MICRORELATS DE MAIG / MICRORRELATOS DE MAYO (2)

Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de maig.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.

Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de mayo.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.

La pregunta

El paquet ha d’arribar d’un moment a l’altre. Quins nervis! Ja fa estona que deambula per tota la casa sense fer res en concret. Sent el timbre. Per fi, ja era hora! Li demana al missatger que deixi la caixa al menjador. S’acomiaden –«no cal que m’acompanyi, sé el camí, gràcies»– i trenca l’embalatge. Somriu emocionada. Agafa un exemplar. L’olora. Percep una barreja indestriable de tinta, pega i paper. Mira la portada. «Versos d’una vida», de Regina Tomeu. Els colors no semblen tan vius com quan els va veure a la pantalla, però fa patxoca. Aireja les pàgines. En veure’s a la solapa, s’atura. Li fa un salt el cor. Quina errada! Quin mal gust! Telefona a l’editor i li explica. «Apareix l’any de naixement, sí, però també l’actual.» L’editor, sorprès, intenta defensar-se. Diu que només ha tractat amb el nebot de l’autora, i afegeix que el noi va revisar i validar les galerades. Ella, èrtiga, sent una sola frase abans d’interrompre’s la connexió: «qui és, vostè?»

Vicenç Ambrós Besa

Barcelona

Amistat

Feia tants anys que no el veia. Potser trenta, des que vam acabar l’institut i cadascú va estudiar la seva carrera. Un dia qualsevol ens devien acomiadar: “Ja ens veurem”, sense saber que potser ho fèiem per sempre. I ara el tinc aquí davant, repenjat a la barana del passeig mirant el mar. L’he reconegut de seguida, tampoc ha canviat tant. Fa bona cara i sembla feliç. A mi també m’han anat bé les coses, estic content de la vida que tinc. M’imagino quan cridi el seu nom, es giri i em reconegui i sento que el cor se m’eixampla, m’acaricia la gola, els braços i em fa pessigolles a l’estómac. La nostra amistat havia estat profunda i indestructible, ens havíem enfrontat junts als misteris del món de la infantesa i a les sacsejades cegues de l’adolescència i la primera joventut. M’imagino l’abraçada i sé que em saltaran les llàgrimes. Ens presentarem les nostres dones i ens mirarem als ulls somrient buscant aquella guspira ingènua i rebel que els plecs dels anys han anat cobrint. I després?

Passem darrere seu, només un gest i un allau d’emocions ens envairà a tots dos, però no faig res, continuo caminant, mentre li dic a la meva dona que aquesta nit podríem sopar a la terrassa.

Dario Alberca Badenes

Vilafranca del Penedès (Barcelona)

L’autòctona

Mirava cap a la porta d’entrada a través de les cortinetes. No volia que la veiessin, però sabia que l’esperaven: una aglomeració de desconeguts amb càmeres i mòbils.

Feia tres dies que no sortia i se li havia acabat el pa. Va baixar les escales a poc a poc. Quan va arribar al vestíbul, es va aturar. Va agafar aire i es va asserenar. En obrir la porta, els flaixos la van enlluernar. Com va poder, es va obrir pas entre la gent mentre sentia paraules inintel·ligibles i veia les mirades de curiositat amb les quals l’escodrinyaven.

Era l’única en tota la ciutat i, des que havien editat aquella maleïda guia, sabien on vivia.

Georgina Argimon Maza

Barcelona

De com l'ascensió de l’Antònia, al cel sia, no va incrementar el nombre d'ànimes que l'habiten

L’Antònia ha entrat al cel. Ella ja ho esperava, tenint en compte la vida modèlica que sempre ha portat, tan altruista, tan treballadora, tan com cal. Per això no estava gens capficada quan, els primers dies després de morta, va quedar la seva ànima donant voltes entre els vius. De fet, així va poder comprovar que l'estimaven de veres els familiars i coneguts.

