dimecres, 23 de desembre del 2020

FINS L'ANY VINENT / HASTA EL PRÓXIMO AÑO

 








El blog de La Microbiblioteca s'acomiada fins l'any que ve.
La Biblioteca Esteve Paluzie, amb el seu fons especialitzat dedicat al gènere microrelat, romandrà oberta en horari especial de Nadal.

Esperem que el proper 2021 sigui molt millor i ens ajudi a anar oblidant aquest estrany 2020.

Moltes gràcies a totes les persones que, malgrat les restriccions degudes a la situació sanitària, han fet possible que els serveis de la Biblioteca funcionessin, i a vosaltres, usuaris i usuàries que heu seguit utilitzant-los.

I us recordem que fins l'última campanada del 31 de desembre podeu enviar els vostres microrelats al Microconcurs dins la convocatòria mensual.




Bon any 2021!
















El blog de La Microbiblioteca se despide hasta el próximo año.
La Biblioteca Esteve Paluzie, con su fondo especializado dedicado al género microrrelato, se mantendrá abierta en horario especial de Navidad.

Esperemos que el próximo 2021 sea mucho mejor y nos ayude a ir olvidando este extraño 2020.

Muchas gracias a todas las personas que, a pesar de las restricciones debidas a la situación sanitaria, han hecho posible que los servicios de la Biblioteca funcionaran, y a vosotros, usuarios y usuarias que habéis seguido utilizándolos.

Y os recordamos que hasta la última campanada del 31 de diciembre podéis enviar vuestros microrrelatos al Microconcurso dentro de la convocatoria mensual.





¡Feliz 2021!

dissabte, 19 de desembre del 2020

ENVEUALTA: AUDIOMICROS X EDICIÓ /X EDICIÓN (NOVEMBRE / NOVIEMBRE)



 

*EnVeuAlta.



Publiquem els audiomicrorelats dels guanyadors de la convocatòria del mes de novembre a càrrec d'EnVeuAlta amb les locucions en català de Maribel Gutiérreza i  en castellà de Miquel Llobera.


Els podeu escoltar conjuntament amb altres magnífics enregistraments www.enveualta.cat i també a https://soundcloud.com/enveualtacat.



Publicamos los audiomicrorrelatos de los ganadores de la convocatoria del mes de noviembre a cargo de EnVeuAlta con las locuciones en catalán de Maribel Gutiérrez y en castellano de Miquel Llobera.


Los podéis escuchar conjuntamente con otras magníficas grabaciones en www.enveualta.cat y también en https://soundcloud.com/enveualtacat.







Homenatge, de Sabina Batlle Baró:













Los que observan, d'Arantza Portabales Santomé:


dimecres, 16 de desembre del 2020

MICRORELATS DE NOVEMBRE / MICRORRELATOS DE NOVIEMBRE (2)

 


Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de novembre.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.



Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de noviembre.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.










Desconegut de primer grau

El silenci estava tenyit de vermell. Mirés on mirés hi havia sang. Una de les seves mans estava esclafada entre el volant i el seu cos. L’altra, li penjava mòrbida. No li veia la cara. De sobte sonà com una alarma i em vaig donar un cop amb el marc de la finestra. No podia tocar l’ocupant del vehicle fins que arribessin els del SEM però la curiositat m’ enfosquia l’enteniment. Una de les portes estava encallada. Em vaig ajupir i vaig passar-li un braç per sota les cames fins a palpar el dessota del seient. Un mòbil. La suor freda provocà que em rellisqués i caigués a terra. Al recollir-lo vaig veure un nom il·luminat a la pantalla. Eva Font. Vibrava d’incomoditat posseït per una força que em conduïa a la irresponsabilitat. Vaig prémer el botó de respondre i llavors vaig sentir la seva veu: “M’has penjat? És important, t’has oblidat l’aliança al meu pis. Hi ets?” Tremolós vaig deixar anar l’aparell que caigué a terra per segona vegada i s’esberlà. Quan vaig haver aconseguit treure’m l’aliança del dit, la vaig llençar amb geni per sobre del capó del cotxe. Torbat, vaig ullar al sense cara per últim cop i vaig recular el camí fet, sense respostes.

Estel Caballé Costa

Torroella de Montgrí (Girona)

 

 






Ad libitum

Començava l’orgia! Ningú no el miraria malament ni el jutjaria amb prejudicis morals. Estava eufòric, desinhibit i amb una trempera formidable. Tant li feia que l’etiquetessin d’addicte sexual.

