a les anades d’olla del professor substitut de ciències.

Cinta Pons Domingo

Tarragona

L'altre

Aquella boira era un infern de vapor blanc. Per sort, a l'aparcament vaig trobar el meu cotxe. Nou. Brillant. Un Audi color bordeus. Massa car per a mi però irrenunciable.

Ni m'havia canviat. Seguia portant la camisa groga, els pantalons negres i les botes amb puntera de metall de la fàbrica.

Va arribar-me un missatge de la meva dona: 'Prto l conjunt d llnceria q m vas rgalar. Tstic sperant'.

A la primera rotonda me'l vaig trobar. Era nou. Brillant. Un Audi color bordeus. I des de llavors vaig ser-ne l'ombra.

A l'entrada del meu carrer hi havia un aparcament lliure. Però, davant meu, l'altre cotxe. Nou. Brillant. L'Audi color bordeus va col·locar-s'hi.

Una volta a l'illa de cases i vaig poder estacionar el meu cotxe. Nou. Brillant. Un Audi color bordeus. Massa car per a mi però irrenunciable.

Un cop dins de casa, la vaig veure: una camisa groga llençada al moble nou de l'entrada. Uns pantalons negres damunt les rajoles brillants de la sala. Unes botes amb puntera de metall a la part baixa de les escales. Un conjunt de llenceria color bordeus negligit al final del passadís.

I la porta del dormitori entreoberta. I el gemec de plaer final de la meva parella.

Ariadna Herrero i Molina

Les Franqueses del Vallès (Barcelona)

Estudi de camp

Observarem la reacció d'un subjecte i com condicionem el seu estat d'ànim quan restringim la seva llibertat de tria. Ens ajuden el seu company de pis (amb qui hem posat les càmeres i preparat l'escenari) i la seva xicota.

Ho fem avui perquè no ha tingut un dia gaire bo a la feina: el seu cap l'ha esbroncat de valent.

Quan arriba a casa sovint engega la tele, però hem desconnectat l'antena. Com a alternativa escoltarà música. El company ha amagat els discos més animats i ha deixat els més intimistes a la vista. Fixeu-vos, posa un cantautor amb lletres tristes.

S’adreça a la cuina. Típic. Segons què mengem ens podem animar. Però la nevera és buida i no queda xocolata a l'armari, només troba unes galetes insípides. N’agafa una i la deixa a mig menjar.

Ara truca a la xicota per quedar. Ella dirà que no li ve de gust, que encara està disgustada per l'altre dia. Mireu com s'estranya, però està tan abatut que no discuteix ni pregunta res. Entra en fase depressiva.

Va cap al lavabo... Un moment, qui ha deixat les fulles d'afaitar i les pastilles de dormir a la vista??... Que algú truqui una ambulància!

El company de pis ja era al telèfon, oferint-se a consolar la xicota.

M. Carme Marí

Castelldefels (Barcelona)

Responsabilitat

El pendó del Sant Ofici obre la processó. Al darrere, notaris i comissaris de la Inquisició atorguen el to solemne i atroç a l’auto de fe. A continuació, les acusades que duen la gramalleta amb la creu de Sant Andreu mostren la seva condició de reconciliades. Penes lleus a canvi d’una confessió. Pobres covardes inconscients. Llavors vinc jo, amb el sambenet de relaxada, ple de dimonis, gripaus i flames, per evidenciar que el meu destí és la foguera. La destresa dels torturadors no m’ha tret una sola paraula. Cada cop que Ella volia mostrar-se, jo serrava les dents amb més força. M’hi jugo massa. Tots ens hi juguem massa.

Els crits de la gentada celebren l’arribada del seguici al cadafal de la plaça. Em lliguen al pal que corona la pila de llenya i el secretari llegeix la sentència enmig dels aplaudiments i insults dels veïns. L’encesa de la foguera inflama encara més els brams. Les paraules del comissari exigint una darrera confessió m’arriben amb les primeres flames. Quan m’adono que el fum m’adorm la raó, ja és massa tard. Abans de perdre la consciència puc sentir la Veu sorgint de dins meu, que fa retronar la plaça i desferma una pluja de sang sobre la multitud.

Carles Castell Puig

Sant Cugat del Vallès (Barcelona)

Commoció d'estiu

Els caçadors es reparteixen les preses perquè temen per endavant no ser afavorits per la sang. El noi hi rumia al poble dels avis, assegut com cada tarda, prenent la fresca, al balcó de la seva habitació.

Els homes han sortit de cacera.

De sobte els crits de la cosina l'esgarrifen. La petita corre amb una cantarella impertinent:

- Porten un cérvol! Porten un cérvol!

El noi s'aixeca i prem la barana amb força. Contempla com entra la camioneta fent sonar el clàxon. Els caçadors s'exhibeixen dempeus, al remolc, compilant elogis sincers de les boques que els envolten. L'animal regalima sang, però les banyes laberíntiques tremolen traspuant una guspira de vida i tal vegada esperança. Tot seguit, a la mirada quieta, la inconfusible expressió de la mort.

