Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris altres microrelats participants X edició. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris altres microrelats participants X edició. Mostrar tots els missatges

dimecres, 16 de juny del 2021

MICRORELATS DE MAIG / MICRORRELATOS DE MAYO (2)

 


Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de maig.


Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.




Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de mayo.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.







Curset

Tan bon punt arriben, els clavo una bronca. No m’agrada cridar, però això és el que esperen de mi: que brami, que renegui i que els faci fer flexions per qualsevol collonada, per molt que es tracti d’un curset de supervivència de cap de setmana que pots contractar a l’FNAC. Fetes les presentacions, els batejo amb sobrenoms: Gras-amb-ulleres, Pits-de-plàstic, Músculs-de-gimnàs i Peus-plans, una altra concessió a les pel·lícules d’acció que no té res a veure amb la realitat de l’exèrcit, on et criden pel nom i prou.

Explicada la teoria, pugem a l’avioneta. Gras-amb-ulleres es creu Rambo. Pits-de-plàstic i Músculs-de-gimnàs flirtegen. Peus-plans es mira avergonyit les sabates. Llavors els dic que saltin, sense paracaigudes ni hòsties. Em pregunten si m’he tornat boig. Però aquest curset no va de la meva salut mental, sinó d’aprendre a sobreviure en situacions extremes.

-Vigileu on trepitgeu que hi ha mines! -els adverteixo abans d’abandonar-los a la seva sort.

El diumenge els espero a la sortida del camp de pràctiques. L’únic aprovat és per a Peus-plans que apareix ensangonat i sense un tros d’orella. Li faig la foto, li entrego el diploma i li recordo on és la botiga de regals.

Lluís Planellas Giné

Barcelona





El sentit de la vida

El Profeta —així li diuen els infermers— convoca dotze interns de l’àrea tres per donar-los la bona nova.

«He descobert el sentit de la vida!», exclama.

L’home que sempre baveja de sobte ja no saliva, un intern deixa d’arrencar-se un floc de cabells, un altre para de moure compulsivament la cama, i la resta es queden en silenci. Tot seguit, el més jove pregunta:

«I quin és el sentit de la vida, Mestre?».

El Profeta se’l mira, es rasca el cap, mira els altres, es rasca el cap de nou i diu:

«Ara... no me’n recordo».

I el que bavejava somriu, el de les clapes de cabell fa una rialla estrident, el que movia la cama ara ho fa d’alegria, i la resta riuen com mai.

La bona nova ha arribat, en secret, a l’àrea tres.

Albert Fontan Salavert

Sabadell (Barcelona)

 





 

Esclafat per la vida

Fa estona que miro el paisatge. Les vistes són tan boniques... em tenen captivat. Des d’aquí puc veure-ho tot. Quan passo per zones sense núvols, admiro les belles ciutats i pobles. Aleshores, el terreny canvia i puc veure un vast oceà, en el que desitjaria enfonsar-m'hi i nedar. Des d’aquí puc tocar el cel, aquest lloc tan màgic, d’on no vull sortir mai.

De sobte tot trontolla, l’avió s’ha danyat. Noto el fort vent a la cara, però no tinc paracaigudes. No puc fer res, com sempre. No em puc moure. Experimento la familiar fiblada a l’esquena i m’ofego enmig del mar carmesí. M’han tornat a condemnar.

Em desperten unes suaus paraules:

-Atlas, ho havies de tornar a intentar?

Amb la meva fidel companya, travesso rodant la rampa de l’hospital i em col·loco perquè m’empenyin. Noto el gust d’aigua salada als meus llavis, puc sentir la brisa a la meva cara, i contesto:

-Ho sento.

No és cert, sé que aquest sabor i el dolor, serà l’únic que m’aproparà a la meva anhelada llibertat.                                        

Andrea Arroyo Cercós i Laia Mayné Arévalo

Barcelona

 





 

La visita

Sona el timbre tímid i poruc. L’home s’aixeca del sofà. Ho fa sota el jou implacable de l’artrosi. L’acompanyen el grinyol dels seus malucs corcats i la pesantor del llanguiment inguarible. Gira el pany de la porta sense esma, i més enllà del llindar, en el replà; s’hi veu reflectit de jove. És com si es mirés en un mirall quaranta anys enrere. Dels llavis d’aquest reflex en surt un nom i una pregunta concisa, que trepana l’ànima exhausta de l’home i li forada un record antic, secret, que encara li crema encaixat entre la resignació, la pena i l’oblit del temps. Llavors respon, de mala gana, amb la veu de vell rondinaire: “Ho sento noi, t’equivoques de persona”. I sense cap mirament, tanca la porta d’un cop sec perquè l’eco del retruny s’endugui, per sempre, el record foradat i l’amargor que li ha provocat la visita del seu fill. 

