El truc
El mag sortia a l’escenari entre aplaudiments, però després, quan apareixia la seva ajudanta, els espectadors prorrompien en un «oooooh» unànime i absolutament sincer: senyors i senyores coincidien en una cosa: es tractava de la noia més preciosa que haguessin vist mai ulls humans. Però divergien en una altra: ben mirat, ben mirada: era en realitat una noia? Fora d’això, tant ells com elles no li podien treure els ulls de sobre durant els deu minuts escassos que durava l’espectacle. La noia, o el que fos, també els contemplava amb la mateixa intensitat, i tant els homes com les dones tenien la sensació que els mirava individualment amb uns ulls d’una bellesa ultraterrenal. Homes i dones sospiraven, s’enrojolaven, somiaven i vessaven llàgrimes d’emoció. I llavors, de sobte, la noia desapareixia. I ja no tornaven a veure-la més.
O fins al desenllaç, almenys, ja que l’espectacle no s’acabava allà, cosa que els espectadors ni tan sols sospitaven. El truc es revelava a la conclusió de les seves vides, com també la natura de la noia, quan reapareixia per fi, al peu dels seus llit de mort, i se’ls quedava mirant amb el somriure més preciós que haguessin vist mai ulls humans.
Josep Sampere Martí
Igualada (Barcelona)
Virginia cosiendo bolsillos
El fracaso reciente gotea de su ropa y va nutriendo un pequeño río mientras se mueve por la cocina. La obstinación del cuerpo en flotar. Así retorna un marinero de la vida y de la tormenta cuando buscaba naufragar. Así retorna ella. Aprieta la falda contra sus muslos para escurrir el agua. El tacto primero es muy frío y, luego, al presionar con las muñecas y deslizarlas, se hace placentero. Por unos segundos solo existe ese movimiento, repetitivo. Se detiene antes de alcanzar las rodillas, se queda apoyándose en ellas. Gotean su pelo y su sombrero.
La belleza de lo leve; la obstinación
del cuerpo en flotar.
Piensa en las piedras lisas que abundan junto al río Ouse y en los bolsillos del abrigo negro que fue de su madre. Dos retazos que habían tardado en juntarse. Tachar y coser. Coserles bolsillos a la blusa y a la falda, a diferentes alturas. Coser y tachar. Tachar palabras que hundirían su relato; depositarlas, como piedras, en los bolsillos. Las piedras lisas del río Ouse. Coser ahora; naufragar mañana.
Hernando Escobar Vera
Silvania (Colombia)
