dimecres, 23 de desembre del 2020
FINS L'ANY VINENT / HASTA EL PRÓXIMO AÑO
dissabte, 19 de desembre del 2020
ENVEUALTA: AUDIOMICROS X EDICIÓ /X EDICIÓN (NOVEMBRE / NOVIEMBRE)
*EnVeuAlta.
dimecres, 16 de desembre del 2020
MICRORELATS DE NOVEMBRE / MICRORRELATOS DE NOVIEMBRE (2)
Desconegut de primer grau
El silenci estava tenyit de
vermell. Mirés on mirés hi havia sang. Una de les seves mans estava esclafada
entre el volant i el seu cos. L’altra, li penjava mòrbida. No li veia la cara.
De sobte sonà com una alarma i em vaig donar un cop amb el marc de la finestra.
No podia tocar l’ocupant del vehicle fins que arribessin els del SEM però la
curiositat m’ enfosquia l’enteniment. Una de les portes estava encallada. Em
vaig ajupir i vaig passar-li un braç per sota les cames fins a palpar el
dessota del seient. Un mòbil. La suor freda provocà que em rellisqués i caigués
a terra. Al recollir-lo vaig veure un nom il·luminat a la pantalla. Eva Font.
Vibrava d’incomoditat posseït per una força que em conduïa a la
irresponsabilitat. Vaig prémer el botó de respondre i llavors vaig sentir la
seva veu: “M’has penjat? És important, t’has oblidat l’aliança al meu pis. Hi
ets?” Tremolós vaig deixar anar l’aparell que caigué a terra per segona vegada
i s’esberlà. Quan vaig haver aconseguit treure’m l’aliança del dit, la vaig llençar
amb geni per sobre del capó del cotxe. Torbat, vaig ullar al sense cara per
últim cop i vaig recular el camí fet, sense respostes.
Estel Caballé Costa
Torroella de Montgrí (Girona)
Ad libitum
Començava l’orgia! Ningú no el
miraria malament ni el jutjaria amb prejudicis morals. Estava eufòric,
desinhibit i amb una trempera formidable. Tant li feia que l’etiquetessin
d’addicte sexual.
Es tornava boig pels cossos
esvelts i ferms, tant d’homes com de dones, i aleshores en tenia un munt, al
seu davant. El propòsit era gaudir d’una bacanal desenfrenada. Les corbes
libidinoses que palpava l’embogien i ell, autosuficient, exhibia les que, amb
passió, modelava cada dia al gimnàs.
Vestits descordats, tocaments
lúbrics... Pantalons fora, calçotets avall... Ara amb l’un, ara amb l’altre...
Bíceps portentosos, pits durs... Quin frenesí! Sentia que arribava el moment
del clímax, la descàrrega d’un orgasme antològic. Ja no podia parar! Va
engrapar un tros de tela i, amb l’ímpetu de l’ejaculació, va estirar el cortinatge
amb tanta força que va cedir la barra del sostre.
A mesura que recuperava els
sentits, va prendre consciència de la situació. A l’altre costat del vidre, els
transeünts veien com el guarda de seguretat dels grans magatzems, nu i amb la
cigala erecta, magrejava els maniquins d’un aparador en reformes.
Vicenç Ambrós Besa
Barcelona
Cures pal·liatives
Quina fe que tenia, de petit:
anava a missa amb la mare i suplicava Déu que l’Anna, la noia que m’agradava de
lluny, em fes cas algun dia. Aquesta mateixa fe m’empenyia a obsedir-me amb el
cavall d’un veí, convençut que si el mirava i repetia prou vegades, milers,
«vull que sigui meu», al final en seria.
De mica en mica, a còpia de resar
i d’insistir en va, vaig començar a perdre la fe: l’Anna no em trucava mai i el
cavall no es movia de lloc.
Finalment em vaig fer gran i la
meva fe va tornar, si bé ja no s’assemblava gens a la d’abans: ara suplicava
una mort dolça i indolora. Ara alimentava l’esperança que, si el dolor era
insuportable, sempre quedaven les cures pal·liatives.
Al tercer any de la meva estada
en un residència va arribar una infermera nova.
-Si mai em necessita, cridi’m. No
em faré pregar.
I va afegir:
-Em dic Anna.
No vaig poder contenir les
llàgrimes.
-Gràcies, Senyor -vaig dir a
mitja veu.
L’Anna, desconcertada, va deixar
anar una riallada estrident que recordava moltíssim el renill d’un cavall
Josep Sampere Martí
Igualada (Barcelona)
Talps
Després de la catàstrofe la
superfície terrestre quedà inhabitable, com a mínim pel que fa als humans, pels
següents mil o dos mil anys. Els únics supervivents foren aquells afortunats
que es pogueren resguardar en algun dels refugis subterranis que comptaven amb
mecanismes per abastir-se d’aire pur, aigua potable i algun tipus d’aliment.
Mai més veurien la llum del sol. Però, com una espora que resta a l’aguait, els
seus descendents pujarien algun dia a la superfície per dominar el planeta de
nou.