Isaac Cortés Domingo

Barcelona

 





 

De puntetes

N’Aina diumenge s’aixecà amb una sola idea voltant-li pel cap: el suïcidi. Feia temps que ho havia planejat, volia anar-se’n sense molestar gaire, sense enrenous, sense trasbalsos excessius: de puntetes, tal com havia viscut. Va feinejar per dins la casa tot el matí i, després de dinar, mentre el seu marit becava davant la tele, s’encaminà cap a l’armari, aparellà les sabates negres i la roba de dol i les deixà damunt una cadira ben a la vista; agafà l’autobús cap al cementiri i, en arribar, s’assegué a l’escala de devora la sala d’autòpsies, va treure de la butxaca la capsa de tranxiliums i la de zolpidems i s’empassà totes les pastilles, una darrere l’altra, com si fossin confitets. S’imaginà que de l’escala la posarien directament damunt la llitera per esquarterar-la i no caldria ni cotxe fúnebre, ni ambulàncies, ni despeses innecessàries. Mentre la vista se li enterbolia i les creus començaven a rodar al seu voltant, se’n recordà, de sobte, que no li havia planxat la camisa al seu marit. Malauradament ja no hi havia tornada enrere: En Josep, tan trasto com era, aniria ben arrugat al seu funeral.

Francisca Marcé Sabater

Santa Maria del Camí (Illes Balears)

 

dilluns, 14 de juny del 2021

MICRORELATS DE MAIG / MICRORRELATOS DE MAYO (1)

 


Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en castellà de la convocatòria de maig.


Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.




Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en castellano de la convocatoria de mayo.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.





Hambre

Era la siesta y nadie apuraba. Por suerte, porque su boca ya no podía dar grandes mordidas y sus pocos dientes se encontraban demasiado gastados. Comió despacio, saboreando cada bocado y cuidándose de no provocar ni el más mínimo ruido, ni siquiera al masticar: sus oídos flaqueaban y quería estar alerta a cualquier interrupción desde el bosque. El esfuerzo por tragar, reflejado en sus ojos empequeñecidos y en los movimientos de su angosta garganta, no impidió el goce más sublime. Hasta chupó los huesitos; ya cerca del anochecer.

Había sobrevivido a un invierno helado y solitario. De ninguna manera iba a contentarse con la mermelada de frutillas encomendada por su hija.

Una vez satisfecha, le encontró nuevo uso a la caperuza roja: con ella se limpió la cara, para luego volver a arrebujarse calentita en la cama.

Mauro Zoladz

Buenos Aires (Argentina)

 



 


Tren subterráneo

Porque causaba terror, cambiaron el aspecto que tiene el tren subterráneo cuando se acerca por el túnel: antes era una masa oscura, un rugido creciente y esos focos como ojos. Ahora, el cristal de la cabina del conductor es amplio y curvo; podemos ver desde lejos el recinto iluminado por una luz verde. Algunos conductores llevan en el interior de la cabina una o dos plantas que bajo esa luz prosperan. Pero nosotros, los viejos, no podemos olvidar. Y los jóvenes, bajo la fascinación de lo que siendo aterrador se ha vuelto amable, se arrojan a su paso.

Pedro Lipcovich

Buenos Aires (Argentina)

 





La favorita

Mi hermana ha sido siempre la favorita de mis padres. Es la que tiene los ojos más grandes y más azules y cuando sonríe parece un querubín. La alegría de la casa, exclaman con orgullo, y ella se esponja como un helecho tras la lluvia.

A punto estaba de abandonarlo todo cuando conocí a Marcelo. Nos hicimos inseparables desde el primer día. Nos sentábamos juntos en la facultad e íbamos de fiesta los fines de semana. Nos gustaba la misma música, el sushi, jugar a los bolos, nadar desnudos en el río, salir de acampada. Pensé que había encontrado una persona especial y empecé a sentir que mi vida merecía la pena. Al fin. Hasta que la conoció a ella.