A la porta, a més de Sant Pere, lˋhan rebut els seus pares, la germana, els avis, i també la veïna i amiga de tota la vida. Quines abraçades es poden arribar a fer tot i no tenir cos!

L'eternitat és ampla en espai i temps. Però l’Antònia pensa "Que petit és també aquest món!" quan intueix clarament l'ànima del Rafel. "Per aquí no hi passo...", afegeix anant cap a la porta celestial. "Sant Pere, si us plau, us prego que reviseu el procés d'admissió del meu marit. No pot ser que s’hagi guanyat el cel amb tot el que he hagut d’aguantar de tardes i nits de futbol amb els amigots a casa, els crits a l’àrbitre, les cerveses i els puros. Ja ho van valorar això? No mereix passar una temporada al purgatori? No em mereixo jo descansar una mica?”

M. Carme Marí

Castelldefels (Barcelona)

Guieu-nos cap al cel

“il·lumineu la catalana terra,

guieu-nos cap al cel”

Jacint Verdaguer

-Feu el que demanen. Sense compassió.

Vici i Caprici, dos serafins de currículum excels - ells són els responsables d’haver serrat amb habilitat i bon gust les muntanyes de Montserrat -, reben l’encàrrec amb incredulitat. 

-Com?

-Amb fletxes o amb la serra d’or. Encara la teniu, oi?

-Però serà una carnisseria! No podríem actuar amb més... subtilesa?

-Se me’n refot! Però guieu-los cap al cel. No vull més petons, ni precs, ni cants, ni ofrenes, ni res! Vull viure tranquil·la!

-No fallarem.

-Més us val o la sang que correrà serà la vostra.

Unes setmanes més tard, un virus terrible d’origen desconegut il·lumina la catalana serra - i les serres de més enllà -  i s’ocupa de guiar despietadament cap al cel a milers de feligresos. Al temple, ja no hi ha ni espelmes ni cants ni precs.

Vici i Caprici s’ho miren des d’un núvol amb les mans immaculades i el cap a lloc.

La Moreneta somriu mentre es desenganxa la bola envernissada de petons de la mà i la desa a les golfes. Si s’afanya, encara podrà agafar un corrent d’aire que la porti fins al Carib. Segur que l’àvia Anna i l’avi Joaquim estaran encantats de cuidar el nen. És un Sant.

Oriol Garcia Molsosa

La Garriga (Barcelona)

La taula

Al carrer Major número cinc de Forès, els diumenges a la tarda hi arriben cotxes de tota la comarca i més enllà. Els forasters, amb cita prèvia, venen a preguntar a la taula. Paguen l’entrada a la tia i enfilen les escales fins a les golfes; en penombra i sota la biga carenera hi troben la taula. Els quatre avis asseguts al voltant, un a cada costat, els ulls clucs i els palmells de les mans fermament recolzats sobre la superfície llisa i polida. La taula comença a trontollar i a repicar a terra, ara amb una pota ara amb l’altra. Un pic és un sí, dos repics un no, fa saber la tia. Els forans a peu dret, amb el cor encongit, interroguen la taula sobre les seves quimeres i angoixes; i sospiren i assenteixen en escoltar els seus repics. Al cap de mitja hora la tia els acompanya escales avall i els adverteix que s’agafin fort a la barana, perquè a tots els tremolen les cames i alguns tenen els ulls plorosos. A la sortida, en una mena de capelleta, les imatges de la taula s’hi multipliquen per cent: en pòsters i postals, estampades en samarretes, tallades en fusta, en bolígrafs, ventalls i imants de nevera; la tia les ven a preu d’or però les hi prenen de les mans.

Imma Torné Sans

Barcelona

MICRORELATS DE MAIG / MICRORRELATOS DE MAYO (1)

Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en castellà de la convocatòria de maig.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.

Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en castellano de la convocatoria de mayo.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.