Es tornava boig pels cossos esvelts i ferms, tant d’homes com de dones, i aleshores en tenia un munt, al seu davant. El propòsit era gaudir d’una bacanal desenfrenada. Les corbes libidinoses que palpava l’embogien i ell, autosuficient, exhibia les que, amb passió, modelava cada dia al gimnàs.

Vestits descordats, tocaments lúbrics... Pantalons fora, calçotets avall... Ara amb l’un, ara amb l’altre... Bíceps portentosos, pits durs... Quin frenesí! Sentia que arribava el moment del clímax, la descàrrega d’un orgasme antològic. Ja no podia parar! Va engrapar un tros de tela i, amb l’ímpetu de l’ejaculació, va estirar el cortinatge amb tanta força que va cedir la barra del sostre.

A mesura que recuperava els sentits, va prendre consciència de la situació. A l’altre costat del vidre, els transeünts veien com el guarda de seguretat dels grans magatzems, nu i amb la cigala erecta, magrejava els maniquins d’un aparador en reformes.

Vicenç Ambrós Besa

Barcelona

 

 






Cures pal·liatives

Quina fe que tenia, de petit: anava a missa amb la mare i suplicava Déu que l’Anna, la noia que m’agradava de lluny, em fes cas algun dia. Aquesta mateixa fe m’empenyia a obsedir-me amb el cavall d’un veí, convençut que si el mirava i repetia prou vegades, milers, «vull que sigui meu», al final en seria.

De mica en mica, a còpia de resar i d’insistir en va, vaig començar a perdre la fe: l’Anna no em trucava mai i el cavall no es movia de lloc.

Finalment em vaig fer gran i la meva fe va tornar, si bé ja no s’assemblava gens a la d’abans: ara suplicava una mort dolça i indolora. Ara alimentava l’esperança que, si el dolor era insuportable, sempre quedaven les cures pal·liatives.

Al tercer any de la meva estada en un residència va arribar una infermera nova.

-Si mai em necessita, cridi’m. No em faré pregar.

I va afegir:

-Em dic Anna.

No vaig poder contenir les llàgrimes.

-Gràcies, Senyor -vaig dir a mitja veu.

L’Anna, desconcertada, va deixar anar una riallada estrident que recordava moltíssim el renill d’un cavall

Josep Sampere Martí

Igualada (Barcelona)

 

 






Talps

Després de la catàstrofe la superfície terrestre quedà inhabitable, com a mínim pel que fa als humans, pels següents mil o dos mil anys. Els únics supervivents foren aquells afortunats que es pogueren resguardar en algun dels refugis subterranis que comptaven amb mecanismes per abastir-se d’aire pur, aigua potable i algun tipus d’aliment. Mai més veurien la llum del sol. Però, com una espora que resta a l’aguait, els seus descendents pujarien algun dia a la superfície per dominar el planeta de nou.

Aquesta història me l’explicaven els meus pares quan jo era petit. No sé què n’hi ha de veritat o mentida. Vaig néixer al refugi, de la mateixa manera que ho havien fet ells i tots aquells de qui encara en recordem el nom. Hi ha qui es creu la història de cap a peus. D’altres diuen que és un mite, que els humans sempre hem viscut sota terra. Alguns afirmen que és una conspiració, que som esclaus dels que viuen a la superfície, perquè ningú voldria fer la nostra feina subterrània si pogués escollir. Comprovar-ho seria tan fàcil com anar fins a l’última escotilla i obrir-la. Però t’hi has d’atrevir, i assumir-ne les conseqüències. Així que, de moment, m’esperaré. Potser més endavant.

Lluís Planellas Giné

Barcelona

 

 






La cangur

Quan arriba a casa es troba la cangur escarxofada al sofà. Roncant. El primer que fa és córrer cap a l’habitació de la nena: dorm abraçada al seu osset i respira plàcidament.

També és plàcid el son de la noia, a la sala d’estar. «Verònica, desperta», li diu. Després li sacseja les espatlles. Res: està ben adormida, el cap tirat enrere i l’aire circulant entre els llavis entreoberts, els llavis carnosos que avui s’ha pintat de vermell cobalt. Els cabells rossos li cauen desmanegadament, com si la becaina els hagués agafat desprevinguts. Mai no l’havia vist tan escabellada. Els dos botons descordats de la brusa —devia passar calor— deixen al descobert unes clavícules prominents. No és una incongruència que una noia tan magra tingui uns pits tan molsuts? Seran postissos?

