MICRORELATS DE MAIG / MICRORRELATOS DE MAYO (2)

Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de maig.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.

Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de mayo.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.

Renéixer

Michael Green tenia els ulls fixos en la pantalla de l’ordinador on les cotitzacions del mercat dels cereals es movien com cucs de colors. La mà dreta crispada a sobre del ratolí mentre l’esquerra li esgarrapava el pit en un intent inútil d’aturar el dolor. Ningú es va adonar com agafava aire i el retenia uns segons, conscient que la seva existència es reduïa a aquell bocí d’oxigen i que una vegada el deixés anar, en el seu interior només hi hauria lloc per a la mort.

Creiem que va repassar la seva vida en aquells instants: els seus èxits a la City de Londres; les persones i les relacions oblidades per aconseguir-los; les paraules del seu mestre espiritual quan deia que transitem per diverses existències i que amb cada mort renaixem en un altre cos. Va tancar els ulls confortat en aquest darrer pensament i lentament va deixar fugir l’aire.

Va intuir la llum al final del túnel, va sentir com unes mans negres el treien a la superfície, va veure una cabana en penombra i com els seus germans famèlics el miraven amb rancúnia. Per un instant es va maleir per haver ajudat tant a aquella misèria, just fins que una cleca al cul el va fer esclatar en un plor que ja no era el seu.

Dario Alberca Badenes

Vilafranca del Penedès (Barcelona)

Superhomes

Els grans homes no són grans a totes hores ni en totes les coses.
Frederic II de Prússia (1712-1786)

Em costa dormir a les nits. La meva dona em tranquil·litza dient-me que tot arriba per qui sap esperar. Ara vivim a casa de la sogra. Vam haver de deixar les claus del pis al banc. De fet era seu. Anem tirant de feines temporals i del subsidi de la mestressa. L’important és que en Narcís, el nostre fill, no li manqui de res. Aquesta setmana he passat el càsting per fer un acte en un conegut cinema durant la projecció de l’última pel·lícula de Batman.  Abans que comenci cada passi he de passejar-me pel cinema saludant. Tenir do de gents m’ha servit. Per l’estrena m’han donat dues entrades a primera fila. Feia temps que no veia tan content en Narcís. L’assenyalat dia, amb la sala plena de gom a gom, he sortit per la part de l’escenari. Al meu fill els ulls li feien pampallugues. La meva dona no parava de riure i de girar-se enrere per veure les cares dels altres espectadors. A ell li he donat la mà. Llavors, a cau d’orella posant veu greu li he dit que es comentava per la ciutat que era un noi molt valent. M’ha abraçat. En arribar a casa, el primer que m’ha dit el meu fill tot joiós ha estat: “Saps pare? A Batman li fa mal olor l’alè!”.

Àngel Fabregat Morera

Belianes (Lleida)

1999

Onze d'agost i tot és fosc. Vaig a la cuina. És dimecres i en Joan vindrà a dinar. L'eclipsi s'ha endut el sol, esgrogueïnt-lo. Els mobles giravolten i em sento fer figa. Abans de caure penso que no arribaré al telèfon.

Vaig a dinar amb la mare. Fa dies que no m’hi passo i deu estar amoïnada. Fa temps que no parlem i em fa vergonya que se m’escapi esmentar que no tinc feina. Sort de la Dolors que fa de dependenta mitja jornada. I ara estem embarassats. La mare voldria que hi anéssim a viure però no pot ser. Vaig a trucar. Comunica.

Suo com un porc. Aquest cargol està passat de rosca. Fa un dia ben estrany amb aquest sol esmorteït que gairebé mareja. Aquest any no tinc vacances i no aniré al poble a veure la mare. Fa deu dies va ser a casa per l’aniversari de la meva filla. A l’hora d’anar-se’n, la criatura va començar a plorar com si ho sabés.  Vaja, em criden. Entro  a la caseta del guàrdia i agafo el telèfon.

La veïna ha sentit l’estrèpit i,  amb la clau que té per si de cas, ha entrat al pis. La mare era estesa amb el fil del telèfon a la mà i una ganyota d’esperança als llavis. En Joan i jo la vetllem a l’hospital. El metge no creu que se’n surti.