Era el moviment del camió, només.

El jove s'asseu novament. El xivarri que segueix el camió en processó desapareix carrer major enllà. Aleshores, amb la ràbia pròpia de l'edat, el noi determina que d'ara endavant els mirarà sempre així, rere la barana, amb l'afegitó preuat i impagable dels barrots. És una visió de la justícia ben efímera i fugaç, però més val això que res...

Marta Benlliure Blasco

L'Hospitalet del Llobregat (Barcelona)

*Ofèlia, de John Everett Millais (1852).

Ofèlia

La inoportuna marea de meduses que la priva d’estrenar el bikini que li deixa bona part de les natges al descobert sembla haver aparegut del no-res. Enmig d’aquestes masses gelatinoses errants que les onades comencen a foragitar del mar és impensable de remullar-s’hi. Tant de bo haguessin estat les bosses de plàstic que s’havia imaginat primer. Fa un dia radiant i assolellat i la desolació de la platja quilomètrica continua semblant premonitòria i definitiva. No hi ha ningú. Sens dubte ha triat el lloc més escaient per esquivar la incomoditat de les mirades indiscretes. Una fugaç ocurrència li arrabassa, tot seguit, un indici de sospir d’incredulitat. Arraulida a la tovallola que ha estès damunt de la sorra, a tocar de l’ombrel·la, acluca els ulls. Es pregunta com relatarien la mort d’una noia, com ara ella, que haguessin recuperat vestida tan sols amb el vaivé metzinós de les onades.

David Dot Cervera

Vilafranca del Penedès (Barcelona)

MICRORELATS DE MARÇ / MICRORRELATOS DE MARZO (1)

Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en castellà de la convocatòria de març.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.

Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en castellano de la convocatoria de marzo.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.

Aquel verano

Solíamos acercarnos a la casa abandonada al caer la tarde, cuando las sombras eran tenues. Mirábamos a través de las cortinas raídas. El paisaje interior era una mezcla de soledad, tristeza y añoranza, como si estas cualidades humanas se hubieran quedado impregnadas en las paredes y en los muebles.

Paquito decía que la casa tenía corazón, que escuchaba el bombeo de la sangre por las cañerías. Aseguraba que necesitaba el de las personas para poder seguir en pie.

Juan propuso aquella noche entrar a través de la ventana que daba al jardín. Recorrimos todas las habitaciones. Hasta el silencio crujía. Poco a poco comenzamos a sentir una sensación de vacío, una tristeza que nos iba hundiendo en la nada, un sentimiento de vulnerabilidad inexplicable. Miguel, el más sensato de la pandilla, nos obligó a salir de la casa y alejarnos de ella.

Dicen que la casa sigue allí, entera, abandonada. No regresamos nunca. Nos daba miedo escuchar los latidos del corazón de Paquito.

Elena Casero Viana

Valencia

Unigénito

Es Miércoles de Ceniza y Mamá insiste en llevarme a la parroquia, aunque llueve y no me ha bajado la fiebre. Me explica cosas sobre purificaciones y le pregunto de qué hacen las cenizas, pero desde que está embarazada anda como ida. Entonces suelto de sopetón: “Las sacan de los huesos de los santos, ¿verdad?”. Me dice que no lo sabe, pero seguro que será de algo sagrado y no tengo que preocuparme ni sentir asco. Pues al cura le huele el aliento. El polvillo se cae y me hace cosquillas en las pestañas, ojalá tuviese la frente tan arrugada como el abuelo porque Mamá dice que tiene que durarme todo el día. Al acabar la misa nos acercamos a mirar el cuadro de Abraham e Isaac; luego me agarra de la nuca y no me suelta hasta que llegamos a casa. Sé que una vez santificado no pasaré de la madrugada. Para cenar pido salchichas con puré, y helado de postre. Papá llega después, me alborota el pelo y se pone a afilar el hacha. Mamá y yo ponemos una foto mía en el aparador junto a la de Santi, un hermano que no conocí, y encendemos una vela.

Belén Sáenz Montero

Madrid

Amigos

Nunca puedo traer amigos a casa. Cuando lo hago papá los mata y los entierra en el jardín.

-Pero, ¿es que no te das cuenta de que son imaginarios? – dice siempre.

Raúl Clavero Blázquez

Madrid

Un día inolvidable

Mi buena madre nos está repartiendo fotografías como si de una herencia en vida fuera y, aunque disimule, me entristece conocer sus razones.

Hoy le ha tocado el turno al retrato en blanco y negro de mi primera comunión.

Claro está que hemos hablado de lo guapo que estoy en ella, peinado con el “Arriba España”, los hoyuelos flanqueando la tierna sonrisa y mi traje heredado de marinerito. Y de la humilde, pero entrañable chocolatada que disfrutamos con la familia y los amigos de siempre.