Se han casado esta mañana. Mientras los veo cortar la tarta bajo los acordes de una música estridente, respiro muy deprisa, con la boca muy abierta, en un intento de acabar con el oxígeno de la sala, pero ni por esas consigo aliviar este trance de agonía en el que me hallo. Mi madre me da aire con el abanico para remediar la patética escena y no deja de susurrarme al oído, toda azorada, que pare de una vez, que los hombres no lloran.

Margarita del Brezo

Ceuta






El miedo

Tiene miedo. Apenas puede respirar, nota cómo su cuerpo va quedando vencido por el virus, le parece inverosímil estar en esa situación, pero no padece, está agotada. Le han comunicado que la deben intubar, le preguntan si quiere llamar a alguien, pero ella niega con la cabeza, no quiere preocupar más a su familia; la trasladan a una habitación futurista. 

Al rato aparece la anestesista con un traje de astronauta que no desentona con las máquinas que hay por doquier y los cables aéreos. La mujer lee con calma el historial; se sienta a su lado y le coge la mano, la paciente agradece con la mirada. La médica le pregunta si es profesora en instituto Cervantes, le dice su nombre y sus apellidos y si se acuerda de ella; la paciente afirma con la cabeza, y sonríe bajo la mascarilla. 

Lo último que recuerda antes de que la droga recorra su ser es la mirada constantemente curiosa de su antigua alumna, se siente orgullosa, y el miedo desaparece.

Pablo Lorente Muñoz

Zaragoza





 

Vértigo

La azafata nos pide que no entremos en pánico. Pero seguimos cayendo en picado. No hay vuelta atrás. Las mascarillas de oxígeno se han descolgado. La gente grita y llora. El tipo del asiento de delante reza. Y a ti te da por cogerme de la mano y decirme que tienes que confesarme algo. Ahora. Mientras caemos en picado. Que me quieres. Mucho. Pero que llevas diez años engañándome. Con mi mejor amigo. En el preciso instante en el que avión empieza a estabilizarse. Y la azafata anuncia por megafonía que todo está bajo control. Lo repite una y otra vez. Todo bajo control.

Francesc Barberá Pascual

Benissa (Alacant)

dimecres, 19 de maig del 2021

MICRORELATS D'ABRIL / MICRORRELATOS DE ABRIL (2)

 


Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en castellà de la convocatòria d'abril.


Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.




Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en castellano de la convocatoria de abril.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.







Compás de espera

Lo más irritante de los suicidas de nuestro edificio es que nunca terminan de saltar. Suben, se instalan y allí se quedan, quietos como pasmarotes. Permanecen estáticos como gárgolas a lo largo del friso de la fachada. Llegan planeando, se posan alineados sobre la cornisa y ya no se mueven.  Ni siquiera pestañean, aunque de vez en cuando te miran de reojo y se pasan el día gorjeando como palomos. Y que ni se te ocurra comentarles algo porque te atraviesan con la mirada, como diciéndote que quién te crees tú para decirles cuando tienen que saltar.

José Manuel Dorrego Sáenz 

Madrid

 

 




 

De bolsillo

La señora de la casa sabía que aquella vieja sábana no era otra cosa más que un fantasma. Quizás por eso, cada vez que la usaba, ella se acostaba desnuda. Quizás por eso, él se volvió dócil y permisivo. Quizás por eso, tuvieron mellizos: uno era rosado, chiquito, de carne y hueso; el otro, también era chiquito, pero blanco y de algodón, como todo buen pañuelo.

Gabriel Bevilaqua

Zárate (Argentina)

 

 





Hijo predilecto

Para cuando le dejan hablar, el joven campeón del mundo casi ha gastado el paquete de klínex que usa para contener la emoción que le embarga. Con la sala de plenos abarrotada de gente, ha escuchado, de labios del alcalde, el sincero agradecimiento de sus convecinos por haber convertido su modesta localidad de origen en un lugar de referencia para el mundo del deporte, lo que augura un futuro lleno de prosperidad. También ha recibido en primicia la noticia de la inminente construcción de un pabellón deportivo que llevará su nombre, y que será un estímulo para las nuevas generaciones.

Pero a estas alturas, la nueva celebridad tiene muy claro que si toda esa inversión se hubiera llevado a cabo cuando él era un don nadie, no habría hecho falta que emigrara a la otra punta del planeta para conseguir fama y fortuna. Y casi con toda seguridad, otros como él habrían triunfado en su misma especialidad, de haber contado con un apoyo institucional que siempre brilló por su ausencia.

