Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris altres microrelats participants VII edició. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris altres microrelats participants VII edició. Mostrar tots els missatges

dimecres, 20 de juny del 2018

MICRORELATS DE MAIG / MICRORRELATOS DE MAYO (2)




Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de maig.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de mayo.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.









Quina fresqueta

Al rei li agradava anar conill. A l'estiu hi trobava bo i a l'hivern ordenava encendre focs, grossos com cases de pagès, a les nombroses sales i cambres barroques del seu palau. Així podia passejar confortablement la seva dignitat per tot arreu, sense cap indumentària engavanyívola (si se'm permet l'adjectiu). També li plaïa que els quissos reials l'anessin ensumant d'estança en estança. A cops —que trapella!—, feia enrojolar servents i cortesans de tot gènere i condició  (si se'm permet el clixé) quan davant la seva magna presència havien de fer una genuflexió submisa i ell aprofitava per acostar-se'ls ben a prop mentre els entretenia en aquella posició amb una conversa intranscendent. Era molt de la broma.

No sempre havia tingut aquesta dèria peculiar però arran d'aquell afer deplorable del vestit que havia de ser invisible pels imbècils[1], la desfilada inacabable per mitja ciutat i el nen bocamoll que, es digui el que es digui, era tan ximple com la resta de súbdits, ja no se'n sabia estar. Ves per on! Li va agafar gustet a la cosa.


Albert Peracaula Bosch
Girona











L'estepa

Presideix el paisatge un terreny immaculat, buit d’efectes sonors. Si aposte per quants kilòmetres he recorregut, estic convençut que hi perdré. Tanmateix, és un bon matí des de tots els punts de vista, i em sent poderós, clarivident, de la meua omnipresència.
Pensar és com si t’emportara el vent, que crepita contra la vegetació xeròfila, mentre teixeix un fil musical abstracte. Això em fa oblidar i deixar tot l’abatiment darrere meu. No hi ha manera de cercar les paraules per explicar-ho; les llàgrimes dels meus ulls s’assequen quan mire el sol, que batega sense cremar-me la pell. El més a prop que tinc és la meua pròpia ombra. Camine, i tot s’allunya, però s’hi manté el plaer dels colors, que sostenen l’horitzó.
Creix la incertesa per totes les parets dels petits turons, uns rostres arrodonits que són el vell llit d’animals sedentaris. He ignorat que hi ha núvols estàtics, rupestres, com si foren les deixalles d’una tempesta. Després de tot, mai sabré si em perseguia.     
La vida, ací, és un acte simbòlic. 

Josep Jorge i Fernández
La Pobla de Vallbona (València)











Crim

Estic mig morta al peu de l’escala. Encara escolto els crits escandalitzats d’un dels meus agressors. “L’hem morta!”, xiscla. Però no són crits d’espant, més aviat són d’excitació. Entre tots cinc han jugat amb el meu cos fins deixar-me allà, plena de cops, abandonada a la meva sort.

Les hores següents són d’una llarga i penosa agonia, fins que el silenci queda esberlat pel soroll d’una porta obrint-se i aquell nen cridant “Mama, hi ha una rata morta a l’entrada!”.

Robert Siscart Rodríguez
Sabadell (Barcelona)











Equilibri

En els arxius de la Companyia neerlandesa de les Índies Orientals es conserva un plec de fulls atribuïts al naturalista francès François Leguat, en els quals descriu dues espècies endèmiques de la illa de Rodrigues que no apareixen en la seva obra Un nou viatge a les Índies Orientals. Segons el meu parer, la raó d’aquesta omissió podria respondre al convenciment que la seva presència i la dels altres set hugonots que van intentar colonitzar-la van trencar l’equilibri entre les dues espècies i provocaren la seva extinció, la qual ja era manifesta quan el 1693 van abandonar l’illa. Es tractava d’un ocell que pel seu plomatge negre va batejar com Éclipse, que s’alimentava només de l’altre espècie, un escarabat el qual no tenia cap altre predador. La raó, segons Leguat, era la bosseta de verí que l’escarabat amagava en les seves entranyes i que només  l’Éclipse tolerava, tot i que, ja en edat adulta, l’acabava matant. Era llavors quan l’escarabat Fossoyeur iniciava la seva tasca de carronyaire, però reservava el cor de l’ocell per fer una bola que enterrava després que la femella en diposités els ous i que havia de ser el primer aliment de les noves larves. 

