Tradicions
Els McAllister conserven des de
temps immemorials els costums nadalencs: reunió de totes les branques familiars
a casa els avis, plats tradicionals mantinguts de generació en generació,
discursos i cançons, regals i guarniments.
Els darrers anys han estat ben
peculiars. Fruit de l’atzar i la genètica, els sis fills McAllister han tingut
només nenes ―excepte l’oncle Joe, que ha restat solter―, així que les veus i
els jocs de la desena de netes inunden la casa pairal.
L’acte de posar l’estel al cim de
l’avet és el moment més especial, que correspon cada any a una neta per ordre
d’edat. Enguany és el torn de la Lucy. Tothom mira embadalit com l’oncle Joe
l’agafa de la maneta i l’ajuda a pujar l’escala. Excepte les cosines més grans,
que observen amb repugnància els ulls de l’oncle clavats en les calcetes de la
Lucy.
Després dels aplaudiments i les
abraçades per la gesta, entonen les nadales. Mentrestant, com mana la tradició,
l’oncle Joe s’emporta la Lucy al rebost per donar-li les llaminadures que tan
amorosament ha atresorat durant dotze mesos.
Una tradició amb data de
caducitat, a jutjar pel trinxant que la Lucy ha arreplegat amb discreció del
damunt de la taula de sopar.
Carles Castell Puig
Sant Cugat del Vallès (Barcelona)
El comiat
Ens vam mirar per última vegada
amb els ulls negats de llàgrimes. Els metges ho havien deixat clar, el càncer
era terminal. Era impensable visualitzar un futur comú si no podíem viure’l
junts. La decisió havia estat consensuada; saltaríem alhora des d'aquell
barranc on havíem pujat tantes vegades. Allà dalt havíem contemplat el món sota
els nostres peus mentre fantasiàvem uns projectes futurs que ara ja no es
produirien. Era el millor escenari per acomiadar-nos.
Vaig fer l’últim petó a la Marta.
“A la de tres: una, dues, tres”.
Vaig saltar.
Mentre queia al buit la mirada
d'incomprensió s'apoderava de mi en veure que ella s'havia quedat allà dalt i
s’anava fent petita als meus ulls.
Jo no era el que tenia càncer.
Annie Loiro
Manresa (Barcelona)
El fons i la forma
L’agent 0-0-Pep es va llevar
grogui pels efectes del somnífer que la sardanista fatal havia abocat
d’amagatotis al seu porró de vi. Ràpidament, però, va recuperar el seny i la
rauxa que el distingien com el millor mosso d’esquadra al servei del M. H.
President.
La situació era peluda. I no
només perquè l’havien lligat a un poltre de tortura folrat amb pèl de burro
català, sinó sobretot perquè entre les seves cames s’alçava el seu antagonista,
el Dr. Dolent, brandant unes tisores de podar.
Era una escena recurrent. A part
de la fascinació homoeròtica malaltissa que els genis del mal senten pels
agents secrets, aquella mania per capar-lo també podia deure’s al fet que
s’hagués follat totes les dones de la família Dolent, tieta inclosa. Sigui com
sigui, el nostre heroi galant desbordava confiança. Com sempre, aprofitaria el
sermó grandiloqüent del Dr. Dolent per escapar-se. Llàstima que aquest estigués
afònic... Ras i curt, va anar per feina.
La botifarra va caure a terra com
la cua d’una sargantana. El Dr. Dolent se’n va penedir. Sense la pompa del
sermó, la seva gran venjança havia resultat tan insulsa com un tràmit
administratiu: eficaç, sí; però sense encant.
Lluís Planellas Giné
Barcelona
Relat recurrent
La Sira l´havia avorrit i el
deixava pel seu ex, en Pere. En Guiu no se’n sabia avenir. El dolor era
descomunal, tant que el psicòleg li recomanà sotmetre’s a un tractament
d’amnèsia selectiva per esborrar-la de la seva memòria. Tots sabrien que havien
estat casats i que ella l’havia deixat, se’n compadirien o burlarien i ell
seria aliè a tot. Ni pensar-hi, quina humiliació! Amb un bon advocat,
connexions familiars i algun suborn va aconseguir el veredicte favorable d’un
tribunal: tots els tres-cents disset convidats i ella, s’haurien de sotmetre
també al tractament per oblidar el casament i les seves conseqüències. L’Amber
i l’Eduard estaven consternats: s’hi havien conegut al casament! Però les seves
apel•lacions no varen arribar enlloc. Després del tractament, l’Eduard va
trobar la pedra d’ambre amb la inscripció <<Recorda’m>> que ella,
desesperada, li havia deixat. Desconcertat, la va guardar al calaix amb les
altres.
Mesos després, algú va presentar
el Guiu a la Sira. Va ser amor a primera vista, com en totes les ocasions
passades. Ella s’havia cansat d'en Pere i va deixar-lo per en Guiu. Al casament
van convidar-hi tres-centes disset persones, en Pere inclòs.
Meritxell Genescà Francitorra
Sant Salvador de Guardiola
(Barcelona)
L'antiassassí
Es presentava com la solució
definitiva a tota mena de xantatges, amenaces i extorsions. Després
d’investigar la persona sentenciada, rumiava la millor manera de deixar-la fora
de combat. Un cop enllestida la feina, el client rebia un missatge amb diverses
fotografies de l’encontre entre la víctima i ell, el professional. També hi
adjuntava un vídeo de l’escena del crim.
La filmació sempre complia
l’objectiu de ser ben comprometedora. La dissortada víctima, amb les mans
brutes de sang, es despertava al costat d’un cos immòbil. En adonar-se que era
incapaç d’explicar què havia succeït, el pobre diable fugia d’allà cames
ajudeu-me. Tot seguit, el fals cadàver es posava dempeus i, abans de maquetar
l’enregistrament, s'arrencava els torniquets, es canviava la vestimenta i
s’afanyava a netejar l’entorn de qualsevol element que el pogués delatar.
Amb tot aquell material, el
client deixava de ser presa i es convertia en depredador. Era un negoci
perfecte, i ell en va treure suc fins que, valent-se d’un glop sang freda, una
de les víctimes va decidir desfer-se del cos.
Vicenç Ambrós Besa
Lluçà (Barcelona)
El robatori
Tot passejant pel mercat, en la
parada habitual on comprava el planter, un cartell, mai vist ni imaginat, em va encuriosir. “Pebrots de la veritat”,
s’hi anunciava. En demanar-li al marxant em va fer saber que, a qui en mengés,
se li desvetllaria la necessitat de ser sincer.
Tot encuriosit vaig comprar-ne dues plantes que vaig plantar al jardí,
potser massa a la vista. A mitjans d'agost, els pebrots, varen començar a
trencar el color oferint un aspecte molt apetitós. Però un dissabte al matí en
voler-los collir vaig comprovar que, per a sorpresa meva, ja no en quedava cap.
Uns dies més tard una furgoneta
de mudances estava aparcada davant de la casa dels veïns, carregant tot
d'embalums. I en atansar-m’hi vaig reconèixer a la veïna desant uns cobrellits
en el seu interior. No vaig poder-me estar de demanar-li si em quedava sense
veïns. -Doncs en el meu cas si – va ser la seva amarga resposta- Ell que faci
el que li roti i, espero, no coincidir-hi
mai més-
Marià Cerqueda Bagués
La Seu d'Urgell (Lleida)
