dilluns, 17 de gener de 2022

MICRORELATS DE DESEMBRE / MICRORRELATOS DE DICIEMBRE (1)

 


Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de desembre.


Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.




Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de diciembre.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.






La crida

El vell de l’habitació 77 del geriàtric no para de tocar el timbre per cridar les infermeres, que hi van volant, sempre, sense perdre ni un minut. Mai no vol res concret, el vell, tot just insultar-les i vexar-les amb burles obscenes. No obstant això, aquell timbre és una ordre, tant del vell com de la directora, una ordre de compliment ineludible sota pena de comiat. Ningú no sap la causa del respecte que suscita aquell home odiós, si bé corre el rumor que havia sigut algú poderosíssim, transformat en dèspota per la demència, i que la seva estada al geriàtric és una font d’ingressos inesgotable. Corren rumors, és clar, com ara que el poder del vell resideix en aquell timbre, que si no compareguessin a l’acte a la primera crida, podria passar alguna calamitat irreversible. No és cap secret que les infermeres solen resar implorant la seva mort, i que ell ho sap i se’n riu a la seva cara. I després els demana que s’agenollin al peu del llit, que vol sentir les seves oracions. I elles ho han de fer per força, sota pena de comiat, mentre el vell es tapa les orelles i es cargola de riure, com ha fet sempre. Des del principi dels temps.

Josep Sampere Martí

Igualada (Barcelona)

 





Cinquena temporada

Quan van disparar a Raymond Reddington se li va aviar la sang del nas. L'home estirat al terra amb el ventre foradat i la sang rajant-los, als dos.

Va fer la cassoleta amb la mà però la sang se li escolava entre els dits.

Reddington  immòbil al terra, agonitzant, amb el vestit xopat es dessagnava. Ell es va escampar la sang per la panxa. -Em porta avantatge, cinc litres de sang, pel cap baix! A mi em costarà, va pensar-.

El pijama, el sofà i el comandament de la tele tacats de sang.  Es va aixecar per anar al lavabo i netejar tot aquell desastre. Va caure desmaiat i el cantell de la banyera el va rematar.

Elizabeth Keen plora al costat del cos estès enmig del bosc desert. A ell ningú el plora i no podrà rebatre la tesi: la ficció és més indulgent amb els morts.

Glòria Tomàs i Nus

Lleida

 




Culpable

—Em declaro culpable, senyoria.

La Maribel va pronunciar la confessió amb veu neutral. Procurava camuflar qualsevol emoció mentre mirava els ulls del jutge, a l’espera de la resolució definitiva. El cop sec del mall va marcar el final del judici. Segons més tard, el trasllat a la presó. Quinze ganivetades a sang freda. Era un crim atroç. A la Maribel se li va posar la pell de gallina, com acostumava a passar-li quan feia d’intèrpret d’un assassí. 

Laura Busom Fuertes

Barcelona

 




J5E9g41p44

Ha de fer la seva elecció avui abans de les 23.59 h. Aquest és el darrer avís”.

Ja no puc endarrerir-ho més, he d’escollir una persona, és la meva obligació. Totes les contrasenyes hem de passar per aquest tràngol. Des del departament de seguretat ens demanen fer una bona tria, darrerament hi ha hagut greus problemes de suplantació.

És bàsic memoritzar bé l’individu elegit, no imprimir-ne cap fotografia, ni escriure el nom enlloc. Res ha de relacionar la meva cadena de deu caràcters amb la dona o l’home triats. Cap ànima, ni vivent ni virtual, no ha d’endevinar amb quin humà m’he unit.

La tria, però, se’m fa molt difícil. Jo soc original, única; en canvi les persones són similars: milions d’individus vulgars, adotzenats, gregaris, poblen la faç de la Terra. Són pràcticament indistingibles. Arreu tenen els mateixos costums, els mateixos vicis. Em fa por triar-ne un i que, al cap d’un temps, se m’extraviï entremig de la gentada i ja no el reconegui o el confongui amb qualsevol altre del ramat.

Si no fos perquè em sembla una bestiesa, passaria la responsabilitat  als banals humans;  i jo em quedaria aquí, quieta i tranquil·la, esperant que un d’ells em triés a mi.

Pere Saballs Busqués

Cruïlles (Girona)

 



Una pesca antològica

El rodet s’havia descabdellat i el suro no es veia enlloc. L’ancià pescador es va eixorivir. «Collons!», va remugar, «carpa gegant o silur!» El fil, completament rígid, anticipava un repte de grans magnituds.

De sobte, un recel es va apoderar del vell. Quin tipus de fera romandria immòbil per més que l’ham l’adolorís? Potser el croc s’havia enganxat en algun objecte inert a la llera de l’estany.

Per sort, l’home utilitzava la seva canya més resistent. Amb les dues mans al mànec, i després d’un esforç que qualsevol cardiòleg hauria reprovat, va notar com l’extraordinària captura cedia.

Malgrat la resistència i el balanceig, la presa es deixava arrossegar. En pocs minuts, una silueta arrodonida va emergir entre les aigües que envoltaven la menuda barca, cada cop més tèrboles i fangoses. Massa tard: l’esquif giravoltava en cercles concèntrics que s’empetitien a un ritme trepidant.

Vicenç Ambrós Besa

Lluçà (Barcelona)