Celestí Casòliva Morales

Barcelona

El motí

                                                         “Blaquerna demanà al juglar qual era seu ofici

                                                          e lo juglar li dix que ell era juglar”

                                                          Ramon Llull

- El narrador ens acorda uns minuts per expressar-nos – diu el delegat.

Rebombori a l’assemblea de personatges.

– Quins punts desitgeu tractar ?

Una certa perplexitat.

Els assistents s’entremiren, rumien. Gratament discret de closques.

A la fi, un personatge grassonet s’alça i diu amb vehemència:

- Que no comenti cadascuna de les nostres paraules! – diu certament amb vehemència.

El secunda al cap d’uns segons un personatge llargarut:

- Sí, exacte, és un tracte vexant! – referma l’espigat.

Unes files més enllà es posa dempeus un barbut i perora enèrgicament cap als companys:

- Per què el necessitem, nosaltres, al narrador? Que no tenim veu? Fora acotacions! Tot el poder per als personatges!

Un grup de personatges excitats arrenca unes cadires i hi cala foc.

Esclata el vidre d’una finestra.

- Mori el narrador! Mori el narrador!

Els observo divertit, somric i faig caure damunt les seves vel·leïtats la força senzilla d’un signe de puntuació: .

Roger Fusté Suñé

Aix-en-Provence (França)

Una abella i una flor

Després d'anys d'investigació, Eduard Ribó i Cruz va ser el primer nen concebut a partir de la interacció directa d'una abella i una flor. Van caldre proves i proves, hores de laboratori i diverses campanyes de micromecenatge per aconseguir aquest prodigi de la natura; i que per fi, uns pares poguessin explicar al seu fill que un dia una abella, Eduard, va acostar-se a una flor i va deixar-hi una mostra d'àcid desoxiribonucleic, i amb l'ajuda d'un equip científic multidisciplinar el pare la va anar regant i la mare cuidant-ne els pètals, i al cap d'uns mesos, amor, vas néixer tu... feliç i aliè al debat biomèdic.

Laia Prat Garcia

Sant Quirze del Vallès (Barcelona)

MICRORELATS DE MAIG / MICRORRELATOS DE MAYO (1)

Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en castellà de la convocatòria de maig.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.

Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en castellano de la convocatoria de mayo.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.

*Texas black birds de Zilenna-Stock.

Los pájaros

Picoteado salvajemente por innumerables bestias, Alfred cierra los ojos en un vano intento de conseguir un fundido a negro.

Iolanda Barenys Ruiz

Barcelona

Pereza

“Vaya -se dice con desgano-, lo que me faltaba”. El llanto del bebé le ha hecho detenerse en el rellano de las escaleras. Se pregunta por qué ha tenido que llorar en ese momento. No se decide a regresar.  El ascensor está descompuesto y hace un calor de los mil demonios. Se encoge de hombros y sigue bajando. El crío tendrá que arreglárselas solo.  Además, ya no le quedan balas.

Kalton Bruhl

Comayaguela (Honduras)

Donde habitan las luciérnagas

Una vez al año, en la única noche que tenemos permitido salir de nuestro hogar, toda la familia nos vamos de excursión al pantano en el que viven las luciérnagas.  El primer año se asustaron de nuestra presencia y dejaron de brillar. Ahora, sin embargo, ya se han acostumbrado e incluso lo iluminan todo con más fuerza, creando un baile perfecto durante horas. Así, su luz se entremezcla con las sombras de la noche, con la luz de las estrellas,  con la naturaleza agreste libre de la acción del hombre y con nosotros que las contemplamos boquiabiertos. Al amanecer, cuando ellas se van, nosotros lo hacemos también, soñando con que al año que viene volveremos a verlas. Porque, incluso a los que ya solo somos retazos de oscuridad bajo tierra, nos gusta recordar que en algún lugar la luz sigue existiendo.

Judith Priay

Barberà del Vallès (Barcelona)

*Three Daring Daughters de Fred M. Wilcox (1948).

Volver a ser una familia

Mi hermana menor y yo caminamos por la playa. Vamos a encontrarnos con papá. Hace años que no lo vemos y la emoción nos ha puesto nerviosas. Pero nos damos aliento y seguimos. Ya lo divisamos. Está contemplando el ocaso junto con su novia y su hijita nueva.

Nos ponemos frente a sus narices y, mirándolo a él, comenzamos a cantarle una canción, como hacíamos de niñas. Papá se pone pálido. Para completar la sorpresa, mamá y mi hermana mayor se acercan por detrás de ellos tres y disparan, eliminando a las que sobran.