Dario Alberca Badenes
Vilafranca del Penedès (Barcelona)

dilluns, 18 de juny del 2018

MICRORELATS DE MAIG / MICRORRELATOS DE MAYO (1)




Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en castellà de la convocatòria de maig.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en castellano de la convocatoria de mayo.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.










Agente doble

Nadie repara en mí al dejar el sobre en el lugar convenido. Me tomo un café solo, sin azúcar, en el bar de la estación de autobuses. Regreso a los veinte minutos e intercepto el sobre en la misma taquilla donde lo oculté. Lo abro y leo mis instrucciones.
Comprendo que tengo que ser eliminado.

David Vivancos Allepuz
Barcelona











Viviendo peligrosamente

¡Vaya, vaya, vaya! ¿A quién tenemos aquí?
Yo, que había estado aguantando la respiración, apretujado contra el muro crédulamente convencido de que este acabaría por tragarme, oí la voz lúgubre y cruel, y exhalé el millón de litros de aire acumulados en mis pulmones con una mezcla chocante de alivio irracional por haber sido descubierto y poder poner fin a esa angustia, y el temor a las consecuencias espantosas que debería afrontar a partir de ahora. ¿Qué horrores me tenía destinados ese ser perverso y desalmado?
Me quedaba una ínfima esperanza. Debía confiar en que mi amigo me rescataría. Pero, ¿por qué dudaba? ¿Acaso no aparecía siempre? Aunque no podía olvidar aquella aciaga vez en la que no se presentó. Tengo un vacío en mi mente que me impide recordar cómo salí de esa. Más tarde supe que su mamá lo había llamado a cenar y esa noche había sus croquetas favoritas. Qué complicado es ser el amigo imaginario de un niño de nueve años.

Albert Peracaula Bosch
Girona












Calle Roncal, 1

Hace tres días llegaron los nuevos inquilinos. Son una pareja joven y agradable, la mujer me recuerda a mamá. Anoche le llevé mi muñeca para que jugase conmigo. Esta mañana se han llevado todas sus cosas.

Claudia Gallardo Manso
Cerdanyola del Vallès (Barcelona)

dimarts, 15 de maig del 2018

MICRORELATS D'ABRIL / MICRORRELATOS DE ABRIL (2)



Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en castellà de la convocatòria d'abril.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en castellano de la convocatoria de abril.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.









Manolita y la Virgen

A Manolita, la Virgen le tiene tanta confianza que se le aparece en jeans y camiseta. Dice que el manto con tantas estrellitas le pesa una barbaridad y que la corona se le clava. Dice que así, vestida “casual”, está mucho más cómoda.
Al principio, como nadie más que ella la veía, Manolita creyó que se había vuelto loca, pero la Virgen argumentó que los locos ignoran que lo están, así que ella, al reconocerlo, está más cuerda que la mayoría.
También le ha dado muy buenos consejos, como el de hacer un estudio de mercado antes de abrir el puesto de castañas asadas que tenía previsto y abandonar al borracho de su marido.
Gracias a esas recomendaciones, a Manolita le ha cambiado la vida. Ha llegado a tanta familiaridad con la Virgen que a veces le recuerda a su nieta Mari Carmen.

Paloma Casado Marco
Santander











2518

Algunas noches –cuando en la tele no ponen nada interesante y hace calor y hay luna llena– mi mujer y yo copulamos. O, como le gusta decir a ella, hacemos el amor. Tiene un corazón de los de antes y se refiere a ciertas cosas como si no hubieran dejado de existir, así le duele menos su ausencia. Trabaja en la Universidad dando clases de Historia de los siglos XX, XXI y XXII, y cree que entonces el mundo era un lugar mejor. Además del amor, lamenta sobre todo la extinción de los poetas, los bailes folclóricos y las ballenas. En cambio, yo, que tengo el corazón transgénico y carezco de sentimientos, lo que recuperaría de aquellos tiempos sería el fútbol. Pelé, Maradona, Messi, qué hombres, lástima que las técnicas de criogenización se desarrollasen después.
Ayer, tras la cópula, salimos a pasear. La temperatura nocturna alcanzaba tantos grados que de no ser sintética nuestra piel, nos habríamos deshidratado de inmediato. Fuimos hasta el parque de sicomoros. Por suerte, ningún cuerpo colgaba de las ramas. Sentados en un banco, a la luz de la luna, ella me confesó que se sentía muy sola y quería adoptar un dogcat. Se echó a llorar y lloró dieciséis minutos. A veces no la entiendo.