Por ello, cuando al fin cesan los aplausos y se hace el silencio, el nuevo y flamante hijo predilecto de la ciudad, sosteniendo en su mano el último pañuelo desechable, se dispone a tomar la palabra.

Pedro Herrero Amorós

Castellar del Vallès (Barcelona)

 

 

 



Hambre

El batallón devoró otro guiso de nabos y zanahorias, única ración de campaña para toda la jornada. Así era difícil ganar una guerra, ni mantener los procesos vitales. El añadido de alguna rata apenas compensaba las carencias.

No faltaban voluntarios para misiones de exploración o envío de mensajes, en el convencimiento de que comerían mejor si eran capturados. El enemigo estaba bien abastecido de productos frescos, además de carne enlatada, pan, queso, galletas, chocolate, tocino y hasta cigarrillos. La mención de tales exquisiteces aguijoneaba sus cuerpos famélicos. El tiempo se deshacía sin otro cambio que un incremento de la ansiedad.

Aullaron las sirenas de alarma. Pese a que los ataques nocturnos eran frecuentes, cada vez resultaba más enojoso ver a esos soldados tan bien nutridos bajo la luz de las bengalas. Los gritos de los asaltantes no acallaban el clamor de sus estómagos. La desesperación fue un estímulo para repeler aquel ataque.

No hubo prisioneros, ni compasión con los heridos. Lejos de celebrar su resistencia heroica, les resultó decepcionante que los abatidos no llevasen encima ningún tipo de provisiones.

Al amanecer ya habían dado cuenta del primer cadáver.

Ángel Saiz Mora

Madrid

 





 

Invisibilidad de las cadenas

Ni los pies desollados, ni las llagas infectadas de las manos. El ritmo desbocado del corazón. Eso era lo que la preocupaba. No podía detenerse. Ahora no. Vio la luz al fondo. Una claridad diluida en la negrura de aquel nido de serpiente, como llama oscilante de vela. Avanzaba con un soplo de mano en la nuca a punto de agarrarla. No podía creer que hubiera llegado tan lejos. Cuándo ocurriría. Cuándo la devolvería al cautiverio. Sin embargo, cinco pasos, cuatro, tres, dos, uno, y el sol cegando sus ojos maltratados por la oscuridad. Los cerró y levantó la cara al calor. Después bajó la cabeza y corrió. Una carrera corta con parada en seco. Comprendió por qué la había dejado escapar después de, no llevaba la cuenta, años encerrada. Entendió, aterrada, lo ficticio de su liberación.

Lola Sanabria García

Madrid

dilluns, 17 de maig del 2021

MICRORELATS D'ABRIL / MICRORRELATOS DE ABRIL (1)

 


Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria d'abril.


Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.




Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de abril.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.







Pertorbació

Estirada sobre l’herba, sento la frescor de les fulles humides al clatell, al tou de les cames, als palmells de les mans. La nit manté encara l’escalfor d’aquest llarg i xafogós dia d’estiu. L’aire dens i vellutat m’acarona el cos i m’inunda els pulmons d’un fluid tebi i amorós.

Respiro relaxada, compassant el ritme als pensaments banals que arriben, resten uns instants i desapareixen. Cap d’ells no m’amoïna, ni tan sols m’ho plantejo. Simplement hi són, com tot allò que m’envolta. Com aquest firmament damunt meu, que miro sense veure’l. Un escenari infinit i plaent.

De sobte, un intens i persistent estel fugaç travessa el cel de banda a banda. M’agafa absolutament per sorpresa. Soc incapaç d’evitar que el cap se m’ompli d’anhels inabastables i frustrants que em provoquen un profund desassossec. No ho dubto ni un instant. Tanco els ulls i formulo el desig amb totes les meves forces: no tornar-ne a veure mai més cap.