Era un día importante y como tal lo recuerdo, como también recuerdo que mientras la preocupación de los demás era que no se les pegara la hostia al paladar porque desencajarla de ahí con la lengua era complicadísimo y en aquellos tiempos no había otra, la mía era si tendría la capacidad suficiente para guardar la compostura, delante de una iglesia abarrotada, y que mis temblores fueran lo más internos posible cuando cerrara los ojos para no ver acercarse hacia mi boca aquella mano, de nuevo esa venosa, peluda, asquerosa y poderosa mano.

Javier Palanca Corredor

Valencia

Deforestación

De niña iba al dentista con frecuencia. Tenía el esmalte muy fino, teñido de amarillo por la tetraciclina. Pronto empecé con las caries.

Un día el doctor me contó que en la muela de un paciente había encontrado una pepita de tomate germinada. Yo no supe si creerle, pero me recuerdo fantaseando sobre el tema. Imaginaba una cavidad llena de humus de la que brotaba una minúscula tomatera que con el tiempo se ramificaba y reptaba con ventosas por el suelo de la boca. Algunos tomates estallaban como globos entre los dientes al hablar. Otros bajaban por el tubo del fondo del jardín, fértil abono de lechugas y alcachofas. A veces salían malas hierbas y unos caracoles pequeñitos tapizaban las mucosas de satén. Se convirtió en un huerto capaz de alimentar a una familia, o tal vez a una ciudad. Después en un bosque que generaba tormentas tropicales, cuyas lianas crecían decididas hacia arriba -cual habichuelas mágicas- mientras el señor de la caries se fundía sin remedio con la tierra.

Nunca llegó a saber el doctor cómo le odié el día que me desveló el desenlace de la historia. No se puede deforestar de estas maneras la imaginación de una niñita fantasiosa y de esmalte delicado.

Paz Monserrat Revillo

Molins de Rei (Barcelona)

GUANYADORS DE MARÇ / GANADORES DE MARZO (V EDICIÓ/EDICIÓN)

*Bibliobús El Castellot, bibliobús que presta servei a 

les comarques de l'Alt Penedès i el Garraf amb/

bibliobús que presta servicio a las comarcas del Alt Penedès y el Garraf con 

Bernadette Hortal (Directora fins aquest passat febrer/hasta este pasado febrero), 

Marina Llobet (actual Directora) i/y Josep Torreguitart (Tècnic/Técnico conductor).

Fotografia de Jaume Felipe.

Els microrelats guanyadors de la convocatòria del mes de març de la V edició del Microconcurs són:

Los microrrelatos ganadores de la convocatoria del mes de marzo de la V edición del Microconcurso son:

CATEGORIA EN CATALÀ:

Pèrdua

D’uns anys ençà, la Lola ho ha perdut gairebé tot: tres mòbils, quatre carteres, sis paraigües, les claus de casa, dos gossos, la paciència, molts cabells i el marit –fart de viure amb una dona tan perdedora. La pèrdua més gruixuda, però, va ser l’oncle Lluís. L’home, amb vuitanta-tres anys acabats de fer, coix i curt de vista, va cometre la temeritat d’acompanyar la Lola a caçar bolets. Enfebrada amb les clapes de rovellons que anava trobant, no el va vigilar prou i l’oncle es va perdre. Un ciclista va trobar-ne el cos al cap d’un mes. Avui fa un any d’allò i està més atabalada que de costum. Posa l’olla al foc i baixa a comprar vi. Quan vol pagar, no troba la targeta. Torna a casa i la busca per tot arreu. L’últim lloc on mira és al rebost: quan encén l’interruptor, l’oncle Lluís l’hi allarga i li diu que l’ha trobada a sobre el pot dels cigrons. Després de donar-li les gràcies, s’adona, aterrida, del que ha passat, pensa en l’olla i en el gas i constata que acaba de perdre l’última cosa que li quedava per perdre.

Jordi Bonet-Coll

La Bisbal d'Empordà (Girona)

CATEGORÍA EN CASTELLANO:

Invertebrada

Al chico ya lo dieron por perdido tiempo atrás, cuando decidieron cerrar su habitación con candados. Cuando lo abandonaron, panza arriba, tan solo, tan coleóptero él, y antes de que cesaran de oírse del todo sus quejidos. Mucho antes. Pero lo de la niña…, lo de la chica no se lo esperaban por nada del mundo. No, no podrían superarlo de nuevo. Ellos, que creían haber hecho todo lo posible por ella. Todo. Sin embargo, cada vez más a menudo la descubrían merodeando por el jardín. La habían sorprendido incluso, en alguna ocasión, escarbando con sus manos, con las uñas. Con la boca llena de tierra. Obcecada en entrar de cabeza hasta que lo conseguía, ocultando su cuerpo entero, cada día más larguirucho y elástico, bajo el mantillo de los gladiolos.

Miguelángel Flores

Sabadell (Barcelona)