dimarts, 16 de març de 2021

MICRORELATS DE FEBRER / MICRORRELATOS DE FEBRERO (1)

 


Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de febrer.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.



Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de febrero.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.







Aprendre a tocar el piano

El Mateu va decidir aprendre a tocar el piano el dia que s'havia d'acabar el món. Ell no ho sabia, clar. Ni tampoc cap altre humà. Però aquell diumenge en que va decidir obrir la tapa del piano del seu avi per primera vegada, era el mateix diumenge que els àngels havien decidit acabar amb la vida terrestre. Començaria al capvespre, quan el Sol es posés per darrera vegada. El Mateu va aprendre la escala de do major sobre les dues del migdia, després d’haver dinat mirant un vídeo per internet de teoria musical bàsica. La raó de que hagués decidit aprendre a tocar ara el piano, després de tants anys amb l’instrument agafant pols a casa seva, era res més que l’avorriment. Vivia sol i treballava des de casa, així que tenia molt de temps lliure.

A les quatre de la tarda, ja era capaç de tocar l'Himne a l'Alegria, molt lentament. Igualment, era una fita impressionant, per algú amb la seva nul·la experiència. I el millor de tot: ell es divertia aprenent. No podia evitar pensar en el seu avi i en les cançons que hi solia tocar quan encara estava viu. A les cinc de la tarda, va baixar la tapa del piano i, amb un somriure al rostre, va dir: “Demà continuaré”.

Gabriel Rosselló Salleras

Porreres (Illes Balears)

 





 

La iaia Antònia

La iaia Antònia era  molt sorda. Tot i això, en els seus aniversaris es tapava les orelles quan bufava les espelmes perquè deia que escoltava crepitar els anys. Recordo molt bé el seu últim aniversari. A fora bufava el vent de tardor, salvatge i descontrolat. Una branca d’arbre del jardí es va partir sense pietat deixant anar un crec sec i fort que fins i tot la iaia va sentir.  Aquell dia es va negar a bufar les espelmes.

Marta Artigas Mateo

Sant Cugat del Vallès (Barcelona)

 







La castanyera

Va començar fent cagar el tió el dia que no era. El raïm se’l va menjar el deu d’agost i l’aniversari el va celebrar sis cops en un mateix any. El van multar per calar foc als mobles vells un tretze de maig. Es va presentar vestit de zombi a casa dels nebots la nit de Reis. Es va comprar un llibre el vint-i-tres de gener.

El dia que l’havien d’incinerar, la seva família se sentia molt feliç. Per fi ho podrien celebrar com tocava. Fins que al tanatori va entrar la castanyera.

Núria Tort Armengol

Vilafranca del Penedès (Barcelona)

 

 






Miratges

Algú m’havia suplantat. Ho vaig saber en revisar l’historial de compres a la web. Després de l’alarma inicial, vaig tractar de racionalitzar les coses: la quantitat de diners no era tan elevada. I vaig sentir —per què no dir-ho?— una certa calidesa de proximitat humana. Podria conèixer aquella persona algun dia? Dir-li que estava disposat a deixar-ho córrer? Fins i tot, no m’importava que fera més comandes, sempre que es mantinguera dins d’uns marges econòmics raonables. Vaig parar esment en les compres, de nou, i em vaig adonar que els seus gustos eren semblants als meus: dues novel·les policíaques i varetes d’encens. Uns dies més tard, em va sorprendre rebre aquells productes a casa. Pensava que hauria fet servir un punt de recollida. Aleshores vaig entendre que es tractava d’un regal, fet amb els meus diners, això sí, però la intenció d’apropament era clara. Compartíem aquell desig. O això em semblava... Per la meua banda, no podia fer res més que esperar. Però el temps passava i no donava noves senyals de vida. No sé si es va arribar a enfadar amb mi. El cas és que hui, quan he volgut accedir a la web, he vist, abatut, que m’havia canviat la contrasenya.

Vicent G. Terol

Xàtiva (València)

 

 






Taques

Quan mestresses sota la morera del Molino Vell, amb molts dels seus madurs fruits besant la terra, mentre escoltes la música de la revetlla de la plaça i les estreles titil·len com en un aplaudiment dedicat, no estàs en una experiència nímia ni en un estiu qualsevol.

Cruixen les mores i cruixen els cossos en brots d'un plaer compartit una miqueta nerviós i inconscient, i parar és l'últim verb possible quan la bogeria preval i s'apodera.

Després, ja recuperat l'alè assossegat, només queda esperar que ella arribe a casa abans que el meu oncle perquè aquest no descobrisca en el seu vestit el que tot el poble intueix.

Javier Palanca Corredor

València

Cap comentari:

Publica un comentari