Leonardo Dolengiewich

Mendoza (Argentina)

Cosecha

El amanecer trae al campesino –con su yunta de bueyes y arado– hasta el litoral. Allí, ante la mirada de turistas y no turistas, se adentra en las aguas y comienza a roturar la bahía.

Todo afán por detenerlo resulta fallido. No solo muestra a los controladores su adecuada licencia, sino que los sorprende con el Aval de la FAO para el usufructo de parcelas marítimas.

Varias lunas después, hoces y redes, dan inicio a una extraña cosecha.

Luís de la Cruz Pérez Rodríguez

Yaguajay (Cuba)

MICRORELATS D'ABRIL / MICRORRELATOS DE ABRIL (2)

Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en castellà de la convocatòria d'abril.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.

Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en castellano de la convocatoria de abril.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.

*Faune, de Joan Brossa (1988).

Alfabetitis aguda 
(o la extraña razón de por qué él ya nunca dice “te amo”)

El médico le advirtió que sucedería así. Por orden. Primero olvidó los nombres de las cosas que empezaban por A. Y eran muchos aunque, afortunadamente, se podían sustituir por otros sin mucha dificultad. Nadie se había dado cuenta. Por poner un ejemplo, cuando tenía sed, disimulaba, y pedía líquido de lluvia.

Pero ahora había olvidado más. Ya no recordaba los que empezaban por la letra B. Se dio cuenta  ayer, al fijar su vista en esa cavidad ubicada entre la nariz y la mandíbula de Cristina. Sabía que esa parte de su cara le gustaba especialmente, y que sus labios solían posarse sobre los suyos para darle un… Era desesperante. No lograba recordarlo.

El próximo mes, sería la C. Luego la D. Y así sucesivamente. La enfermedad avanzaría implacable. No podía demorarlo.

Hoy, sin falta, se lo diría a Cristina.

Que la… quería. Que a partir de ahora la llamaría Vanessa. O Zoe.

Mejor Zoe.

Arantza Portabales Santomé

Teo (A Coruña)

*Jeremy Irons a / en The Mission de Roland Joffé (1986).

La misión

Los labios asimétricos se han vuelto carnosos gracias al maquillaje. El torneado ocre amplía sus ojos pequeños. Parece otra con el pelo suelto. La tela ajustada insinúa unas curvas que será imposible obviar, con un escote hábilmente transformado en imán para mirones. Si el Creador les dotó de armas sería para darles algún uso. Parece un milagro, probablemente lo sea, aunque a ninguna le extraña, saben que la fe todo lo vence; con ella han logrado que la menos agraciada de todas sea perturbadora.

La elegida toma un taxi hasta un local de moda. A simple vista se podría decir que han enviado a una oveja inocente en medio de una manada de lobos. Nada más lejos de la realidad. No está sola y hace lo correcto. Es necesario conocer al demonio bajo todas las formas y con todas sus posibles tentaciones para vencerlo. Cuando regrese y comparta su experiencia serán más fuertes. Las hermanas del convento rezarán toda la noche por Sor Águeda.

Ángel Saiz Mora

Madrid

Rueda de reconocimiento

Era una sala fría, yerma en adornos, gris monocromática. Unos agentes de policía nos habían conducido hasta ella a horas intempestivas y nos fueron colocando sobre una tarima junto a otras parejas de supuestos padres. A Ángela y a mí nos tocó detrás de un cartel con el número 4. De repente, se iluminó un foco que inició el recorrido. Cuando se posó en nuestros cuerpos temblorosos, nos agarramos las manos con fuerza, esperando que no pasara de largo, susurrando que éramos nosotros, que nada de castigos ya, que chuches las que quisiera.

David Moreno Sanz

Zaragoza

El último cuerdo

-Estaba pensando en que hace casi cuatro siglos desde la
última vez que alguien se atrevió a atacarnos, a pesar de que
somos la peor simente que existe sobre la faz de la tierra. 

 -¡Cierto! Gracias a que al último que se atrevió a hacerlo,

todos lo tomaron por loco acusándolo de habernos confundido con

molinos de viento... -Respondió un gigante al otro.

