Supervivent
Es preguntava com havia arribat
fins a aquella terra erma. Devia ser una mena de broma. O joc. O potser era un
segrest. Feia sis dies que estava allà, sol i nu i no havia ensopegat amb cap
tipus de vida. Tenia set i gana i no podia parar de plorar. Allà lluny, li va
semblar distingir una figura humana tentinejant d’esgotament. Es va pensar que
era un miratge; no obstant això, s’hi va atansar. Era una noia assedegada,
bruta i nua. També l’havien abandonada en aquell indret. Un bri d’esperança el
va embolcallar. Es van llançar als braços l’un de l’altre en una forta abraçada
i aprofità l’avinentesa per palpejar-li el cul i les cuixes. La noia s’apartà
indignada i, tot i el seu estat, encara va tenir forces de cridar: «Es pot
saber que fas depravat?». «Mmm! Tendra i magra», pensava l’altre mentre
salivava.
Núria Pelegrí Bobet
Almenar(Lleida)
L’escena del crim
S’assegura de deixar les proves
pertinents al lloc adequat. Allà on sap que seran trobades. Ha imaginat
l’escena del crim tantes vegades, que té memoritzat fins l’últim detall. I això
que els seus companys sempre deien que era un covard, si ara el veiessin. És
l’hora. Sent l’ascensor. Els seus passos. Com li cauen les claus al terra abans
d’obrir, sempre li passa. Fica la clau al pany, una volta, una altra i entra.
Ell està a la cuina, prenent una copa en silenci, no revela la seva presència.
Quan ella arriba al dormitori, crida. Ha trobat el llit desfet, una arracada
oblidada a la tauleta de nit i unes calcetes vermelles al terra. Llavors plora,
torna a cridar, i plora i crida, tot alhora. Ell, encara assegut a la cuina, es
fica la mà a la butxaca i compta les monedes que té. Creu que sí, que li
arribaran per un paquet de tabac, tot i que fa tant de temps que no en compra
un que potser el preu ha pujat.
Beatriz Díaz Rodríguez
Barberà del Vallès (Barcelona)
Revenint
La meva mort va ser com un
badall. La vida se’m va escapar, per sorpresa, sol a casa. Després que el
càncer s’emportés la Fina, jo m’havia deixat podrir per una culpa que no volia.
Ella havia envellit amb una ignorància que em semblava dissimulada. I és que,
un any abans de la nostra boda, va morir el Francesc. El Cisco, li’n dèiem. Era
ell amb qui la Fina volia casar-se de veritat. La policia va certificar un
desafortunat accident que no ho va ser. Abans de fugir, vaig dedicar-me uns
instants a contemplar-lo, a baix al pou, amb el cap esclafat i uns ulls de
mussol que semblaven encara guaitar-me.
El Cisco i jo érem de la mateixa
colla en una joventut agitada. Jo havia après l’ofici de pagès amb un cos
fràgil que m’ho impedia. Se me’n reien. Segurament perquè era un nen de deu
anys amb cos de nena, el senyor Sebastià em va tatuar la seva perversitat. Amb
tinta penetrant. Les seves amenaces em guiaven fins que el seu esbufec
esclatava com un animal furiós. La primera vegada va ser la pitjor. Aquell dia
hi era el Cisco, el seu fill petit, que se’n delitava amagat amb aquells ulls
de mussol que sempre van callar el que havien vist.
Albert González Farran
Arbeca (Lleida)
Romanent positiu
Sempre anava amb presses però
aquell dia, especialment, no podia permetre’s ni un minut de retard o es
quedaria al descobert. Ja havia comprovat que duia el mòbil, les claus i estava
a punt de sortir de casa quan va sonar el telèfon fix. Segur que era alguna
companyia elèctrica o de gas per oferir-li alguna tarifa-enganyifa, es va dir.
Però, tot i així, va optar per respondre. Si digui? Eren els de la companyia
del temps. Li brindaven la possibilitat d’ampliar la quota amb vint minuts
addicionals la setmana per distribuir-los segons les seves necessitats per tan
sols una petita quantitat d’euros més al mes. Ja feia cinc minuts que hauria
d’haver marxat. Encara n’hi quedarien quinze.
Estel Caballé Costa
Torroella de Montgrí (Girona)
La marededeu
És gràcies al pare de la dona que
ara mateix l’observa amb aparent devoció que ella va salvar-se del foc. No hi
ha tornat més, a la seva capella. La rèplica que hi van trobar els assaltants
va ser destruïda i ella va passar vint anys al fons d’un rebost al costat de
cadires de boga, dos baguls atapeïts de roba vella, botes cobertes de pols i
eines de pagès que ningú feia servir. Sap que l’església ha estat reconstruïda,
que al seu lloc hi exposen una segona rèplica i que ara mateix ningú preveu que
pugui tornar a l’emplaçament original. Fa temps que els corcs han deixat de ser
una molèstia, la policromia llueix com mai i les condicions dins de la vitrina
són tan estables com acceptables. Encara recorda com va anar que, tot jugant,
ella i un parell de criatures més la van desempolsegar. Devien pensar que era
una nina antiga, d’alguna àvia que elles no havien conegut. La van vestir i
desvestir uns quants cops, fins que se’n van cansar. D’arracades, no n’ha
tornat a portar; i més d’un dia pensa que si n’hagués continuat portant, no
hauria estat cometent cap transgressió.
David Dot Cervera
Vilafranca del Penedès
(Barcelona)