Casa vacía

Acabó de escuchar el mensaje grabado en el contestador. El tono de la voz era calmado, sin atisbo de hostilidad, como si una separación pudiera llevarse a cabo de forma civilizada, aunque a ella las palabras le sonaron despiadadas: Marina, pasaré a recoger la maleta mañana a las cinco, si no quieres verme déjasela al portero. Corrió al dormitorio a abrir el altillo donde guardaba las maletas, miró como quien busca alguna cosa pero no sabe qué y rompió a llorar. Ni se llamaba Marina ni nunca había tenido la maleta de nadie en casa.

Lluís Talavera

Barcelona

"Para Claire"

Bungalows para gente sin esperanza. Así era el hotel que reservó Claire.

Cada día íbamos a una playa cercana. Lucy participaba en los talleres infantiles y, durante ese tiempo, podíamos ignorarnos sin disimulo. Tras cenar, tomábamos algo en el bar pero Claire insistía en retirarnos en cuanto Lucy se dormía.

Una noche dije a Claire que se acostaran, que yo me quedaría un rato. Tras varias cervezas escuché aplausos y apareció una cantante en el escenario. Llevaba un vestido amarillo que me hizo delirar, ajustado y amplio donde debía serlo. Contrastaba con su piel morena. Yo estaba medio borracho y, mientras cantaba, solo podía pensar en levantar ese vestido y follármela. Mi mundo se redujo a eso.

Tras la actuación pregunté al camarero si era posible felicitarla. Me dio acceso al almacén que hacía de camerino pero ya no estaba allí, solo encontré un tenue aroma a coco. En una silla reposaba el vestido amarillo. Lo escondí en mi chaqueta y huí, apresurado.

La mañana siguiente, logré que una camarera lo lavara y planchara por veinte dólares. Compré una gorra en la tienda, le coloqué su etiqueta, lo envolví de regalo y escribí: "Para Claire". Y lo coloqué sobre su almohada.

Salvador Terceño Raposo

Sevilla

Me negarás tres veces

La humedad de tus labios hizo crecer el musgo en mi piel. Pero se estaba secando. Por eso vine a buscarte a la ciudad. Tus hermanos y tus padres volvieron al cortijo después del verano. Tú no. Tú seguías en Estados Unidos, con la memoria llena de mí—así lo dijiste en tu despedida—.

Me enteré por mi madre de tu regreso y conseguí acudir a tu fiesta sorpresa. Apareciste a la vez que la noche. En cuanto te sentí, me abalancé a la puerta. Tú, en cambio, ni siquiera te fijaste en mí. Entraste con esa rubia americana ansioso por presentarla a la familia. Volviste a ignorarme cuando te ofrecí algo de comer. Y otra vez al pasar junto a ti con las bebidas. Abandoné la bandeja en un rincón. Allí quedaron algunas copas llenas, la cofia que llevaba y mi inocencia. Al salir, oí cantar a un gallo. Y nadie me  lloró.

María Gil Sierra

Madrid

La última bala

Después de muchos años de insistencia por su cuenta, y tras fracasar con cada método, —a cuál más desesperado—, Ethan Marshall está a punto de arrojar la toalla. Mientras camina cabizbajo por Westminster, y maldice el destino entre dientes, se detiene frente a Scotland Yard, y con más resignación que disposición de ánimo, decide entrar para que puedan empezar la búsqueda con la mayor celeridad. Lo primero es hacer un retrato robot, de modo que el oficial de policía le ruega que no escatime en detalles: cabello negro como el azabache, ojos verde oliva, tez lechosa, nariz respingona y labios carnosos. Sin olvidar una sonrisa perfecta, reclamo de cualquier anuncio publicitario. Por último, le pregunta por la edad y por el nombre. Que se conserve bien, entre 20 y 30 años, a poder ser. El nombre le da igual.