José Luis Chaparro González

Salvatierra de los Barros (Badajoz)

*Murmullo risueño, il·lustració / ilustración de Nicoletta (2012).

Tan parecida a un ángel

Fue en aquella ocasión en la que, siendo niños, esperaban en la calle de nuevo a la cigüeña que les traería otro hermano. Aquella vez, la última, en la que luego les contaron que mientras ellos escudriñaban un trozo de cielo entre dos edificios, el pájaro había llegado por otro y entrado por la ventana; que al dejar al bebé, como también es labor de estas aves el rescate de ángeles perdidos, se había llevado a la madre confundiéndola con uno de ellos. Dejando de esta manera a ese hijo recién traído sin teta y a ellos, a partir de entonces, con esa costumbre perpetua, y estéril, de buscarla en la ventana cada amanecer.

Miguelángel Flores
Sabadell (Barcelona)

MICRORELATS D'ABRIL / MICRORRELATOS DE ABRIL (1)

Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria d'abril.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.

Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de abril.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.

Els veïns del costat

Fa nou mesos que vaig arriar aquí. Al principi tot anava bé, però des de fa un parell de setmanes que els meus veïns estan més empipadors que mai. No em deixen dormir, estan tot el dia d’aquí cap allà, a vegades parlen tan fort que el so travessa les parets. En canvi si jo em deixo anar i ballo es queixen, us ho podeu creure! Que es pensen? Que són els únics que viuen aquí o què?. Doncs ja n’hi ha prou, penso ballar i ho faré com mai. Si es queixen no pararé i si criden jo cridaré més. Em moc com si cada pas fos l’últim i tot desapareix, el cos em pesa, però els meus plors s’escolten vius.

Sento una veu estranya :-Enhorabona ja ha nascut, és una nena.

Carlota Moriën Musté

Montblanc (Tarragona)

Model

La model en apnea canviava professionalment de posat mentre els directius de l’agència xiuxiuejaven entre ells. Tot era magnífic però no perfecte. Veredicte: cuixes massa gruixudes i insuficientment pàl·lida de pell.

Següent!

La model no es va immutar. Va sortir d’escena i va tornar al cap de pocs segons amb un ribot. Allà mateix es va rebaixar les cuixes, passada a passada, sense ni un gest de dolor i, quan va creure que ja era suficient, va deixar caure el ribot a terra, va treure una cigarreta d’un paquet quasi buit i, entre pipada i pipada, es va anar dessagnant fins a caure morta a terra.

Després de deliberar llargament, van cridar al becari que va agafar el cadàver amb suma delicadesa i el va portar fins a la part del darrera. Allà la van despullar i la van plastificar. Era una llàstima desaprofitar-la. Seria un magnífic maniquí per a la nova col·lecció primavera-estiu.

Ivan Bonache Cuadrado

Santpedor (Barcelona)

*Siringa, d'Arthur Hacker (1892).

Mitologia grega

Quin pal, la visita al museu arqueològic! I a sobre haig d'aguantar el profe, que per fer-se el graciós no para de repetir-me que amb el meu nom m'hi hauria de sentir com a casa.

Em separo del grup. Fujo d'un company que fa dies que se m'enganxa com una paparra.

M'amago en una sala plena d'urnes gregues. Me les miro per sobre fins que el dibuix d'una d'elles em resulta familiar. Hi surt un bosc, un déu, una nimfa... Hipnotitzada, l'agafo.

Salta l'alarma. El meu perseguidor arriba a la sala. No puc fugir més. L'urna em rellisca i s'esmicola al terra mentre els meus dits es van convertint en branques.

Ariadna Herrero i Molina

Les Franqueses del Vallès (Barcelona)

Vint euros

Una furgoneta avança pel camí. És Roi. No em cal veure l'adhesiu de l'escut del Nàstic que llueix al parabrisa, ni tan sols distingir el color blau de la carrosseria. Tinc prou en escoltar el grunyit sec dels frens en agafar l'última revolta.

Tampoc necessitaré escoltar la seua proposta. Serà la mateixa miserable oferta que vaig acceptar ahir, i abans-d'ahir, i tots els maleits dies que porte alçant-me, envoltat; per desgraciats com jo i pel tuf pútrid d'aquest erm amb esperit de femer.