Asun Gárate Iguarán
Bilbao









Enseñanza práctica

Ayer el maestro nos enseñó la circulación de la sangre.
Luisito ya no volvió a la escuela.
Hoy nos enseñará como funcionan los riñones.
Cuando ha entrado nos hemos acurrucado al final de la clase.
Todos temblamos.
Yo espero que no me toque a mí.
Quiero seguir aprendiendo.

Antonia García Lago
Barberà del Vallès (Barcelona)












Arte contemporáneo

El documental muestra cómo las hormigas de una zona residencial de Dakota del Sur arrastran confeti. Según la ficha, el día anterior se había celebrado allí el décimo cumpleaños de una niña de la que no se aporta más información. Como es habitual en su obra, el autor ha grabado a los insectos sin interferir en su quehacer: el esforzado y, en apariencia, innecesario trajín a través del porche y el jardín hasta llegar a su hormiguero. Hay algo de hipnótico, desmesurado, en el silencio que acompaña ese extraño comportamiento. Los invitados a la galería, unos pocos afortunados que están visionando el estreno, no pierden detalle; escogen algún canapé de salmón o espuma de marisco al paso de las bandejas, en silencio, desperdigados por el espacio encerado. Nadie podría cruzar un río de lava saltando de cabeza en cabeza. Además, sus siluetas parecen algo encogidas; quizá echan de menos el cálido abrazo de las pieles que, colgadas en el guardarropa, recuperarán cuando el acto acabe. Entonces abandonarán la sala, los restos de hojaldre en el suelo, y las cámaras de seguridad dejarán de grabar.

Asier Susaeta Diez de Baldeón
Vitoria-Gasteiz (Araba)










-El miedo-

Llevaban semanas esperando y bastó un silbido similar al de una flecha para que se desatara el caos. Lucharon hasta la extenuación, contra sombras durante toda la noche, y sólo al amanecer se dieron cuenta de que nunca hubo un ejército enemigo en el campo de batalla. Los dos únicos soldados que sobrevivieron, conscientes entonces del error, se miraron por unos segundos, y comenzaron a correr bañados en sangre, el uno hacia el otro, con la espada en alto y una sed insaciable aún grabada en los ojos.

Raúl Clavero Blázquez
Madrid









El ensayo

A la abuela Estela le gustaban los funerales. Recordaba el del tío Federico, con carruaje de caballos negros engalanados de penachos y cochero de chistera. O el de Ana, que tanto la impresionó de chica por su corte de plañideras. Nos contaba el entierro de Alba, que murió muy niña y a la que dieron sepultura en un ataúd blanco. Recordaba funerales y lloraba. Lloraba amargamente porque no iba a ver el suyo. Tenía previsto el lugar del cementerio donde descansaría y el hábito marrón, guardado entre alcanfor. En su 99 cumpleaños, viéndola tan consumida, decidimos regalarle un ensayo de funeral. Había que verla tan seria, haciéndose la muerta en el ataúd de roble con herrajes de latón pulido, con las manitas cruzadas encima del pecho. Lo quietecita que se estuvo mientras la portamos a hombros hasta el cementerio. No dijo ni palabra cuando bajamos la tapa. Ni cuando la instalamos en el nicho y colocamos la lápida. Estaba tan feliz que hemos decidido dejar que lo disfrute ya para toda la Eternidad.

Rosa Martínez Famelgo
Valladolid

dissabte, 12 de maig del 2018

MICRORELATS D'ABRIL / MICRORRELATOS DE ABRIL (1)




Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria d'abril.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de abril.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.









La Petra a la sabata

M’havia assegut en aquell banc de l’Eixample a treure’m una pedra de la sabata. Ella seia al banc del costat. Pell daurada, cabells d’un roig encès. No es podia dir res en concret sobre la seva mirada. Però era un mirar que vaig reconèixer quan alçà els ulls del llibre que llegia i em saludà. Per la seva ubiqüitat climàtica, Petra representava, per a mi, l’abisme primitiu del món dels somnis. Sempre asseguda, sempre amb la mateixa calma, em digué: “L’amor no és més que l’intercanvi de dues fantasies”. “Però a mi aquesta fantasia m’ha fet recórrer mig món fins trobar-te”, vaig dir-li corprès. Parsimoniosa, Petra posà els ulls en el llibre i romangué immòbil i silenciosa, com una estàtua, un llarg minut. “En canvi, a mi m’ha fet esperar-te aquí asseguda tota la vida”, va dir ella. La vaig mirar als ulls directament. Em semblà veure-hi una lleugera espurna d’humitat. Eren llàgrimes o eren restes de la pluja que havia caigut aquella tarda? Mentre m’allunyava del banc acaronant la pedra que m’havia tret de la sabata pensava que l’amor sempre troba la manera de recordar-nos les seves petites insídies.