Iñaki Goitia Lucas

Oñati (Guipúzcoa)

La siesta

Los primeros aullidos rebasaron el espacio entre la talanquera y la casona, dividiendo al mediodía en dos. Se alzaron, reverberantes, sobre el polvo reseco y los corrales, como espasmos de aire caliente que apenas alcanzaban el portal infinito y exageradamente quieto. El estertor de Negrita bajo la trampa que su cuello no supo evitar, se fue apagando a medida que el reloj de la sala sumaba otra nueva campanada. No fue mayor el peso de la talanquera rota que el sopor con que la familia entonces espesaba una siesta, interminable, definitiva; mientras la perra de todos quedaba con el hocico atrapado por terrones, y la certeza de que junto a su aliento aplastado moría absurdamente también nuestra inocencia.

Manuel Armando Navea Fernández
Cárdenas (Cuba)

MICRORELATS D'ABRIL / MICRORRELATOS DE ABRIL (2)

Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en castellà de la convocatòria d'abril.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.

Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en castellano de la convocatoria de abril.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.

Instrucciones para mentir

Diga toda la verdad posible.

Julián Vinacour

Mendoza (Argentina)

Caperucita - Origins -

Caperucita era una joven tan desobediente que aquel día su madre no lo soportó más y por no seguir discutiendo se fue ella misma a llevar la merienda a su propia madre, la abuelita.

A medio camino, salió de entre unos espesos matorrales un lobezno solo y huesudo que trataba de olisquear la cesta de la merienda, pero la madre con gran vigor le apartó de un estacazo ,malhiriendo al ingenuo animal.

La madre prosiguió firme por su camino, sin leer la mirada del lobezno que destilaba un brillo de tristeza y de venganza.

Eva Maria Torre Barrero

Barberà del Vallès (Barcelona)

Servicios familiares, S.A.

El de la agencia dijo que llegaría para el desayuno. Quizá deberíamos haber puesto un plato para él. Su ficha dice que toma café normal con leche descremada.

—Prefiere mantequilla y mermelada —leo en voz alta—, pero se adapta sin rechistar. Me gusta esa expresión, «sin rechistar». No me imagino a nadie demasiado complicado escribiéndola en un formulario.

Mamá no quiere ilusionarse, y lo entiendo, porque ya hemos sufrido dos chascos. Bueno, uno. El otro se veía venir.

—Eso sí —me asegura levantando un dedo índice con expresión ceñuda, como siempre que discutimos por algo mil veces—, este será el último intento. Me da igual que me pongas ojitos y que el comercial nos ofrezca descuentos.

Y así sigue un rato, estrujándose los nudillos mientras mira por la ventana, jurando que no piensa maquillarse entre semana y, que le importa un rábano lo que ponga en el contrato: las primeras noches dormirá en el sofá.

Salvador Terceño Raposo

Sevilla

*Adoració dels reis mags /Adoración de los reyes magos

de Diego Velázquez (1619).

Bebé robado

Tan magos que eran los reyes y no había forma de que lo entendieran. Una y otra vez les había pedido que lo devolvieran a su verdadero padre, pero ellos, nada.

Uno llenaba el portal de olor a incienso para espantar los insectos. El otro apilaba lingotes de oro junto a su cuna, como si un neonato supiera armar juegos de construcción. Y el tercero, preguntaba a María y a José qué hacer con el otro elemento que acarreaban desde Oriente, pero todos desconocían qué diablos era la famosa mirra y para qué servía.

Lloró en varios idiomas, sin conseguir que se dieran por aludidos. “Estos no son mis verdaderos padres”, repitió tanto como pudo. Pero dio igual. Los reyes marcharon muy satisfechos a propagar la buena nueva.

Patricia Collazo González

Alcobendas (Madrid)

El río

—Un río es tan solo un río —dice Jack antes de lanzarse.

