M’havien dit que no em preocupés,
que el Vicenç era dels millors en el seu ofici. Quanta raó tenien! Deia les
paraules justes, amb un xiuxiueig que et tranquil·litzava, i sabia quan era el
moment exacte de posar-te la mà a sobre, amb un gest suau, que transmetia
l’escalfor imprescindible per passar un mal tràngol. Jo no havia dormit gens la
nit anterior, un nus molt fort se m’havia afermat a l'estómac. Al matí me’l van
presentar i tot va canviar. Com si els mots que sortien de la seva boca fossin
caçapapallones, em va arrencar aquest neguit que hi tenia instal·lat. Em va fer
xerrar, com si m’hagués hipnotitzat, aconseguint que de mica en mica el cos se
m’omplís de pau. Ara era un altre jo. Vaig plorar com un nen petit fins
buidar-me d’aquesta por absurda, i vam acabar rient com dos amics jubilats que
recorden una infantesa comuna. I encara amb el caliu de conversa escalfant-me
les orelles, em va posar la injecció. Amb la imatge borrosa del Vicenç tatuada
a les retines, només puc dir que és el millor botxí que he conegut mai.
Robert Siscart Rodríguez
Sabadell (Barcelona)
Ningú
Dos quarts de cinc. Espero el meu
fill al portal de l’escola. Els altres pares xerren entre ells. A mi no em
diuen res. Tan sols una àvia ha mogut lleugerament les celles, un gest que,
sent molt optimista, podria arribar a considerar-se una salutació. Poc a poc
tots els pares van recollint la seva canalla. Però en Joan no apareix.
M’espero. Finalment surt el mestre d’infantil i, uns minuts més tard, les tres
mestres de primària. Els pregunto per en Joan, però m’ignoren, com si jo no hi
fos, com si sentissin ploure. Començo a passar angúnia. On és en Joan?
El xivarri dels nens es va
afeblint a mesura que el criaturam es dispersa i s’allunya del col·legi. Uns
pugen al cotxe, els altres caminen cap a casa o cap al parc amb un entrepà a la
mà. En poca estona tothom ha marxat i
l’escola queda prenyada de silenci. El carrer també és buit, només hi quedo jo
que m’espero palplantat davant del portal.
Sento el soroll d’un cotxe que
puja pel carrer, em giro: és un quatre per quatre de color blau, que em resulta
familiar. S’atura davant meu, en baixa el conductor i se m’apropa.
-Puja pare –em diu en Joan,
mentre m’agafa el bastó-. Compte amb l'esglaó.
Pere Saballs Busqués
Cruïlles (Girona)
Entre amics
Fa una setmana que, cada dia,
troba una gran cagarada al parabrisa del cotxe en sortir de treballar. “És de
les coses que comentaria amb el bo d'en Pep, i riuríem junts”. Pensa força en
ell aquests dies, ara que ja no hi és. Era qui més li seguia la veta i sempre
li feia bromes. “Els companys de feina diuen que el putejava, però no és pas
cert perquè rèiem molt. M’explicava unes idees ben ximpletes de vegades...”,
recorda amb un somriure als llavis.
“Quan et parlava de la
reencarnació te’n foties de mi, eh, escèptic! I mira, això sí que em sembla
divertit!”, pensa l’amic volant en cercles al cel tot afinant la punteria de
nou.
M.Carme Marí
Castelldefels (Barcelona)
El missatger
Quan va agenollar-se davant del
rei li tremolaven les cames: sabia que el monarca manava tallar el cap dels
missatgers que portaven males notícies. Així que en sentir la temuda pregunta
—«Quines noves em portes?»— va dubtar. Silenci. Un calfred li va recórrer
l’espinada. Va estossegar i de la gola tenallada pel terror només en va sortir
un fil de veu: «Les tropes enemigues han estat derrotades, majestat».
El rei va mirar la submisa tofa
de cabell d’aquell cap que ara ja no podria tallar (un contratemps: li agradava
esbravar-se escapçant els missatgers!). «Unes notícies magnífiques», va dir tot
fent al noi un copet resignat al clatell. «Celebrem-ho doncs!». I va decretar
tres dies de festejos.
L’endemà, els invasors van
arribar a les muralles. Van ocupar el castell amb poca oposició, van empresonar
el rei i tota la cort i van decapitar, entre d’altres, el missatger.
Jordi Masó Rahola
Granollers (Barcelona)