Dins d'uns segons Roi s'aturarà ací davant, la polseguera que el persegueix l'alcançarà i omplirà de pols a tots els que s'arremolinaran al voltant del vehicle. Ell només em mirarà a mi. Es traurà l'havà de la boca i, dels seus llavis, eixirà un «Avui a dos euros» barrejat amb el fum de l'última calada. Després em farà un gest amb el cap per a què puje. Però no pujaré. Avui no. El miraré fixament i diré: «Tres». Ell em llançarà un somriure descoratjat. No insistirà. Escollirà a qualsevol altre per desllomar-se deu hores replegant carxofes, i marxarà. Hauré perdut vint euros, però quan note el primer palmell d'admiració fregant-me l'esquena, sabré que en realitat he guanyat.

Miguel Torija i Martí

Castelló

MICRORELATS DE MARÇ / MICRORRELATOS DE MARZO (2)

Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de març.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.

Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de marzo.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.

Santes paraules

“I jo us dic les paraules del profeta “Així com la ginesta borda cobreix els camps, arribarà el dia en que l’estupidesa humana ho omplirà tot. Us amortallarà els ulls, els braços i la voluntat fins convertir-vos en morts vivents. Com una pesta silenciosa s’escamparà per camins i muntanyes, envairà els polígons i els mars profunds, infectarà l’aigua dels rius i s’enfilarà fins els gratacels." I he vingut avui per anunciar-vos que aquest dia ja és a prop. Aquells de vosaltres que no feu cas d’aquestes santes paraules, tindreu llarg temps per penedir-vos, doncs la immundícia us acompanyarà fins a la fi dels temps, ja sigueu rics o pobres, hipsters o swaggers. Només la llum del coneixement pot salvar les vostres ànimes del trist destí de l’espècie. Estimats deixebles, aixequeu els ulls amatents cap al infinit i accepteu humilment el càlid raig de la saviesa en el vostre cervell hominoide! Que els vostres esperits voleïn lliures fins als confins de les galàxies!”

Els alumnes van fer silenci; dels últims pupitres venien algunes rialletes mal dissimulades. Després de dos mesos, ja estaven acostumats a les anades d’olla del professor substitut de ciències.

Cinta Pons Domingo

Tarragona

L'altre

Aquella boira era un infern de vapor blanc. Per sort, a l'aparcament vaig trobar el meu cotxe. Nou. Brillant. Un Audi color bordeus. Massa car per a mi però irrenunciable.

Ni m'havia canviat. Seguia portant la camisa groga, els pantalons negres i les botes amb puntera de metall de la fàbrica.

Va arribar-me un missatge de la meva dona: 'Prto l conjunt d llnceria q m vas rgalar. Tstic sperant'.

A la primera rotonda me'l vaig trobar. Era nou. Brillant. Un Audi color bordeus. I des de llavors vaig ser-ne l'ombra.

A l'entrada del meu carrer hi havia un aparcament lliure. Però, davant meu, l'altre cotxe. Nou. Brillant. L'Audi color bordeus va col·locar-s'hi.

Una volta a l'illa de cases i vaig poder estacionar el meu cotxe. Nou. Brillant. Un Audi color bordeus. Massa car per a mi però irrenunciable.

Un cop dins de casa, la vaig veure: una camisa groga llençada al moble nou de l'entrada. Uns pantalons negres damunt les rajoles brillants de la sala. Unes botes amb puntera de metall a la part baixa de les escales. Un conjunt de llenceria color bordeus negligit al final del passadís.

I la porta del dormitori entreoberta. I el gemec de plaer final de la meva parella.

Ariadna Herrero i Molina

Les Franqueses del Vallès (Barcelona)

Estudi de camp

Observarem la reacció d'un subjecte i com condicionem el seu estat d'ànim quan restringim la seva llibertat de tria. Ens ajuden el seu company de pis (amb qui hem posat les càmeres i preparat l'escenari) i la seva xicota.

Ho fem avui perquè no ha tingut un dia gaire bo a la feina: el seu cap l'ha esbroncat de valent.

Quan arriba a casa sovint engega la tele, però hem desconnectat l'antena. Com a alternativa escoltarà música. El company ha amagat els discos més animats i ha deixat els més intimistes a la vista. Fixeu-vos, posa un cantautor amb lletres tristes.

S’adreça a la cuina. Típic. Segons què mengem ens podem animar. Però la nevera és buida i no queda xocolata a l'armari, només troba unes galetes insípides. N’agafa una i la deixa a mig menjar.