Pero ¿desnudarse frente a otro hombre?, ¿nadar juntos?, ¿y si alguien los ve? Jack ya está en la otra orilla, desde donde lo llama. Al tiempo que Hugo busca razones para no seguirlo, su mano desapunta el último botón de la camisa. Siente la mirada de Jack y se inhibe: sería capaz de huir sin levantar la chaqueta ni preguntarle por el dinero del atraco. Jack comprende: se sumerge. Hugo lo pierde de vista, entonces la tela resbala por sus brazos y espalda. El sonido de la chapa de la correa le recuerda el placer de la ducha al final del día. Ya no mira hacia el río: no advierte que la mirada de su nuevo amigo se le desliza por la piel. Fuera zapatos, pantalón y bóxer —solo piel y hueso, una figura rosada bajo las ramas, una rama más que no soportaría el peso de las aves—. El río lo jala. Hugo intenta recuperar algo de sí mismo antes de saltar: dobla la ropa y busca una piedra dónde ponerla a salvo de la humedad y los insectos. Solo puede controlar eso. Solo eso quedará de su vieja vida cuando regrese a secar su cuerpo.

Hernando Escobar Vera

Bogotá (Colombia)

*Marion Robert Morrison (John Wayne) (1907-1979).

El salvaje oeste

Wayne, mientras preparaba un proteico desayuno en la cocina, se distrajo más de la cuenta al atender un llamado telefónico de su madre.  Su progenitora, ávida de noticias, escuchaba las últimas hazañas de su entusiasta hijo: las cabeceras que ya no le cabían en el salón, el temor fundado que inspiraba por la zona. Las cortinas de la cocina comenzaron a prender y pronto las llamas conquistaron la cabaña entera como el valeroso hombre blanco había conquistado el salvaje oeste.

Los apaches, en una mala traducción de las señales de humo, se bajaron de sus yeguas rebeldes y guardaron los arcos en los tipis. Y al caer la noche, comieron bisonte asado con yuca, bebieron sangre de coyote y danzaron bajo el cielo estrellado para celebrar la paradoja del alto el fuego.

Javier Haya Máñez

Valencia

MICRORELATS D'ABRIL / MICRORRELATOS DE ABRIL (1)

Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria d'abril.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.

Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de abril.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.

David

Investigadors del departament d’història de l’art de la Universitat d’Stanfordtown han certificat l’autenticitat d’una carta de Nicola Maquiavelo a Lorenzo da Mèdici, de juny de 1504, que revela l’origen de la coneguda animadversió que es professaven Leonardo da Vinci i Miquel Àngel Buonarotti.

Segons explica Roger Thribeau, cap de l’equip de recerca, l’escultor de Caprese hauria encarregat a Leonardo una màquina del temps amb la finalitat de transportar un bloc de marbre de sis tones, així com a un jove model, fins al segle XXI. Un cop allí, el model hauria posat segons les instruccions prèvies de l’escultor, un escàner l’hauria digitalitzat i una impressora 3D hauria traçat el David a escala 3:1.

L’estàtua de 5,17 metres d’alçada, prossegueix Thribeau, hauria fet el viatge de tornada al segle XVI sense problemes, però no així el model, que hauria volgut quedar-se en aquell altre món. Miquel Àngel, que n’estava molt, del jove, hauria culpat Leonardo, atès que la logística estava inclosa al contracte. Els dos genis haurien discutit acaloradament, iniciant una enemistat que a partir de llavors no va fer sinó créixer.

Josep Casals Arbós

Prades (Tarragona)

Encantat de la vida

S'hi estava bé allà. Si li haguessin dit al principi, no s'ho hauria cregut. Amb el que va arribar a desesperar-se i plorar. Però a poc a poc s'hi va anar trobant bé. Fins i tot l'hivern havia estat molt més passable del que es podia imaginar. La sang freda, és clar.

I ara, a l'estiu, allò era una delícia: l'aigua calenta de la bassa, les nits estelades a la serena, el mantra del cant dels companys que convidava a afegir-s'hi i alliberar la ment.

Rauc, rauc. Rauc, rauc. Rauc, rauc.

Només l'amoïnava una mica que es presentés una princesa donzella i insistís a besar-lo tant sí com no.

Albert Peracaula Bosch

Girona

Menjo i compte vint

–El buldog m’obre el camí  –va dir el Joan haver entès.

–Doncs a mi m’ha semblat “El barnús va ser el meu amic” –va expressar l’Albert.

