La crida
El vell de l’habitació 77 del
geriàtric no para de tocar el timbre per cridar les infermeres, que hi van
volant, sempre, sense perdre ni un minut. Mai no vol res concret, el vell, tot
just insultar-les i vexar-les amb burles obscenes. No obstant això, aquell
timbre és una ordre, tant del vell com de la directora, una ordre de compliment
ineludible sota pena de comiat. Ningú no sap la causa del respecte que suscita
aquell home odiós, si bé corre el rumor que havia sigut algú poderosíssim,
transformat en dèspota per la demència, i que la seva estada al geriàtric és
una font d’ingressos inesgotable. Corren rumors, és clar, com ara que el poder
del vell resideix en aquell timbre, que si no compareguessin a l’acte a la
primera crida, podria passar alguna calamitat irreversible. No és cap secret
que les infermeres solen resar implorant la seva mort, i que ell ho sap i se’n
riu a la seva cara. I després els demana que s’agenollin al peu del llit, que
vol sentir les seves oracions. I elles ho han de fer per força, sota pena de
comiat, mentre el vell es tapa les orelles i es cargola de riure, com ha fet
sempre. Des del principi dels temps.
Josep Sampere Martí
Igualada (Barcelona)
Quan van disparar a Raymond Reddington se li va aviar la sang del nas. L'home
estirat al terra amb el ventre foradat i la sang rajant-los, als dos.
Va fer la cassoleta amb la mà
però la sang se li escolava entre els dits.
Reddington immòbil al terra, agonitzant, amb el vestit xopat es dessagnava. Ell es va escampar la sang per la panxa. -Em porta avantatge, cinc litres de sang, pel cap baix! A mi em costarà, va pensar-.
El pijama, el sofà i el comandament de la tele
tacats de sang. Es va aixecar per anar
al lavabo i netejar tot aquell desastre. Va caure desmaiat i el cantell de la
banyera el va rematar.
Elizabeth Keen plora al costat
del cos estès enmig del bosc desert. A ell ningú el plora i no podrà rebatre la
tesi: la ficció és més indulgent amb els morts.
Glòria Tomàs i Nus
Lleida
Culpable
—Em declaro culpable, senyoria.
La Maribel va pronunciar la
confessió amb veu neutral. Procurava camuflar qualsevol emoció mentre mirava
els ulls del jutge, a l’espera de la resolució definitiva. El cop sec del mall
va marcar el final del judici. Segons més tard, el trasllat a la presó. Quinze
ganivetades a sang freda. Era un crim atroç. A la Maribel se li va posar la
pell de gallina, com acostumava a passar-li quan feia d’intèrpret d’un
assassí.
Laura Busom Fuertes
Barcelona
J5E9g41p44
“Ha de fer la seva elecció avui abans de les 23.59 h. Aquest és el darrer avís”.
Ja no puc endarrerir-ho més, he
d’escollir una persona, és la meva obligació. Totes les contrasenyes hem de
passar per aquest tràngol. Des del departament de seguretat ens demanen fer una
bona tria, darrerament hi ha hagut greus problemes de suplantació.
És bàsic memoritzar bé l’individu
elegit, no imprimir-ne cap fotografia, ni escriure el nom enlloc. Res ha de
relacionar la meva cadena de deu caràcters amb la dona o l’home triats. Cap
ànima, ni vivent ni virtual, no ha d’endevinar amb quin humà m’he unit.
La tria, però, se’m fa molt
difícil. Jo soc original, única; en canvi les persones són similars: milions
d’individus vulgars, adotzenats, gregaris, poblen la faç de la Terra. Són
pràcticament indistingibles. Arreu tenen els mateixos costums, els mateixos
vicis. Em fa por triar-ne un i que, al cap d’un temps, se m’extraviï entremig
de la gentada i ja no el reconegui o el confongui amb qualsevol altre del
ramat.
Si no fos perquè em sembla una
bestiesa, passaria la responsabilitat
als banals humans; i jo em
quedaria aquí, quieta i tranquil·la, esperant que un d’ells em triés a mi.
Pere Saballs Busqués
Cruïlles (Girona)
Una pesca antològica
El rodet s’havia descabdellat i
el suro no es veia enlloc. L’ancià pescador es va eixorivir. «Collons!», va
remugar, «carpa gegant o silur!» El fil, completament rígid, anticipava un
repte de grans magnituds.
De sobte, un recel es va apoderar
del vell. Quin tipus de fera romandria immòbil per més que l’ham l’adolorís?
Potser el croc s’havia enganxat en algun objecte inert a la llera de l’estany.
Per sort, l’home utilitzava la
seva canya més resistent. Amb les dues mans al mànec, i després d’un esforç que
qualsevol cardiòleg hauria reprovat, va notar com l’extraordinària captura
cedia.
Malgrat la resistència i el
balanceig, la presa es deixava arrossegar. En pocs minuts, una silueta
arrodonida va emergir entre les aigües que envoltaven la menuda barca, cada cop
més tèrboles i fangoses. Massa tard: l’esquif giravoltava en cercles
concèntrics que s’empetitien a un ritme trepidant.
Vicenç Ambrós Besa
Lluçà (Barcelona)
