Preqüela
Les cares llargues reflecteixen
la gravetat de la situació. El President del Gremi de Moliners dona inici a la
sessió. Va al gra, és clar.
―No podem tolerar que això
continuï. Si qualsevol ximple posa en dubte el nostre poder, estem acabats.
Els cops de cap acompanyen
l’evocació dels fets. Els pagesos havien protestat, com era previsible, per la
pujada de preus que havien establert els moliners, però van acabar acceptant,
com sempre.
Fins que llavors, van aparèixer
aquell parell: un beneit, alt i prim com un Sant Pau, dalt d’un cavallot
desnodrit, i el seu company grassonet muntant una somera. Tan grotescs com
ràpids i fugissers. Apareixien en qualsevol punt del camp manxec, destrossaven
un molí i es feien fonedissos.
―Per sort ―reprèn el President―,
el nostre col·lega don Miguel ha tingut una idea molt enginyosa.
Don Miguel és un moliner baixet,
de mandíbula punxeguda i bigotis afuats. Fa anys va perdre un braç sota la
mola.
―Tinc la dona més bonica de la
regió, Dulcinea, una meretriu disposada a tot per diners. Com fer tornar boig
d’amor el nostre maldecap.
Les mirades dels presents denoten
els dubtes.
―Sembla l’argument d’una mala
novel·la, però funcionarà ―remata don Miguel.
Carles Castell Puig
Sant Cugat del Vallès (Barcelona)
Íntims i enemics
Els iaios Ramon Castells i Antoni
Casanova viuen al mateix carrer de Deltebre (Terres de l’Ebre, Catalunya). Són
els dos darrers parlants del cavero, una llengua que, probablement, morirà amb
ells. Malgrat l’esforç de la Diputació, del Consell Comarcal i de diferents
associacions en defensa de la terra i les seves tradicions, algú s’ha atrevit a
dir gairebé que «lo cavero ha mort».
Ramon Castells i Antoni Casanova
no es parlen. Mai no s’han tingut cap mena de simpatia. Afirmen que no tenen
res a dir-se des que, de joves, intercanviaren algunes paraules que mai no han
volgut reproduir. En «cavero», naturalment.
Miquel Reverté Aguilar
La Ràpita (Tarragona)
Malus
Tot i no haver tingut mai desig
de notorietat, la vida m’ha portat per escenaris que no m’han permès passar
desapercebuda. Com quan una fletxa em malferí el cor, quasi estaborneixo un
important personatge o quan vaig ser utilitzada per emmetzinar una preciosa
donzella. En els meus inicis, fins i tot van acusar-me de ser l’origen de tots
els mals.
Rosa Maria Alentorn Farré
Santa Maria de Palautordera (Barcelona)
Palindròmia
La gent de Palindròmia sabem quan
morirem. En arribar a la meitat de les nostres vides tot el que ens ha succeït
fins a aquest instant es torna a repetir. El mateix passa al llarg del dia. Si
surts a passejar vint minuts després d'aixecar-te, ho tornaràs a fer vint
minuts abans de ficar-te al llit. Això sí, ningú és atropellat dues vegades en
qüestió d'hores. Les coses importants ocorren exactament a la meitat del dia.
I, encara que tot es repeteix, res és igual. Si el teu pare mor quan tens cinc
anys, perdràs a algú que és com un pare per a tu cinc anys abans de morir-te.
És una cosa simple i complexa alhora. També a nivell geogràfic. La meitat de la
ciutat és idèntica a l'altra meitat. De nord a sud i d'est a oest. Tenim dos
poliesportius i dues biblioteques. Fins i tot els nostres cossos també són
simètrics. Si tens una piga a la galta esquerra també la tindràs a la dreta. És
la mateixa ciutat la que s'autoregula. Si algú mor, una altra persona naixerà a
l'instant perquè el nombre d'habitants continuï sent capicua. Per això ens
passem la meitat de les nostres vides preparant-nos. Perquè la gent de
Palindròmia sabem quan morirem.
Francesc Barberá Pascual
Benissa (Alacant)
