Desenllaç
Mai no es deia igual. Unes
vegades apareixia més gras i amb aire distingit, d’altres més alt i
tartamudejava. En alguna ocasió caminava coix. Podia parlar amb accent
estranger, provenir de Talamanca... Tampoc no succeïa mai en les mateixes
circumstàncies. Les combinacions eren infinites. Però el cas és que acabava
sempre criant malves.
M’havia tornat previsible, per
això, d’un temps ençà, quan el protagonista em veia venir s’escapolia per on
podia per tal de salvar la vida.
Núria Pelegrí Bobet
Almenar(Lleida)
El fred
El Constantí fa estona que espera
el tren. Pensa que no n'hi ha ni un que passi a l'hora que li toca. Aquest
mateix ja ve quinze minuts tard, se sent com toquen les nou del matí al
campanar del poble. Ahir ho discutia amb un veí. Els trens, com moltes altres
coses, anaven millor fa uns anys que ara. No ha agafat l'abric i té fred, el
vent de desembre sacseja les canyes a l'altre cantó de les vies. Mou els peus
nerviós. Fins que se sent la sirena, ja ve! D'un salt surt de darrere el
bardissar i es llança a les vies, no arriba ni a sentir el xerric de la inútil
frenada.
Francesca Vila Guàrdia
Parets del Vallès (Barcelona)
Contrasentit
Li agradava presumir dels errors;
dels errors dels altres. Ell no els cometria mai. Riure’s dels errors de
tercers era un bon tema de conversa. Havia llegit a algun lloc que parlar dels
altres —sobretot, parlar-ne malament— era una de les coses que ens fan humans.
Al tren, va trobar l’ocasió d’explicar a uns desconeguts companys de vagó la
seva anècdota preferida: un amic d’un amic seu que havia agafat un tren en
sentit equivocat i no se n’havia adonat fins a arribar al destí. Però això no
era l’únic de què presumia. També li agradava molt parlar de les ciutats que
coneixia. I, aprofitant la complicitat amb els nous col·legues, va descriure’ls-hi efusivament els secrets de la ciutat de destí. En acabat un llarg monòleg, els
companys van agrair-li l’explicació. De fet, van afirmar que els havia agradat
molt la ciutat: acabaven de visitar-la.
Jesús Ribosa Martínez
Argentona (Barcelona)
Reafirmació
Fa uns dies em va visitar la
filla que vaig decidir no tenir. Jo, que m’havia negat a ser mare, em trobava
cara a cara amb una adolescent que, des del replanell, em mirava amb actitud
desafiant. Em recordava el meu aspecte a eixa edat. Per desgràcia.
—No m'has de deixar passar o què?
—Sí, dona, sí. Com si fores a ta
casa.
—Sarcasme?
—Entra, va!
—Vés tu davant, que em molesta
l’alè d’alcohol.
Encara no havíem començat i ja em
retreia que haguera begut una simple cervesa. Això confirmava que havia fet bé
en no tenir fills. Problemes i absència de llibertat!
La xiqueta venia enfadada. La
rebel·lia de l’edat de la ignorància. Reivindicava el «dret a existir»,
separant les síl·labes com un polític. Jo l’escoltava amb el got a la mà,
indiferent. Però què sabia ella del dolor de l’existència, la finitud i tota la
pesca? No tenia resposta, clar que no! Va caure també el tòpic: jo acabaria
sent una vella solitària. Se’m va escapar un rot fort, com un ronc nocturn.
Potser l’impuls de riure.
—Qui m’havia de fer companyia?
Tu?
Li vaig oferir alguna beguda,
però es va limitar a jutjar-me amb la mirada.
Vaig tancar els ulls. Quan els
vaig obrir ella ja no hi era. La botella de whisky era buida.
Vicent G. Terol
Xàtiva (València)
Agraïments
Aquest microrelat no hauria estat
possible sense el suport abnegat de la Remei, la meva exdona, que tothora va
fer-me costat i va conservar el bon humor en els moments més crítics (i va
proveir-me, a més, dels estris d’escriptura!).
El meu agraïment als sanitaris
que em van procurar els primers auxilis i als metges que van atendre’m: si no
fos per ells jo no hauria pogut redactar aquestes línies.
I només puc tenir paraules de
gratitud per les infermeres que van desenvolupar les seves tasques amb
discreció, vetllant per mantenir la quietud que la creació literària demana.
A en Joan Lluís, el meu soci, he
d’agrair que se saltés el semàfor en vermell: si no m’hagués atropellat amb el
seu BMW mentre jo travessava confiadament el pas de vianants, aquest microrelat
no hauria existit.
També tinc un deute amb els membres del cos de la policia, amb els pèrits i amb testimonis que van testificar. I amb l’inspector Ramallo que, amb sagacitat i perseverança, va saber desentrellar la veritat.
Finalment, no puc deixar de
mencionar la Fina, l’exdona d’en Joan Lluís. Pels somriures, pels dies de
plenitud i les nits ardents: aquest microrelat va néixer amb ella.
A tots, moltes gràcies.
Jordi Masó Rahola
Granollers (Barcelona)