Damunt la tauleta hi ha el got amb el suc de poma que es pren cada vespre. Abans de posar-s’hi, l’esbandeix bé, no fos cas que l’endemà la noia hi trobi traces del somnífer.

Jordi Masó Rahola

Granollers (Barcelona)

dilluns, 14 de desembre del 2020

MICRORELATS DE NOVEMBRE / MICRORRELATOS DE NOVIEMBRE (1)

 

Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en castellà de la convocatòria de novembre.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.



Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en castellano de la convocatoria de noviembre.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.







La crueldad del enemigo


Se habían propuesto acabar con nosotros exhibiendo la perversión de quien saborea la amargura de la derrota ajena. No solo humillaban a nuestras tropas en el frente, sino que disponían escurridizos pelotones desde el valle para sorprendernos en los lugares más insospechados, sin apenas posibilidad de repeler sus ataques. Además de la hiriente pérdida de efectivos sufríamos la derrota lacerante de la táctica. Los mandos, desmoralizados, optaron por una medida desesperada: ubicamos cinco puestos de francotiradores entre los riscos del sur y dispusimos allí a los soldados de mejor pulso. La orden del general fue sencilla: disparar sin compasión, sin opción al error, sin avisos ni amenazas, disparar, disparar hasta acabar con todos.

Tras semanas de constante martilleo de fusil formé parte de la patrulla que comprobaría el resultado del tiroteo sobre el terreno. Recorrimos todo tipo de hondonadas y atajos en busca de los soldados abatidos. Los primeros uniformes que encontramos eran azules, de los nuestros, probablemente soldados que regresaban del frente; pero al fin encontramos un maldito y detestable enemigo, con esa casaca verde y sucia acartonada de sangre. 

Juan Antonio Morán Sanromán

San Vicente del Monte (Cantabria)







Dios


No paran de preguntar por mí, aunque saben que no existo. 

Antonio Ortuño Casas

Amán (Jordania)

 






La maleta


Pasé de guardarte el tirachinas a llevarte vestidos que ni siquiera eran tuyos. Te acompañé en el único viaje que hiciste en avión, donde orgulloso no dejaste de mirar el anillo. Recuerdo pasarlo mal al llegar, en la cinta del aeropuerto, pensando que me habías perdido. Años más tarde, llena de patucos y pañales, hice dos visitas al hospital. Con los niños en el camping cada verano, no parabais de reír. La alegría de esos días saltó por los aires una lluviosa noche cuando, tras varias vueltas de campana, todos quedaron atrapados en el coche. Tras salir de allí, no volví a verles nunca más. Ahora, con un par de mudas, la cartera sujeta con una goma y una rama de tomillo entre las camisas blancas, permanezco a tu lado apoyada en la cama de esta pensión, tan vieja como tú, con el asa rota y atada con dos cuerdas que espero no utilices. 


Francisco Javier Cano Santa Bárbara

Sarriguren (Navarra)

 

 




*Stadio Olimpico di Roma. 
C. Rocattelli i / y A. Vitellozzi, arquitectes / arquitectos (1957).


Estadio mayor


El aplauso invade el Estadio Olímpico de Roma. Los jugadores se miran, confundidos. El árbitro detiene el juego. El partido es verdaderamente aburrido y no ha ocurrido nada interesante para que merezcan los equipos semejante ovación. Sin embargo, el aplauso que baja de las gradas cobra cada vez más intensidad, emociona, conmueve.

En un potrero remoto de Argentina se juega un torneo barrial. Los reflectores que iluminan la cancha de pastos ralos parecen velas, pero los cien simpatizantes que inclinan el tejido ya tienen los ojos acostumbrados a la penumbra y vieron con increíble claridad la jugada: la gracia de la bicicleta al borde del área, después el caño sutil, los dos amagues que perdieron a los defensores en un laberinto de sombras y la belleza de la definición ante un arquero que, tras notar que la pelota lo supera, se suma a los festejos. Los hinchas no pueden creer lo que acaba de hacer Satu, una jugada exquisita que merece sin dudas la ovación de un estadio mayor. 

