Cicatrius
La metgessa Picó es disposava a
operar d’urgència una accidentada i, ja a la sala d'operacions, va llegir la fitxa:
Sagrario Pons Pons. El nom li va sonar tot d'una i en mirar-li les faccions ja
no tingué cap dubte. Era na Sagra. No l'havia vista en més de quaranta anys i
ara la tenia al seu davant greu i inconscient a mercè de les seves mans. Mentre
preparava el bisturí i les agulles, li vingueren al cap imatges del pati de
l'escola“Gorda, tu no pots jugar, ens
esclafaries; On vas amb aquest nas?, xuetona, no venguis amb nosaltres...” Na
Sagra, altiva, presumida i perversa, sempre l'havia menyspreada i humiliada.
Ara tenia l’ocasió de venjar-se: només un petit error en la sutura i... mala
sort: l’operació no hauria anat bé, ningú no la culparia de res. Però quina bestiesa
estàs pensant, Raquel? −va reflexionar− Recorda el jurament hipocràtic. A més, els infants són cruels. Ho saps. D’això
ha passat ja molt de temps... Sí, ho sé, seguia pensant mentre unia artèries i
plorava desconsolada en un racó del pati.
−Ja hem acabat −es dirigí al nou
intern en pràctiques− Tot ha anat molt bé. Crec que l’hem salvada. Acaba de
cloure les ferides. A veure què tal et surten els sargits.
Francisca Marcé Sabater
Santa Maria del Camí (Illes Balears)
Trunyan, Bali
A diferència dels de la ciutat,
que els perseguien per vendre’ls artesania, els indígenes d’aquell poble els
fitaven amb hostilitat. N’estaven al cas, no els agradaven les visites
sacrílegues. No obstant, tips de xarrupar còctels amb para-sols en miniatura al
costat de la piscina havien decidit sortir a explorar. Al cap de la colla, gòtic
de jove, li va semblar l’excursió idònia. Brandant un feix de bitllets a l’aire
van trobar un barquer local que els portà a la necròpolis. Van admirar la
distribució esglaonada de cranis humans, les inesperades despulles abillades
amb barrets de palla i camises florejades repenjades contra els arbres sagrats
i, amb curiositat mòrbida, van guaitar entre les canyes de les tradicionals
gàbies on jeien difunts en diferents graus de descomposició. Malgrat la
llegenda, aquells arbres no aconseguien neutralitzar la fortor nauseabunda de
la putrefacció. En acabar, van tornar a l’embarcador per descobrir que el
barquer havia tocat el dos. Al cap d’un parell de dies d’histèria, desconsol i
intents fallits per sortir d’allà van asseure’s exhausts contra les soques dels
arbres sagrats amb els seus barrets de palla i les camises florejades.
Meritxell Genescà Francitorra
Sant Salvador de Guardiola
(Barcelona)
No parlaven d’un escriptor que
ens agradi
En tinc el convenciment, el
detonador del xardorós canvi va ser aquell divendres, quan els tres associats
fèiem l’última reunió de treball abans del cap de setmana. La Marga i el Lluís
van tenir diferències d’opinió una mica pujades de to, parlant d’un autor
mediàtic. En plena confusió i sense esma d’intervenir en un tema que prefereixo
no atacar, vaig decidir tallar el litigi, ja que podia sentir com s’escalfava
la temperatura de la sala de reunions.
Tot i que sempre sol mostrar-me un distanciament en les formalitats de la nostra relació laboral, la Marga és meticulosa en la feina i encertada en les decisions. Tanmateix, aquests últims quinze dies, quan el Lluís s’absenta per anar a esmorzar, en delicada mesura que no he sabut valorar fins avui, ella ha vingut a menjar-me l’orella amb la inoportuna discussió.
Avui quan li he dit que ens cal passar pàgina, ella ha fet un gest que no li coneixia, i que he interpretat com a murri. Ha somrigut, acceptant que calia deixar-ho estar. I contra tot pronòstic, aquest setzè dia, a l’hora d’esmorzar, hem fet l’amor en el despatx del Lluís.
Ferran d'Armengol i Galceran
Terrassa (Barcelona)