Carles Castell Puig

Sant Cugat del Vallès (Barcelona)

 






 

Matar una mosca

És incapaç de matar una mosca, li deien sempre de petit, és tan bon nen. N’estava tip d’escoltar la mateixa cantarella, però no sabia com fer-ho per ser un nen dolent. Potser per això, al cap dels anys, es convertí en l’escriptor de novel·la negra més popular. Els lectors es delien per la seva col·lecció d’assassinats cruels i inversemblants. És incapaç de matar una mosca, li recordaven encara a les entrevistes, i ell no sabia com desempallegar-se de la maleïda etiqueta. Una tarda, emprenyat per la manca d’inspiració que li impedia acabar la darrera novel·la amb un assassinat ben original, etzibà un cop a l’escriptori. En aixecar la mà, va observar cofoi una mosca negra que agonitzava al palmell enrogit. D’ençà d’aquell instant de victòria no va tenir aturador. Al cap d’uns mesos, l’endemà que la policia el detenís, la notícia encapçalava tots els diaris: Atrapen l’assassí despietat que era incapaç de matar una mosca.

Xavi Ballester Fábregues

Barcelona

 






 

La intimitat

Va trobar el feix de cartes mentre endreçava el despatx del seu marit difunt. Hi havia una Raquel, una Lola, una Olívia. Un raig de sol es filtrava a través dels porticons i, com un focus, il·luminava una dansa de volves de pols.

Amb les cartes en una mà, va haver de repenjar-se a la taula perquè li rodava el cap i els ulls se li entelaven. O no, no va fer això: es va escarxofar en una butaca de la sala d’estar i, plena de curiositat, va disposar-se a llegir les cartes. ¿O potser va encaminar-se cap a la cuina per llençar els sobres a les escombraries, sense ni tan sols obrir-los? (Quin interès podien tenir ara les paraules d’una Íngrid, d’una Renata o d’una Ruth?) O, encara millor, per fer-ho més teatral, posem que va encendre un llumí i va cremar el feix a la llar de foc. Qui sap.

En realitat, estem especulant. No sabem què en va fer la dona, d’aquelles cartes que mai no hauria d’haver trobat. Ni ho volem saber. És lamentable aquesta complaença malaltissa a furgar les misèries dels altres. Deixem que tot quedi entre la vídua i el finat. Posats a triar, a nosaltres ens atreia més aquell raig de sol que entrava per la finestra amb la promesa d’un dia esplèndid.

Jordi Masó Rahola

Granollers (Barcelona)

 





 

Compte enrere

Compto, inspiro, penso. Repeteixo aquestes accions fins a completar les quaranta llargades de la piscina. Gairebé ja acabo. Trec el cap per respirar. Observo la recepcionista fent el mateix recorregut que jo en paral·lel caminant a la vora de la piscina. Toco la paret i aleshores m’atura. Em prega que l’acompanyi a recepció on m’informen que han rebut una trucada urgent dient que vagi cap a casa. Amb el cap fred però el pensament a mil torno als vestidors on em vesteixo procurant mantenir la calma. M’adono que avui m’ha costat decidir-me i que finalment m’he vestit amb aquella brusa negra tan elegant que potser farà per l’ocasió. No em posaré el penjoll. En moments de tragèdia les joies són accessoris superflus. M’acomiado de la recepcionista pensant en el neguit que li deu haver quedat. Condueixo els tres quilòmetres que hi ha fins arribar a casa pensant que potser la meva vida està a punt de canviar per sempre. Aparco. Descarrego bosses i tanco el cotxe després de recollir les claus que m’acaben de caure. Camino endavant i miro enrere. Potser l’enrere d’una vida que s’ha acabat. Tal vegada l’endavant d’un malson que tot just acaba de començar.

Olga Valls i García

Igualada (Barcelona)

dimarts, 20 d’abril del 2021

MICRORELATS DE MARÇ / MICRORRELATOS DE MARZO (2)


Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de març.


Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.



Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de marzo.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.






Impossible

He descobert que no existeixo. Tot va començar amb un joc innocent de preguntes sense resposta, després vaig passar a fer-me hipòtesis preocupants i finalment vaig arribar a la conclusió de què no soc ningú. Pitjor encara, no soc res.

El problema neix amb la meva mare, que no ha sigut mai la meva mare, ni la de ningú. Era estèril des de sempre. Va follar-se molts homes, inclòs el meu pare, que mai ho va acabar sent. I al final, un ginecòleg va certificar que li seria impossible ser la meva mare, ni la de ningú, i va caure depressiva plorant la meva absència.

Sembla que ni sóc graduat en filologia, ni he publicat llibres (dues novel·les i tres de relats curts), ni he guanyat sis premis literaris (tots deserts), ni tampoc he conegut mai la meva dona amb qui hauria tingut dos fills.