Marcelo Coccino

Roldán (Argentina)

 

 






Algunos hospedaron ángeles


En cuanto lo vimos entrar por el camino de la escarpa, maltrecho y sobrecogido por un dolor insondable, todos supimos que nos había llegado un emisario de lo alto. El cielo tenía esa mañana color de ceniza fría y la cellisca azotaba la cara del ángel, translúcida de puro blanca. Le echamos una manta por encima y el menor de los Ferguson lo alzó en vilo para llevarlo a la parroquia. «Pesaba menos que una bala de paja», nos confesó después. La esposa del reverendo recuerda cómo, al despojarlo de sus ropas, el aire del templo había transverberado y se había inundado de un dulce olor a especias. Solo unas semanas más tarde, la criatura pudo desplegar de nuevo sus alas, con las cuales, en un enérgico movimiento de batida, lleva ya años alejando de nosotros todo tipo de males. Nuestras ovejas paren ahora camadas innúmeras, las mazorcas sobrepujan en el mar de nuestros maizales y el hollejo de nuestras patatas destila el mejor licor de la comarca. Por su lado, Uriel se queja de las molestias que le causan en los tobillos los grilletes que lo retienen junto al altar. Debemos reconocerlo: nuestra aldea nunca ha destacado por su hospitalidad. 

Eduardo Iáñez Pareja

Granada

 

 


dijous, 10 de desembre del 2020

GUANYADORS DE NOVEMBRE / GANADORES DE NOVIEMBRE (X EDICIÓ / EDICIÓN)

 










Els microrelats guanyadors de la convocatòria del mes de novembre de la X edició del Microconcurs són:




Los microrrelatos ganadores de la convocatoria del mes de noviembre de la X edición del Microconcurso son:





CATEGORIA EN CATALÀ:





Homenatge

Quan em vaig mudar al pis, la mare em va encolomar la vaixella de l’àvia. Era un conjunt desparionat de plats esquerdats de color crema, decorats amb unes flors ja despintades pel temps. Eren lletjos i poc pràctics, però també l’única relíquia familiar que ens havia arribat d’aquella dona menuda i pencaire.

Un dia vaig tenir l’oportunitat d’entrar al palauet on la meva àvia havia fet de minyona. Per a mi, aquella família era com una bèstia mitològica, i les seves riqueses havien agafat flaire de llegenda. Al final va resultar que la filla de la casa feia ioga amb mi i era d’allò més normal. Passejant entre els salons immensos i desangelats, em vaig imaginar l’àvia atrafegada feinejant aquí i allà. Però quan vam arribar al menjador, la feina va ser meva per dissimular la sorpresa en veure la vaixella exposada al bufet. Davant el meu interès (una observació més detallada me’n va corroborar la semblança) la noia em va explicar que aquells plats estaven maleïts, i que la seva àvia sempre recordava que a les minyones se’ls trencaven sovint.

Vaig sortir d’allà aferrant-me a la bossa i amb cara de no haver trencat mai cap plat.

 

Sabina Batlle Baró

Barcelona




CATEGORÍA EN CASTELLANO:






Los que observan

La madre, sigilosa, observa a la niña, que peina con esmero a su muñeca y le cuenta a esta que un monstruo de ojos amarillos vive dentro del armario.  La mujer entorna con cuidado la puerta de la habitación y vuelve al salón.

El hombre, sigiloso, observa a su mujer que habla por teléfono con su hermana. Le cuenta que su hija ve monstruos que no existen en el armario.

El hombre, sin hacer ruido, cierra la puerta y coge su móvil para llamar al psiquiatra de su esposa. Le cuenta que esta vuelve a ver a una hija que no existe dentro de la habitación de invitados.

El psiquiatra, sin interrumpirlo, con sigilo, anota en su cuaderno que su paciente vuelve a hablar de una esposa inexistente.

Y usted, lector, sigiloso, cierra la página del libro mientras piensa que ese hombre no existe.

Y yo, a sus espaldas, sigiloso, lo observo a usted.

 

Arantza Portabales Santomé

Teo (A Coruña)












dimecres, 2 de desembre del 2020

ELS DEFECTES DE LA DEDICATÒRIA / LOS DEFECTOS DE LA DEDICATORIA

 




En aquest cas cap defecte, ni un!, per haver rebut, dedicat, el segon llibre de microrelats en solitari d'Ernesto Ortega Garrido a La Microbiblioteca.

Llibre on l'autor torna a fer gala del seu enorme desbordament d'imaginació i el domini del gènere en els 88 microrelats i les 30 píldores que  el conformen.

Moltíssimes gràcies a Ernesto Ortega i a l'editorial Enkuadres.