Irene Lerberghe
Eloi Lunex
Barcelona







Va de cul(tura)

Sonata per a piano K239 (21% d’IVA inclòs).
Allegro molto moderato. Una delicada tos sincopada amb tons de whatsapp seguit d’un estossec sostingut, caiguda de mòbil, bot a la cadira i sospir alleujat en veure que no ha patit danys.
Largo. Un enèrgic so de trucada entrant en fa sostingut menor, fortissimo. Un senyor remenant amb delit una bossa de llaminadures per continuar amb l’obertura dels caramels. Nova trucada amb un <<ara no puc parlar>> en do sostingut major.
Allegro vivace. Un ronc profund cap a les files davanteres de la platea seguit d'un delicat trio de reprovacions. Una senyora joguinejant, a tempo, amb el seu collaret de boles.
Allegro molto moderato. Espectacular fuga d’espectadors temorosos d’un col·lapse automobilístic a la sortida del pàrquing amb arrossegament de cadires, cops de colze, abrics pels caps i portes batents. Després d'un compàs de silenci, els pocs espectadors que encara estan a les seves localitats recorden, de sobte, haver deixat alguna cosa encesa a casa.
Bis. Ja no hi queda ningú. El pianista saluda i, en flexionar el tronc, deixa anar una sonora flatulència. Un noi amb una escombra aplaudeix i comença a netejar la sala.

Ivan Bonache Cuadrado
Santpedor (Barcelona)








L'endemà

El primer que va fer el rei l'endemà del gran assalt va ser pujar tot sol a la torre més alta del castell. Orgullós, va contemplar un horitzó que li pertanyia, mentre la llum de l'alba il·luminava les restes d'un exèrcit abatut als peus del castell. El monarca presenciava l'escena amb un somriure als llavis. L'última gran fortalesa del nord era seva. Tots els seus adversaris havien caigut. Tenia tot l'or del regne. Dominava tots els pobles que un dia havien estat lliures. No hi havia res des d'aquell baluard fins als confins del mapa que no li pertanyés. Per fi ho havia aconseguit. Ho tenia tot.
Va estar-se en aquella talaia fins que el sol va arribar al seu zenit, contemplant un paisatge que es sentia seu, sense deixar de somriure en cap moment. Tampoc va deixar de fer-ho quan, sense motiu aparent, una insòlita buidor li va recórrer les entranyes i el va negar en una angoixa que mai abans havia sentit.

Mario Rico
Sabadell (Barcelona)







El camí

El tenia al davant, un inacabable camí de llambordes envellides custodiat per frondoses falgueres i exuberants pollancres. S’havia de decidir, resseguir aquell pas serpentejant o fer marxa enrere i no pensar-hi mai més. Però aquelles corbes sinuoses, que no deixaven veure més enllà, li cridaven l’atenció. Sentia per primera vegada, en molt de temps, la necessitat de saber què hi havia al final.
Sense moure’s del punt de sortida intentava veure, allargant el coll tant com podia, si amb el que hi havia darrere el primer revolt n’hi hauria prou per satisfer el seu desig de curiositat. Era impossible, si volia saber què hi havia només podia fer una cosa: començar a trepitjar aquelles llambordes envoltades de verdet, ser valent i determinant.
El Sol al cap de munt il·luminava les lloses desgastades i les feia brillar, era el moment d’iniciar la ruta, sense dilació, fora dubtes, no es podia ajornar més la partida, havia de ser ja.

Pilar Trapero Torres
Palau-solità i Plegamans (Barcelona)

dimecres, 18 d’abril del 2018

MICRORELATS DE MARÇ / MICRORRELATOS DE MARZO (2)



Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en català de la convocatòria de març.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en catalán de la convocatoria de marzo.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.