Aquesta història me l’explicaven
els meus pares quan jo era petit. No sé què n’hi ha de veritat o mentida. Vaig
néixer al refugi, de la mateixa manera que ho havien fet ells i tots aquells de
qui encara en recordem el nom. Hi ha qui es creu la història de cap a peus.
D’altres diuen que és un mite, que els humans sempre hem viscut sota terra.
Alguns afirmen que és una conspiració, que som esclaus dels que viuen a la
superfície, perquè ningú voldria fer la nostra feina subterrània si pogués
escollir. Comprovar-ho seria tan fàcil com anar fins a l’última escotilla i
obrir-la. Però t’hi has d’atrevir, i assumir-ne les conseqüències. Així que, de
moment, m’esperaré. Potser més endavant.
Lluís Planellas Giné
Barcelona
La cangur
Quan arriba a casa es troba la
cangur escarxofada al sofà. Roncant. El primer que fa és córrer cap a
l’habitació de la nena: dorm abraçada al seu osset i respira plàcidament.
També és plàcid el son de la
noia, a la sala d’estar. «Verònica, desperta», li diu. Després li sacseja les
espatlles. Res: està ben adormida, el cap tirat enrere i l’aire circulant entre
els llavis entreoberts, els llavis carnosos que avui s’ha pintat de vermell
cobalt. Els cabells rossos li cauen desmanegadament, com si la becaina els
hagués agafat desprevinguts. Mai no l’havia vist tan escabellada. Els dos
botons descordats de la brusa —devia passar calor— deixen al descobert unes
clavícules prominents. No és una incongruència que una noia tan magra tingui
uns pits tan molsuts? Seran postissos?
Damunt la tauleta hi ha el got
amb el suc de poma que es pren cada vespre. Abans de posar-s’hi, l’esbandeix
bé, no fos cas que l’endemà la noia hi trobi traces del somnífer.
Jordi Masó Rahola
Granollers (Barcelona)
dilluns, 14 de desembre del 2020
MICRORELATS DE NOVEMBRE / MICRORRELATOS DE NOVIEMBRE (1)
La crueldad del enemigo
Se habían propuesto acabar con
nosotros exhibiendo la perversión de quien saborea la amargura de la derrota
ajena. No solo humillaban a nuestras tropas en el frente, sino que disponían
escurridizos pelotones desde el valle para sorprendernos en los lugares más
insospechados, sin apenas posibilidad de repeler sus ataques. Además de la
hiriente pérdida de efectivos sufríamos la derrota lacerante de la táctica. Los
mandos, desmoralizados, optaron por una medida desesperada: ubicamos cinco
puestos de francotiradores entre los riscos del sur y dispusimos allí a los
soldados de mejor pulso. La orden del general fue sencilla: disparar sin
compasión, sin opción al error, sin avisos ni amenazas, disparar, disparar
hasta acabar con todos.
Tras semanas de constante martilleo de fusil formé parte de la patrulla que comprobaría el resultado del tiroteo sobre el terreno. Recorrimos todo tipo de hondonadas y atajos en busca de los soldados abatidos. Los primeros uniformes que encontramos eran azules, de los nuestros, probablemente soldados que regresaban del frente; pero al fin encontramos un maldito y detestable enemigo, con esa casaca verde y sucia acartonada de sangre.
Juan Antonio Morán Sanromán
San Vicente del Monte (Cantabria)
Dios
No paran de preguntar por mí, aunque saben que no existo.
Antonio Ortuño Casas
Amán (Jordania)
La maleta
Pasé de guardarte el tirachinas a llevarte vestidos que ni siquiera eran tuyos. Te acompañé en el único viaje que hiciste en avión, donde orgulloso no dejaste de mirar el anillo. Recuerdo pasarlo mal al llegar, en la cinta del aeropuerto, pensando que me habías perdido. Años más tarde, llena de patucos y pañales, hice dos visitas al hospital. Con los niños en el camping cada verano, no parabais de reír. La alegría de esos días saltó por los aires una lluviosa noche cuando, tras varias vueltas de campana, todos quedaron atrapados en el coche. Tras salir de allí, no volví a verles nunca más. Ahora, con un par de mudas, la cartera sujeta con una goma y una rama de tomillo entre las camisas blancas, permanezco a tu lado apoyada en la cama de esta pensión, tan vieja como tú, con el asa rota y atada con dos cuerdas que espero no utilices.
Francisco Javier Cano Santa
Bárbara
Sarriguren (Navarra)
Estadio mayor
El aplauso invade el Estadio
Olímpico de Roma. Los jugadores se miran, confundidos. El árbitro detiene el
juego. El partido es verdaderamente aburrido y no ha ocurrido nada interesante
para que merezcan los equipos semejante ovación. Sin embargo, el aplauso que
baja de las gradas cobra cada vez más intensidad, emociona, conmueve.
En un potrero remoto de Argentina se juega un torneo barrial. Los reflectores que iluminan la cancha de pastos ralos parecen velas, pero los cien simpatizantes que inclinan el tejido ya tienen los ojos acostumbrados a la penumbra y vieron con increíble claridad la jugada: la gracia de la bicicleta al borde del área, después el caño sutil, los dos amagues que perdieron a los defensores en un laberinto de sombras y la belleza de la definición ante un arquero que, tras notar que la pelota lo supera, se suma a los festejos. Los hinchas no pueden creer lo que acaba de hacer Satu, una jugada exquisita que merece sin dudas la ovación de un estadio mayor.