Ni tan sols aquest text és una prova de la meva existència. Segur que l’ha escrit algú fent-se passar per mi, que soc el protagonista d'una ficció sense trama.

No puc morir-me, ni em puc matar. El que mai comença no es pot acabar, així que tampoc em queda el consol d'acomiadar-me. De fet, no conec ningú a qui dir adéu i això és el que em fa més mal. Bé, perdó. El meu dolor tampoc pertoca.

Albert González Farran

Arbeca (Lleida)

 




 

Pols som

La respiració agitada del Josep Maria ressonava tènuement en passar pel tub de cartró. El cilindre marró estava tallat toscament i subjectat al seu cap amb cinta americana. Els esforços per treure-se’l de la boca havien estat en va, doncs tenia les mans lligades a l’esquena. Es trobava estirat de bocaterrosa i enterrat de forma que només el cap n’era visible.

L’escena era realment estranya i el segrest era poc elaborat. Veia tres persones, probablement un home i dues dones,  que duien passamuntanyes foscos al cap. Aquelles figures encaputxades semblaven trobar-se en un estat d’excitació enfollida, animal. Xisclaven, reien i corrien dibuixant cercles al seu voltant. De tant en tant, una d’elles s’aturava davant seu i donava una puntada de peu a la sorra, que impactava a la cara del Josep Maria i l’ennuegava en escolar-se pel tub. Llavors, tots tres cridaven “no volies sorra, desgraciat?”.

Per més que hi pensava, no entenia quin mal podien voler-li aquella gent. Ell era un membre apreciat de l’AFA, delegat de curs i un pare modern. Però la seva major aportació, creia, era haver aconseguit que instal·lessin un sorral a l’escola. El mateix sorral on ara es trobava atrapat.

Oriol Font Bach

Terrassa (Barcelona)

 







Professionalitat

“Val la pena”. Així es diu el gabinet especialitzat en fer recuperar a la gent les ganes de viure. Una idea esbojarrada de la Laura i la Carme, dues psicòlogues que van invertir els seus pocs estalvis i molta imaginació per fer-la realitat.

Tot està basat en acurades anàlisis dels motius que duen a cada persona a no saber gaudir de la vida. Després, solucions a mida mitjançant incentius, reforços positius i propostes il·lusionants. Amb deu anys d’experiència, poden garantir un èxit gairebé absolut.

Tanmateix, el cas del Joan, el marit de la Marta, la seva clienta, era dels difícils. Acabat de jubilar, cap afició, cap projecte, cap interès. Només sortia al matí a fer el cafè i es tornava a tancar a casa. Hi van pensar molt i van decidir anar a totes. Li farien veure la mort de prop com a teràpia de xoc.

Massa de prop. L’empresa de mudances contractada per deixar caure un piano a la vorera, a tocar del Joan, va calcular malament. Si més no, no va patir.

L’endemà van trobar un sobre de la Marta a la bústia. Estaven convençudes que seria una demanda judicial. En comptes d’això, el doble del preu acordat, en efectiu,  i una nota: “He recuperat les ganes de viure. Gràcies”.

Carles Castell Puig

Sant Cugat del Vallès (Barcelona)

 







Trànsit

Un vident li va augurar la mort en un accident automobilístic. Des d’aquell dia va fumar i beure sense por. També va provar tota mena de drogues. Se sentia afortunat: mentre es mantingués lluny del volant del cotxe no havia de patir.

Duia una vida tan dissipada que a ningú va estranyar que una nit perdés el coneixement al mig del carrer. Un veí va trucar a Urgències. La sirena va desvetllar-lo. Van caldre tres persones per lligar-lo a la llitera: l’home volia fugir, es resistia a entrar a l’ambulància. Mentre arrencava, encara se sentien els crits d’auxili. «Deu ser el delirium tremens», va comentar algú.

Jordi Masó Rahola

Granollers (Barcelona)

 

 

 



 


 

El gargot

L’home estava enfilat damunt la barana del pont que creuava l’autopista. Com un santcrist, sé que vaig pensar en veure’l amb els braços oberts. La cara era una ombra, un gargot gris impossible de definir tot passant amb el cotxe i només fixar-me en aquella singular postura. Em va treure un somriure, primer, i una preocupació després. Es volia tirar al pas dels cotxes? Si era així, vaig tenir sort, vaig concloure. No volia imaginar el retard que això comportaria als del darrere meu. Amb aquests pensaments mundans vaig arribar a la feina. La resta de la tarda la recordo plàcida. D’aquella estranya manera que van les coses abans que s’espatllin. Al tard, ja a casa, vaig rebre la trucada de la Joana, la cunyada.