Genets

Mira’l com camina. Després de nou anys de guerra lluny de casa segueix amb el caminar airós perquè l’han fet sabedor del seu paper imprescindible en el desenllaç d’aquesta pugna. Maleït sia! Diu ser rei, però un rei no es passejaria entre les tendes dels soldats amb aquesta supèrbia que gasta. A més, tothom pensa que l’heroi és ell perquè va tenir la idea. Segur que li va venir en un moment d’aquests en què s’aixeca i decideix no ajudar-nos en les ocupacions menors. Menors si entenem que preparar el menjar per tot el regiment, tenir a punt els cavalls i fer les ofrenes pertinents als déus són coses menors. Passeja i rumia; nosaltres fem pudor de merda equina. Un rei ha de governar i la millor manera de fer-ho és amb l’exemple, crec. I ell no ho fa. Estem esgotats d’intentar travessar aquests murs massa alts, odiosos i no fer més que escatar-los amb les nostres armes. Potser no tenim els déus a favor. Ho deu haver pensat el nostre rei prodigiós? Tant de bo el castiguin quan això hagi acabat i vulgui tornar a casa. Tot i això, espero que la idea que ha tingut trobi fortuna, però primer cal que em pagui per la construcció d’un cavall d’aquestes dimensions.

Marc Timoneda Gràcia
Castellar del Vallès (Barcelona)












Del bosc

Sentia unes passes sota els propis peus, que no eren seves, que gairebé no eren sonores i tenien una calidesa lleugera que incitava a trepitjar, a prosseguir.
Una fressa com de fullaraca ballant amb l’aire s’escampava davant del camí però no es veia res més que colors de troncs estranys i vegetals de formes ondulades i tenses.
Era un bosc de somni, almenys ho semblava; com que no hi havia la certesa d’estar dormint avançava molt poc a poc de la mateixa manera que ho hauria fet si hagués anat a les palpentes.
Es va aturar uns moments tot demanant-se si estava entrant bosc endins o si n’estava sortint. Potser no era una pregunta a fer-se entre aquell assortiment de textures i endevinalles sorolloses així que va optar per seguir caminant, escoltant amb el nas, amb els sentits, i amb el cervell tranquil com si li acabessin d’explicar un conte.

June Serrano Mulet
Barcelona












Pressió de partit

Se n’anà ràpidament cap al seu racó, conscient que el perseguien les càmeres i les mirades del públic. Acabava un joc inesperadament ràpid, amb punts quasi regalats. Havia perdut la concentració. No tenia el cap a la pilota ni la força al braç. El podia una desesperació que no li era desconeguda.
Tremolava, amarat de suor, més de l’angúnia que el neguitejava que no pas del sol que espetegava. Assegut, les cames li ballaven soles. No podia controlar-les. Conscient que el temps corria en contra seva, cridà al noi que recollia les pilotes. Amb la mirada li indicà que portés un paraigua de propaganda. Es tragué la samarreta i se la posà al damunt de les cuixes. Incorporat endavant, amb el cap tapat per una tovallola i emparant-se en la suposada intimitat que li donava aquell paraigua gegant, sacsejà l’ampolla fent veure que es refrescava. La pressió anunciava la tragèdia. Se sobresaltà quan el jutge de cadira l’avisà del temps esgotat. Una pau hipòcrita l’acabava de vèncer.
Amb els ulls clavats als peus, els regalims calents de les cames i el bassal de la terra el paralitzaven.
L’esfínter havia caigut derrotat.

Antoni Manchon Farreras
Vallbona d’Anoia (Barcelona)












Autoflagel·lació

El primer garatge que va trobar a faltar el pòster d’una dona nua en una actitud voluptuosa va ser el que hi havia al costat del club recreatiu Les bitlles. Però després en van venir d’altres. Una planxisteria de xassissos d’automòbils que havia decorat un envà sencer amb calendaris amb noies al caire de la nuesa també va perdre els seu patrimoni. Desapareixien de nit, les fotografies o les imatges. I ningú s’explicava com podia haver succeït. No robaven res més, no deixaven cap nota, cap pista. Aquell personatge de vida pulcra i posat circumspecte, que de petit passava esperitat per davant dels sòrdids garatges amb les portes sempre obertes de bat a bat, temorós que la seva mare descobrís que havia observat de gairell una d’aquelles imatges pecaminoses, amb les galtes envermellides tan sols de pensar-hi, creia que aquella era l’única manera d’eradicar un acte d’exhibició indecorós, una vexació, però també de flagel·lar-se i erigir-se com l’inquisidor que ha de depurar la depravació humana i acostar la resta de la societat a la puresa que ell estava convençut que encarnava. En el fons, feia mèrits davant la presència influent i castradora de la seva progenitora.

