Placidesa
Tenia clar que les muntanyes
d’Anatòlia l’avorrien. Volia viure aventures. I sobretot, explicar-les. Quan va
ser prou gran, va anar al port d’Esmirna i es va enrolar en un vaixell que
salpava cap a les illes Jòniques.
El patró era un mariner fort i
expert, tot humanitat, que s’havia passat la vida navegant. Evitava riscos
innecessaris i mai no havia perdut cap carregament. Als vespres, li agradava
compartir les àmfores de vi amb la tripulació i entonar càntics d’enyorança de
la seva terra.
Tanmateix, el noi estava
convençut que viuria històries increïbles. Es passava el dia recolzat a la
borda per anotar els esdeveniments extraordinaris. Però transcorrien els dies i
badallava veient illes i més illes, sense cap atractiu. Per matar el tedi,
ideava coves habitades per monstres contrafets devoradors d’homes o descrivia
l’udol del vent com un cant femení que hipnotitzava els mariners.
Van arribar a Ítaca sense patir
ni una dèbil tempesta. El patró el va tustar a l’espatlla i li va desitjar
sort.
—Gràcies, Odisseu. Em farà falta.
—Deixa volar la imaginació, Homer
—va dir-li, mentre abraçava la dona i el fill—. Posa-hi déus i herois. I una
guerra llarga i cruenta. Això sempre agrada.
Carles Castell Puig
Sant Cugat del Vallès (Barcelona)
El regreso
Hay un reflejo cruel en el
arroyo. Es el rostro del que aún no ha saciado su sed porque primero prefiere
lavarse las heridas, quitarse las costras mugrientas y la sangre seca, propia y
ajena, de las que está cubierto. El viajero no se reconoce en esos ojos
amoratados que lo escudriñan desde el agua como si fuese un extraño. Bebe
rápido y aparta la cara. Decide hacerse a los caminos otra vez.
Se aleja pesaroso arrastrando su
hatillo y la pierna tullida. Aquel remanso que en otros tiempos gloriosos lo
acogió desnudo e imberbe, ahora le daba la espalda.
“El exilio es esto”, piensa.
Sara Lew Pantol
Garrucha (Almería)