*Ernesto Ortega.



Ernesto Ortega Garrido (Calahorra, 1971) és redactor publicitari i escriptor. Ha publicat el llibre de relats La dictadura del amor (LCK15, 2012), i els de microrelats Microenciclopedia ilustrada del amor y el desamor (Il·lustracions de Nacho Gallego. Talentura, 2016) i Los defectos de la anestesia (Enkuadres, 2019). Els seus textos han estat recollits en numeroses antologies, entre elles Despojos del Rec: microrrelatos ilustrados (Bombín Rojo, 2013); Deantología: la logia del microrrelato (Talentura, 2013. Edició de R. Alonso i M. Espada); Ballenas en hormigueros: Antología hispanoamericana de minificción (Ojo de pez, 2014) i Los pescadores de perlas: los microrrelatos de Quimera (Montesinos, 2019. Edició de Ginés S. Cutillas).

Guanyador de molts premis i certàmens del gènere microrelat, entre ells la X edició de Relatos en Cadena, de la SER, crea i manté el blog La toalla del boxeador.













Huérfilos

El niño mira con curiosidad la bicicleta, el coche teledirigido y el balón de reglamento que han quedado desperdigados por el césped, al lado de los columpios.
¿También podré quedarme con los padres?, se pregunta mientras recoge la piedra del suelo y se la guarda en el bolsillo.

Ernesto Ortega













En este caso ningún defecto, ¡ni uno!, por haber recibido, dedicado, el segundo libro de microrrelatos en solitario de Ernesto Ortega Garrido en La Microbiblioteca.

Libro en el que el autor vuelve a hacer gala de su enorme desborde de imaginación y el dominio del género en los 88 microrrelatos y las 30 píldoras que lo conforman.

Muchísimas gracias a Ernesto Ortega y a la editorial Enkuadres.






*Ernesto Ortega.


Ernesto Ortega Garrido (Calahorra, 1971) es redactor publicitario y escritor. Ha publicado el libro de relatos La dictadura del amor (LCK15, 2012) y los de microrrelatos Microenciclopedia ilustrada del amor y el desamor (Ilustraciones de Nacho Gallego. Talentura, 2016) y Los defectos de la anestesia (Enkuadres, 2019). Sus textos han sido incluidos en numerosas antologías, entre ellas Despojos del Rec: microrrelatos ilustrados (Bombín Rojo, 2013); Deantología: la logia del microrrelato (Talentura, 2013. Edición de R. Alonso y M. Espada); Ballenas en hormigueros: Antología hispanoamericana de minificción (Ojo de pez, 2014) y Los pescadores de perlas: los microrrelatos de Quimera (Montesinos, 2019. Edició de Ginés S. Cutillas).


Ganador de muchos premios y certámenes del género microrrelato, entre ellos la X edición de Relatos en Cadena, de la SER, crea y mantiene el blog La toalla del boxeador.









La gramática de los dioses

Te apasiona leer. Acabas de comprar una novela y no puedes esperar a llegar a casa para empezarla. Entras en el metro, coges la línea circular y, en cuanto encuentras un sitio libre en el vagón, la abres. Trata de un escritor que está escribiendo una novela sobre un tipo que a su vez está leyendo una novela sobre un escritor. De repente el convoy se detiene. Entonces, te das cuenta de que te has pasado la parada. llevas horas -el tiempo apenas trascurre cuando lees- dando vueltas en el metro. Levantas la cabeza. Apenas queda gente en el vagón. Intentas salir, pero las puertas no se abren. Por un momento piensas que a lo mejor no existes y que quizás solo eres un personaje más, producto de la imaginación de un escritor, que a su vez es imaginado por otro escritor. Que todos: yo, tú, él, incluso ella, somos seres de ficción, que el mundo tal como lo conocemos, no es más que una novela interminable y que eso que llamamos Dios solo es, en realidad, un escritor mediocre, hasta que por fin las puertas se abren y la vida -o la novela- sigue su curso.

Ernesto Ortega






Fitxa bibliogràfica

Signatura N Ort
Classificació 834.40"20"
Autor Ortega, Ernesto
Títol Los Defectos de la anestesia / Ernesto Ortega
Edició 1ª edición
Publicació Alzira : Enkuadres, noviembre del 2019
Descripció física 127 pàgines ; 18 cm
Col·lecció Microsaurio ; 11
ISBN / ISSN 9788494977763
Matèria Microrelats