Marcelo Coccino
Roldán (Argentina)
Algunos hospedaron ángeles
En cuanto lo vimos entrar por el camino de la escarpa, maltrecho y sobrecogido por un dolor insondable, todos supimos que nos había llegado un emisario de lo alto. El cielo tenía esa mañana color de ceniza fría y la cellisca azotaba la cara del ángel, translúcida de puro blanca. Le echamos una manta por encima y el menor de los Ferguson lo alzó en vilo para llevarlo a la parroquia. «Pesaba menos que una bala de paja», nos confesó después. La esposa del reverendo recuerda cómo, al despojarlo de sus ropas, el aire del templo había transverberado y se había inundado de un dulce olor a especias. Solo unas semanas más tarde, la criatura pudo desplegar de nuevo sus alas, con las cuales, en un enérgico movimiento de batida, lleva ya años alejando de nosotros todo tipo de males. Nuestras ovejas paren ahora camadas innúmeras, las mazorcas sobrepujan en el mar de nuestros maizales y el hollejo de nuestras patatas destila el mejor licor de la comarca. Por su lado, Uriel se queja de las molestias que le causan en los tobillos los grilletes que lo retienen junto al altar. Debemos reconocerlo: nuestra aldea nunca ha destacado por su hospitalidad.
Eduardo Iáñez Pareja
Granada
dijous, 10 de desembre del 2020
GUANYADORS DE NOVEMBRE / GANADORES DE NOVIEMBRE (X EDICIÓ / EDICIÓN)
Homenatge
Quan em vaig mudar al pis, la mare em va encolomar la vaixella de l’àvia. Era un conjunt desparionat de plats esquerdats de color crema, decorats amb unes flors ja despintades pel temps. Eren lletjos i poc pràctics, però també l’única relíquia familiar que ens havia arribat d’aquella dona menuda i pencaire.
Un dia vaig tenir l’oportunitat d’entrar al palauet on la meva àvia havia fet de minyona. Per a mi, aquella família era com una bèstia mitològica, i les seves riqueses havien agafat flaire de llegenda. Al final va resultar que la filla de la casa feia ioga amb mi i era d’allò més normal. Passejant entre els salons immensos i desangelats, em vaig imaginar l’àvia atrafegada feinejant aquí i allà. Però quan vam arribar al menjador, la feina va ser meva per dissimular la sorpresa en veure la vaixella exposada al bufet. Davant el meu interès (una observació més detallada me’n va corroborar la semblança) la noia em va explicar que aquells plats estaven maleïts, i que la seva àvia sempre recordava que a les minyones se’ls trencaven sovint.
Vaig sortir d’allà aferrant-me a la bossa i amb cara de no haver trencat mai cap plat.
Sabina Batlle Baró
Barcelona
CATEGORÍA EN CASTELLANO:
Los que observan
La madre, sigilosa, observa a la
niña, que peina con esmero a su muñeca y le cuenta a esta que un monstruo de
ojos amarillos vive dentro del armario.
La mujer entorna con cuidado la puerta de la habitación y vuelve al
salón.
El hombre, sigiloso, observa a su
mujer que habla por teléfono con su hermana. Le cuenta que su hija ve monstruos
que no existen en el armario.
El hombre, sin hacer ruido,
cierra la puerta y coge su móvil para llamar al psiquiatra de su esposa. Le
cuenta que esta vuelve a ver a una hija que no existe dentro de la habitación
de invitados.
El psiquiatra, sin interrumpirlo,
con sigilo, anota en su cuaderno que su paciente vuelve a hablar de una esposa
inexistente.
Y usted, lector, sigiloso, cierra
la página del libro mientras piensa que ese hombre no existe.
Y yo, a sus espaldas, sigiloso,
lo observo a usted.
Arantza Portabales Santomé
Teo (A Coruña)
dimecres, 2 de desembre del 2020
ELS DEFECTES DE LA DEDICATÒRIA / LOS DEFECTOS DE LA DEDICATORIA
Ernesto Ortega Garrido (Calahorra, 1971) es redactor publicitario y escritor. Ha publicado el libro de relatos La dictadura del amor (LCK15, 2012) y los de microrrelatos Microenciclopedia ilustrada del amor y el desamor (Ilustraciones de Nacho Gallego. Talentura, 2016) y Los defectos de la anestesia (Enkuadres, 2019). Sus textos han sido incluidos en numerosas antologías, entre ellas Despojos del Rec: microrrelatos ilustrados (Bombín Rojo, 2013); Deantología: la logia del microrrelato (Talentura, 2013. Edición de R. Alonso y M. Espada); Ballenas en hormigueros: Antología hispanoamericana de minificción (Ojo de pez, 2014) y Los pescadores de perlas: los microrrelatos de Quimera (Montesinos, 2019. Edició de Ginés S. Cutillas).