–Jo estic segur que ha dit “El desamor no demana permís” –va postil·lar el Martí.

–La veritat és que no ha d’haver dit res d’això. En el seu últim sospir ha volgut deixar-nos pensant, com feia en el parxís amb el Kant, el Nietzsche o tants uns altres –va dir el Albert.

–Bé, ho feia perquè, segons ell, era una bona prevenció contra l’Alzheimer –va recogitar el Joan–. Encara que així també ens destrossava en totes les partides.

–I aquesta també la té guanyada, ara a esperar al subcampió –va concloure el Martí.

Javier Palanca Corredor

València

La venjança de la física (quàntica)

En Ramon és un paio llest i tot guapot.

És normal, però posseeix una característica que el diferencia dels altres: mai no passa de la pàgina 126 de qualsevol novel·la.

Manifesta que  ja coneix tots els finals de novel·la i que només són 20 els arguments universals.

El que no sap és que 126 és un nombre màgic, igual que 82 i 20.

I 82 són les paraules exactes que ens han explicat la completa evanescència d'aquest personatge, agradable i  tot guapot.

Jesús Pacheco Julià

Sant Celoni (Barcelona)

Venjança

Havien deixat l’urna sobre un prestatge de la llibreria. Va descaragolar la tapa. Encara feia olor de socarrim. Va anar escampant les cendres per tot el pis amb el mateix gest que feia quan, de petita, espargia les llavors a l’hort de l’avi, allà al poble. Abans de marxar, va contemplar el paisatge nevat de la sala d’estar. Quin descans no haver de sentir mai més aquella veu irritant, insistent: «Adela, torni a passar el drap que als mobles encara hi ha pols!».

Jordi Masó Rahola

Granollers (Barcelona)

MICRORELATS DE MARÇ / MICRORRELATOS DE MARZO (2)

Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de març.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.

Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de marzo.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.

Fi de trajecte

Bon dia! Pregue que em dediqueu un minut d’atenció. Han estat molts anys viatjant plegats en aquest tren a aquesta hora i tot i el mutisme imposat dia rere dia, m’he familiaritzat amb tots vosaltres. Formeu part de la meua vida, del meu patrimoni de records, de la meua petita història on apareixereu amb el vostre silenci discret i on, de ben segur, romandreu per sempre.

A partir de demà abandonaré aquest vagó on cada matí hem compartit pensaments i silencis. Més de quaranta anys sense fer cap raó entre nosaltres. Tots hem respectat aquesta norma que ningú no va dictar, però que tothom ha assumit. Em perdonareu, doncs, si jo la trenque a l’hora del comiat. Demà ja no caldrà anar a la feina i per tant no necessitaré de la vostra companyia ni de les vostres mirades que no miren enlloc. La vostra rutina quedarà modificada; la meua, senzillament haurà mort i caldrà inventar-ne una de nova. Vet aquí la meua comesa.

Considereu les meues paraules com una mena d’abraçada a l’hora de l’adeu. Un dia més, jo baixaré ací. Vosaltres seguireu un trajecte metropolità repetit cada dia, fins arribar a la fi. Ha estat un plaer compartir tots els dies i els silencis. Fins mai.

Francesc Pou

Alcoi (Alacant)

Retorn a la infància

És l’olor del xampú: me’l poso i paf!, viatjo en el temps i torno a tenir 9 anys. No sé per què. Potser pels panellets de coco que fèiem a l’escola quan venia la castanyada. Ni idea. És una estona, una hora o així. Però per culpa d’això ara m’he de llevar més d’hora. Perquè clar, quan estic així no puc fer-ho tot tan ràpid com sempre, i m’han renyat a la feina alguna vegada perquè he fet tard. Quan em passa soc més lenta, perquè tot és més… més intens, més… més. És una mica rotllo, però també és una sensació maca, especial. En el fons crec que tot el dia tinc ganes que sigui demà, per dutxar-me i que passi això.