—En Jaume és mort. —digué— Ha sortit de casa dient que t’anava a veure però s’ha llençat del pont de l’autopista al pas d’un camió.

I va penjar.

Aquell gargot gris, ja té forma i nom. Estic segur que sí, que em va venir a veure passar per últim cop per la seva vida, tot assegurant-se que el seu comiat fossin els grillons que m’acompanyessin la resta de la meva.

Antoni Fontàs Reguera

Olot (Girona)


dissabte, 17 d’abril del 2021

MICRORELATS DE MARÇ / MICRORRELATOS DE MARZO (1)

 


Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en castellà de la convocatòria de març.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.



Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en castellano de la convocatoria de marzo.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.







Carretera de la costa

Eran tantas las ganas de mar que alguien empezó por pintar en su fachada una flecha con el cartel “A la playa”. Otro colocó “Carretera del litoral” doscientos metros más allá y así decenas de letreros hasta señalizar por completo aquel pueblo del interior.

Los domingos las mamás llenaban las neveras portátiles con bocatas de tortilla y refrescos, metían la familia al completo en la furgoneta y seguían los carteles. La caravana daba veinte veces la vuelta a la localidad. Los niños pasaban las primeras dos horas preguntando "¿cuándo llegamos?", las abuelas decían que pronto, que ya sentían la brisa marina. En los atascos las mujeres cuchicheaban de ventanilla a ventanilla. De vez en cuando paraban en los chiringuitos recién abiertos a lo largo de la ruta. Los mayores aprovechaban entonces para gozar del sol y los adolescentes para flirtear con las muchachas: «Cuando lleguemos, te voy a besar en la orilla». «Mejor en los labios», respondían ellas desintegrándose como si fuesen espuma nada más.

Al anochecer volvían a casa más morenos y cansados, sin haber pisado la playa, pero con la ilusión intacta de que, al domingo siguiente, conocerían por fin el mar.

Elena Bethencourt Rodríguez

Los Cristianos, Arona (Tenerife)

 



 


Se quiebra la trama

Espera y lee. En palacio de nuevo reina el silencio, ha cesado el traqueteo del viejo telar. Lee y relee: de madrugada, a pleno sol, a la luz de la luna o de una vela. Ávida de emociones y conocimientos exige más textos, y los anaqueles de la sala hipóstila de la biblioteca se colman de historias. Como sus días y sus noches que nunca más dedicará a tejer y destejer. Transcurren veinte años. Cuando Ulises regresa no habrá abrazos ni besos; lo recibirá con un papiro en las manos y la demanda de divorcio.

Imma Torné Sans

Barcelona

 






Selección natural

Nunca supimos lo que su madre cazaba y le ponía en el pico. Tenía que hallarse allí la razón para que fuera capaz de alzar el vuelo de forma más veloz que todos nosotros. Tampoco entendimos nunca el porqué de su graznido melodioso, el irisado de sus plumas que atraía a las hembras irremediablemente, esa altivez elegante al surcar los cielos.

Lo que descubrimos pronto fue que la naturaleza no siempre se encarga de la selección natural. A veces necesita de un encuentro furtivo en un callejón sin salida para que todo sea como tiene que ser.

Raquel Lozano Calleja

Palencia

 





 

Suplencias

Hoy , una vez más, me han vuelto a confundir conmigo.

Empiezo a sospechar si soy yo.

Antonia García Lago

Sabadell (Barcelona)

 





 

Humedades

En muchas paradas podía verse el mismo anuncio. Se promocionaba una línea de ropa interior masculina utilizando la imagen de un modelo que, encuadrado de cuello a rodillas, lucía las prendas con apolínea prestancia. La marquesina de nuestro barrio no se libró de esa campaña ni de las críticas de ciertas damas asiduas a la parroquia. Alguna incluso tuvo que acudir al confesionario a declararse culpable por sucumbir a pensamientos impuros, haciendo que el cura, al impartir la absolución, mirara las humedades del techo y diera gracias a Dios por haberle dado ese cuerpo generoso que iba a ayudarle a pagar el tejado de la iglesia.

Alberto Jesús Vargas Yáñez

Madrid