dilluns, 13 de juny de 2022

MICRORELATS DE MAIG / MICRORRELATOS DE MAYO (2)

 


Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de maig.


Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.




Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de mayo.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.






Preqüela

Les cares llargues reflecteixen la gravetat de la situació. El President del Gremi de Moliners dona inici a la sessió. Va al gra, és clar.

―No podem tolerar que això continuï. Si qualsevol ximple posa en dubte el nostre poder, estem acabats.

Els cops de cap acompanyen l’evocació dels fets. Els pagesos havien protestat, com era previsible, per la pujada de preus que havien establert els moliners, però van acabar acceptant, com sempre.

Fins que llavors, van aparèixer aquell parell: un beneit, alt i prim com un Sant Pau, dalt d’un cavallot desnodrit, i el seu company grassonet muntant una somera. Tan grotescs com ràpids i fugissers. Apareixien en qualsevol punt del camp manxec, destrossaven un molí i es feien fonedissos.

―Per sort ―reprèn el President―, el nostre col·lega don Miguel ha tingut una idea molt enginyosa.

Don Miguel és un moliner baixet, de mandíbula punxeguda i bigotis afuats. Fa anys va perdre un braç sota la mola.

―Tinc la dona més bonica de la regió, Dulcinea, una meretriu disposada a tot per diners. Com fer tornar boig d’amor el nostre maldecap.

Les mirades dels presents denoten els dubtes.

―Sembla l’argument d’una mala novel·la, però funcionarà ―remata don Miguel.

Carles Castell Puig

Sant Cugat del Vallès (Barcelona)

 




 

Íntims i enemics

Els iaios Ramon Castells i Antoni Casanova viuen al mateix carrer de Deltebre (Terres de l’Ebre, Catalunya). Són els dos darrers parlants del cavero, una llengua que, probablement, morirà amb ells. Malgrat l’esforç de la Diputació, del Consell Comarcal i de diferents associacions en defensa de la terra i les seves tradicions, algú s’ha atrevit a dir gairebé que «lo cavero ha mort».

Ramon Castells i Antoni Casanova no es parlen. Mai no s’han tingut cap mena de simpatia. Afirmen que no tenen res a dir-se des que, de joves, intercanviaren algunes paraules que mai no han volgut reproduir. En «cavero», naturalment.

Miquel Reverté Aguilar

La Ràpita (Tarragona)

 



 

Malus

Tot i no haver tingut mai desig de notorietat, la vida m’ha portat per escenaris que no m’han permès passar desapercebuda. Com quan una fletxa em malferí el cor, quasi estaborneixo un important personatge o quan vaig ser utilitzada per emmetzinar una preciosa donzella. En els meus inicis, fins i tot van acusar-me de ser l’origen de tots els mals.

Rosa Maria Alentorn Farré

Santa Maria de Palautordera (Barcelona)

 




 

Palindròmia

La gent de Palindròmia sabem quan morirem. En arribar a la meitat de les nostres vides tot el que ens ha succeït fins a aquest instant es torna a repetir. El mateix passa al llarg del dia. Si surts a passejar vint minuts després d'aixecar-te, ho tornaràs a fer vint minuts abans de ficar-te al llit. Això sí, ningú és atropellat dues vegades en qüestió d'hores. Les coses importants ocorren exactament a la meitat del dia. I, encara que tot es repeteix, res és igual. Si el teu pare mor quan tens cinc anys, perdràs a algú que és com un pare per a tu cinc anys abans de morir-te. És una cosa simple i complexa alhora. També a nivell geogràfic. La meitat de la ciutat és idèntica a l'altra meitat. De nord a sud i d'est a oest. Tenim dos poliesportius i dues biblioteques. Fins i tot els nostres cossos també són simètrics. Si tens una piga a la galta esquerra també la tindràs a la dreta. És la mateixa ciutat la que s'autoregula. Si algú mor, una altra persona naixerà a l'instant perquè el nombre d'habitants continuï sent capicua. Per això ens passem la meitat de les nostres vides preparant-nos. Perquè la gent de Palindròmia sabem quan morirem.

Francesc Barberá Pascual

Benissa (Alacant)