Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de maig.
Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.
Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de mayo.
Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.
Quina fresqueta
Al rei li agradava anar conill. A l'estiu hi trobava bo i a
l'hivern ordenava encendre focs, grossos com cases de pagès, a les nombroses
sales i cambres barroques del seu palau. Així podia passejar confortablement la
seva dignitat per tot arreu, sense cap indumentària engavanyívola (si se'm
permet l'adjectiu). També li plaïa que els quissos reials l'anessin ensumant
d'estança en estança. A cops —que trapella!—, feia enrojolar servents i
cortesans de tot gènere i condició (si
se'm permet el clixé) quan davant la seva magna presència havien de fer una
genuflexió submisa i ell aprofitava per acostar-se'ls ben a prop mentre els
entretenia en aquella posició amb una conversa intranscendent. Era molt de la
broma.
No sempre havia tingut aquesta dèria peculiar però arran
d'aquell afer deplorable del vestit que havia de ser invisible pels imbècils[1], la desfilada inacabable per
mitja ciutat i el nen bocamoll que, es digui el que es digui, era tan ximple
com la resta de súbdits, ja no se'n sabia estar. Ves per on! Li va agafar
gustet a la cosa.
1. El vestit nou de l'emperador.
https://ca.wikipedia.org/wiki/El_vestit_nou_de_l'emperador
Albert Peracaula Bosch
Girona
L'estepa
Presideix el paisatge un terreny immaculat, buit d’efectes
sonors. Si aposte per quants kilòmetres he recorregut, estic convençut que hi
perdré. Tanmateix, és un bon matí des de tots els punts de vista, i em sent
poderós, clarivident, de la meua omnipresència.
Pensar és com si t’emportara el vent, que crepita contra la
vegetació xeròfila, mentre teixeix un fil musical abstracte. Això em fa oblidar
i deixar tot l’abatiment darrere meu. No hi ha manera de cercar les paraules
per explicar-ho; les llàgrimes dels meus ulls s’assequen quan mire el sol, que
batega sense cremar-me la pell. El més a prop que tinc és la meua pròpia ombra.
Camine, i tot s’allunya, però s’hi manté el plaer dels colors, que sostenen
l’horitzó.
Creix la incertesa per totes les parets dels petits turons,
uns rostres arrodonits que són el vell llit d’animals sedentaris. He ignorat
que hi ha núvols estàtics, rupestres, com si foren les deixalles d’una
tempesta. Després de tot, mai sabré si em perseguia.
La vida, ací, és un acte simbòlic.
Josep Jorge i Fernández
La Pobla de Vallbona (València)
Crim
Estic mig morta al peu de l’escala. Encara escolto els crits escandalitzats d’un dels meus agressors. “L’hem morta!”, xiscla. Però no són crits d’espant, més aviat són d’excitació. Entre tots cinc han jugat amb el meu cos fins deixar-me allà, plena de cops, abandonada a la meva sort.
Estic mig morta al peu de l’escala. Encara escolto els crits escandalitzats d’un dels meus agressors. “L’hem morta!”, xiscla. Però no són crits d’espant, més aviat són d’excitació. Entre tots cinc han jugat amb el meu cos fins deixar-me allà, plena de cops, abandonada a la meva sort.
Les hores següents són d’una llarga i penosa agonia, fins
que el silenci queda esberlat pel soroll d’una porta obrint-se i aquell nen
cridant “Mama, hi ha una rata morta a l’entrada!”.
Robert Siscart Rodríguez
Sabadell (Barcelona)
Equilibri
En els arxius de la Companyia neerlandesa de les Índies
Orientals es conserva un plec de fulls atribuïts al naturalista francès
François Leguat, en els quals descriu dues espècies endèmiques de la illa de
Rodrigues que no apareixen en la seva obra Un nou viatge a les Índies
Orientals. Segons el meu parer, la raó d’aquesta omissió podria respondre al
convenciment que la seva presència i la dels altres set hugonots que van
intentar colonitzar-la van trencar l’equilibri entre les dues espècies i
provocaren la seva extinció, la qual ja era manifesta quan el 1693 van
abandonar l’illa. Es tractava d’un ocell que pel seu plomatge negre va batejar
com Éclipse, que s’alimentava només de l’altre espècie, un escarabat el qual no
tenia cap altre predador. La raó, segons Leguat, era la bosseta de verí que
l’escarabat amagava en les seves entranyes i que només l’Éclipse tolerava, tot i que, ja en edat
adulta, l’acabava matant. Era llavors quan l’escarabat Fossoyeur iniciava la
seva tasca de carronyaire, però reservava el cor de l’ocell per fer una bola
que enterrava després que la femella en diposités els ous i que havia de ser el
primer aliment de les noves larves.
Dario Alberca Badenes
Vilafranca del Penedès (Barcelona)
Vilafranca del Penedès (Barcelona)