Ara truca a la xicota per quedar. Ella dirà que no li ve de gust, que encara està disgustada per l'altre dia. Mireu com s'estranya, però està tan abatut que no discuteix ni pregunta res. Entra en fase depressiva.

Va cap al lavabo... Un moment, qui ha deixat les fulles d'afaitar i les pastilles de dormir a la vista??... Que algú truqui una ambulància!

El company de pis ja era al telèfon, oferint-se a consolar la xicota.

M. Carme Marí

Castelldefels (Barcelona)

Responsabilitat

El pendó del Sant Ofici obre la processó. Al darrere, notaris i comissaris de la Inquisició atorguen el to solemne i atroç a l’auto de fe. A continuació, les acusades que duen la gramalleta amb la creu de Sant Andreu mostren la seva condició de reconciliades. Penes lleus a canvi d’una confessió. Pobres covardes inconscients. Llavors vinc jo, amb el sambenet de relaxada, ple de dimonis, gripaus i flames, per evidenciar que el meu destí és la foguera. La destresa dels torturadors no m’ha tret una sola paraula. Cada cop que Ella volia mostrar-se, jo serrava les dents amb més força. M’hi jugo massa. Tots ens hi juguem massa.

Els crits de la gentada celebren l’arribada del seguici al cadafal de la plaça. Em lliguen al pal que corona la pila de llenya i el secretari llegeix la sentència enmig dels aplaudiments i insults dels veïns. L’encesa de la foguera inflama encara més els brams. Les paraules del comissari exigint una darrera confessió m’arriben amb les primeres flames. Quan m’adono que el fum m’adorm la raó, ja és massa tard. Abans de perdre la consciència puc sentir la Veu sorgint de dins meu, que fa retronar la plaça i desferma una pluja de sang sobre la multitud.

Carles Castell Puig

Sant Cugat del Vallès (Barcelona)

Commoció d'estiu

Els caçadors es reparteixen les preses perquè temen per endavant no ser afavorits per la sang. El noi hi rumia al poble dels avis, assegut com cada tarda, prenent la fresca, al balcó de la seva habitació.

Els homes han sortit de cacera.

De sobte els crits de la cosina l'esgarrifen. La petita corre amb una cantarella impertinent:

- Porten un cérvol! Porten un cérvol!

El noi s'aixeca i prem la barana amb força. Contempla com entra la camioneta fent sonar el clàxon. Els caçadors s'exhibeixen dempeus, al remolc, compilant elogis sincers de les boques que els envolten. L'animal regalima sang, però les banyes laberíntiques tremolen traspuant una guspira de vida i tal vegada esperança. Tot seguit, a la mirada quieta, la inconfusible expressió de la mort.

Era el moviment del camió, només.

El jove s'asseu novament. El xivarri que segueix el camió en processó desapareix carrer major enllà. Aleshores, amb la ràbia pròpia de l'edat, el noi determina que d'ara endavant els mirarà sempre així, rere la barana, amb l'afegitó preuat i impagable dels barrots. És una visió de la justícia ben efímera i fugaç, però més val això que res...

Marta Benlliure Blasco

L'Hospitalet del Llobregat (Barcelona)

*Ofèlia, de John Everett Millais (1852).

Ofèlia

La inoportuna marea de meduses que la priva d’estrenar el bikini que li deixa bona part de les natges al descobert sembla haver aparegut del no-res. Enmig d’aquestes masses gelatinoses errants que les onades comencen a foragitar del mar és impensable de remullar-s’hi. Tant de bo haguessin estat les bosses de plàstic que s’havia imaginat primer. Fa un dia radiant i assolellat i la desolació de la platja quilomètrica continua semblant premonitòria i definitiva. No hi ha ningú. Sens dubte ha triat el lloc més escaient per esquivar la incomoditat de les mirades indiscretes. Una fugaç ocurrència li arrabassa, tot seguit, un indici de sospir d’incredulitat. Arraulida a la tovallola que ha estès damunt de la sorra, a tocar de l’ombrel·la, acluca els ulls. Es pregunta com relatarien la mort d’una noia, com ara ella, que haguessin recuperat vestida tan sols amb el vaivé metzinós de les onades.

David Dot Cervera

Vilafranca del Penedès (Barcelona)