dissabte, 14 de maig de 2022

MICRORELATS D'ABRIL / MICRORRELATOS DE ABRIL (1)

 


Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria d'abril.


Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.




Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de abril.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.






MONS

M’he passat molt de temps buscant el pi on vaig fer l'amor per primera vegada. Ho recordo tot perfectament: la nit tèbia de maig, la manta groga, les seves calces blaves. Però no recordava on vam anar exactament. Fins avui. I ara m'he assegut sota aquest pi enorme a recordar. Érem maldestres però va ser bonic. Tot i ser molt diferents, jo l'estimava. Ella vivia al seu món, li deien friqui, tenia aficions estranyes. Se’n va anar a estudiar i vam perdre el contacte. I no n’he sabut mai més res. Ningú no em va saber dir on parava. Es va fer fonedissa.

Ostres, què passa?

Aquest pi no m’ha acabat d’agradar mai. I ara en sé el perquè. S'assembla molt al pi on vaig fer l'amor per primer cop. Quina mala experiència. No m'ho vaig passar gens bé. No l'he tornat a veure mai més. Millor. Vivíem en mons diferents. Ell era tan poca cosa, en tots els sentits. Arrencaré el pi del test i el llençaré. I ho faré ara mateix. No el vull tornar a veure.

Adeu a la meva única experiència amb bonsais d’exterior. Em penso que fins i tot té algun animaló maligne. Ecs!

Jordi Bonet Coll

La Bisbal d’Empordà (Girona)

 




 

Un home de talent

L’immarcescible guru de les finances té por. És conscient que hi ha molta gent pendent de la seva aparició i que els comentaris van pujant de to. Si hagués mantingut el format inicial, clarament distès, sense caràcter predictiu, més aviat personal, sense abonar el camp als especuladors tot fent esment a les borses i als mercats internacionals, i fins i tot analitzant les disjuntives polítiques de la nació, ara l’estampa no fora tan sinistra. No és el vertigen que va experimentar el dia que el comptador dels seguidors va fer saltar les sis xifres. El que nota avui és diferent. Pensa en la possibilitat de tornar a explicar que la seva experiència en l’àmbit empresarial i econòmic és molt limitada. Pensa en la possibilitat d’anul·lar el compte sense donar explicacions a ningú. Pensa en la possibilitat d’una fugida endavant. Opta, finalment, per canviar radicalment de tema. Obre a l’atzar el llibre de les èglogues de Virgili i comença a llegir. La seva anomenada continua creixent. 

David Dot Cervera

Vilafranca del Penedès (Barcelona)

 




 

Soc legió

Avui estava convençut que havia matat en P., però ha resultat ser un altre doble seu. Ja n’he perdut el compte, dels que he assassinat per error. El més terrible és que de dos en fem un. Quan cau un doble d’en P., i reneix l’esperança, però llavors ve el desmentit, i en P. reapareix com un immortal, i les il·lusions s’eclipsen, la seva victòria, en el fons, és obra meva. En P. deu la seva immortalitat als meus errors. Quan en mato un doble, el seu poder es duplica: cada rèplica suprimida se suma al pedestal de cadàvers que sustenta la seva ascensió.

És inevitable: per matar en P., caldrà recórrer al pla B.

Fet. Quan em miro al mirall, ara, veig la seva cara abjecta.

La cirurgia plàstica m’ha transformat en un doble més i m’ha permès accedir al seu planter de suplantadors.

L’atzar, per fi, ha senyalat el dia. Ens hem quedat sols. Cara a cara.

Així que ha constatat que no era un doble, sinó EL DOBLE que anuncia la teva mort imminent, en P. m’ha mirat amb un somriure que la meva cara ha reflectit.

Quan l’he matat, encara somreia.

El més terrible és que ningú no s’ha cregut la mort d’en P.

Ni jo mateix.

Per això encara somric, triomfal, cada cop que em miro al mirall.

Josep Sampere Martí

Igualada (Barcelona)