Però avui… és que avui tenia una reunió súper important a la feina molt d’hora, i m’he adormit, i he hagut d’agafar el cotxe corrents. Sé que sona rar i que deu pensar que m’ho estic inventant, però li juro que és veritat; la de la foto del carnet soc jo, només que aquí estic més vella. No, no cal que truqui a la meva mare, de debò... és a la residència perquè té alzheimer i molts dies no se’n recorda de mi. Només li demano que em cregui, senyor agent, si us plau... És només una estona: d’aquí uns minuts ja passarà i tornaré a ser una senyora de 43 anys.

Sabina Batlle Baró

Heverlee (Bèlgica)

*L'expulsió del paradís, de Franz von Stuck (1890).

Versió lliure

Quan els va expulsar del Paradís, per una menudesa, Adán va començar l'eixida sense piular. Ella va quedar callada i pensativa una estona fins que va anar corrent cap a ell perquè tornara i s'enfrontaren a l'injust veredicte, però ell va acatxar el cap i va continuar caminant.

Va tornar sola i, després de llevar-se la fulla de parra que cobria el seu pubis, li va etzibar contundent: Ací em tens, nua i sense vergonya. Mira'm bé i llança el teu raig si ho consideres, però demà et penediràs i segur que tornes a crear-me. I ja posats, tingues decència i no ho faces de la costella d'aquell que va pujol a baix.

Javier Palanca Corredor

València

Obituari lunar

Amb el cordill a la mà es mira la lluna des del terrat d’un pis de l’Eixample. Està indecisa, no sap si l’ha de soltar. Torna a pensar que amb l’heli que li ha injectat no podrà traspassar ni l’estratosfera. Però somriu, no pot evitar recordar-lo alliçonant-la amb aquella gràcia que el distingia: “no pateixis, tu fica’m el gas per aquí, ja no notaré res”.

Pensa que li agrada tenir-lo lligat del turmell, amarrat com un zepelí a punt d’enlairar-se. Fins i tot sent el neguit de l’enveja; i és que de tant que l’ha inflat li han marxat el rostre de vell i les arrugues que ella encara conserva.

Es debat entre l’adeu i la por que fa la buidor. Tot just fa un moment s’ha vist embotida entre els coixins del sofà, mirant la sèrie que veien plegats i parlant sola. També pensa en ell i en el seu darrer desig; l’obituari lunar. L’últim viatge. Llavors titubeja i d’un rampell serè, nua el cordill a la barana. Demà al vespre, quan s’acabi el següent capítol de la sèrie, tornarà a pujar al terrat.

Isaac Cortés Domingo

Barcelona

Corro

No hauria d’haver sortit a córrer: no en tinc ganes i està núvol. Per motivar-me, busco una ruta nova. Passo pel costat d’un mas i sento la flaire forta d’una mimosa: n’hi havia una en el camí d’anar a l’escola i és l’olor de la meva infantesa. La pudor de la granja de porcs de més endavant espanta la mimosa i em recorda els estius de l’adolescència a ca l’oncle Pere. Començo a pujar. El sol que travessa els núvols em porta a l’experiència psicodèlica d’una acampada al Pirineu amb vint-i-pocs. I el cant d’una merla em recorda el primer clau amb la dona, enmig d’un bosc del Cadí. Ostres, tot això s’assembla a les pel·lícules: el moribund veu passar la vida davant els seus ulls. Collonades. Però aquest corriol humit i estret, amb un estimball a mà dreta, per on corro ara, és com el del Montseny on vaig estar a punt de matar-me l’any passat. Em van salvar un arbust i la mà d’un capellà excursionista. Per si de cas, camino fins a sortir al camí. I després corro com un boig, perquè fa baixada i per l’alegria estúpida que sento d’haver sortit il·lès d’un pensament encara més estúpid. La cara del conductor del tot terreny que m’envesteix és clavada a la del capellà excursionista.

Jordi Bonet-Coll

La Bisbal d'Empordà (Girona)