David Dot Cervera
Vilafranca del Penedès (Barcelona)











La forja dels cabdills

Com cada tarda, torna de la feina en el tren de les set. Però avui l'esperen a l'estació amb ovacions i pancartes, i abans que pugui explicar-se per aclarir el malentès, ja l'han entaforat dins d'un taxi que el porta a l'auditori on un públic expectant el rep amb aplaudiments i xiulets eixordadors, i ell ha d'improvisar un discurs sobre les desigualtats socials, un discurs que primer li surt dubitatiu, quequejat, però que es va envalentint perquè la massa enfervorida aclama indiscriminadament cadascuna de les seves frases, i ell s'engresca i acaba cridant consignes reivindicatives amb un puny a l'aire mentre tots els assistents coregen el seu nom. Quan baixa de l'estrada, mentre l'assetgen amb petons, abraçades i enèrgiques manotades a l'esquena, pensa que quan l'endemà ho expliqui als companys de l'oficina no s'ho creuran.
Ara, quan en alguna entrevista li pregunten pels inicis de la seva carrera política, sempre busca subterfugis.

Jordi Masó Rahola
La Roca del Vallès (Barcelona)

dilluns, 16 d’abril del 2018

MICRORELATS DE MARÇ / MICRORRELATOS DE MARZO (1)





Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en castellà de la convocatòria de març.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en castellano de la convocatoria de marzo.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.








Condolencias y otras frases al uso

En los años veinte, en pleno reinado de Al Capone, algunos meritorios del Instituto de Estadística de Chicago se presentaban en cada velatorio y grababan lo primero que escuchaba la persona más cercana a los fallecidos por arma de fuego (principalmente la viuda o madre). Las frases más frecuentes se dispusieron usando el método de la campana de Gauss:

• Lo siento.
• Lo siento mucho.
• Siempre se van los mejores.
• Tenemos que quedar un día de estos.
• Una pena, querida, tan cerca de la jubilación...
• Ya hablaremos cuando los de la grabadora se hayan ido.
• ¿Podría decirme dónde queda el aseo, por favor?
• Llámeme si piensa en vender la casa.
• Tiene un salón precioso.
• Fuimos nosotros.
• ¿A que duele?

Asier Susaeta Diez de Baldeón
Vitoria-Gasteiz (Araba)













Invfierno

En los armarios las polillas roen las cuerdas de la balalaika, la humedad pudre los abrigos de piel de zorro y el moho verdea las botas de nieve. Afuera, un torrente de lluvia monzónica se desliza sobre el tejado de la dacha, día sí, día no, desde hace meses. Al calor de la estepa encharcada han florecido amapolas rojas entre los esqueletos de los extintos osos polares y nubes de mosquitos zumban, de la mañana a la noche, sobre el óxido de los trineos inservibles.
Aún seguimos sin noticias del sur.

Carmen de la Rosa
Los Campitos (Santa Cruz de Tenerife)













Un pasado común

Hace un momento me he hecho pasar por otro. Ha sido en una librería cerca de casa. Hojeaba un mamotreto de estampas mejicanas cuando una mujer pronunció mi nombre con sorprendida cautela. Cohibido, le dije que no la conocía de nada. La mujer insistió. Al oír el apellido del tipo con quien me confundía vi que aquello era un error. No supe aliviar su incredulidad, y, tras disculparse, sus piernas se perdieron entre las mesas. Tres páginas después volvió y me exigió un documento que aclarase mi verdadero nombre. Como carezco de pereza burocrática, le confesé que no llevaba ninguno encima. Soslayé su mohín de arisco estupor e intenté trabar conversación con vista a amables peripecias futuras. Sigues siendo un embustero, dijo de pronto, y me estampó un sonoro sopapo. Como un amante humillado la tomé del brazo, la atraje con fuerza hacia mí y sellé sus labios con un beso atónito, anhelante, estremecido. Alguien disfrutaría de la escena a su sabor. Se despidió convencida de que la engañaba. La observé salir de la librería y pensé que aquella desconocida tenía razón. Soy incorregible. Debería abandonar cuanto antes esta manía de inventarme a todas horas identidades falsas.


Eloi Lunex
Barcelona










El sonido de San Juan

Aquella tarde, después de visitar al doctor, mamá estuvo llorando y papá me arropó dos horas antes de lo habitual. No comprendí el porqué hasta meses después.

Una semana más tarde llegué a la escuela muy feliz con las gafas nuevas que había escogido con la tía Carmen. Aunque creo que dejaron de funcionar después de un tiempo ¿estarían rotas? Volvimos a la clínica, últimamente íbamos mucho. Los fines de semana mis padres me llevaban a museos, al cine o a excursiones por la montaña. Y me leían ellos los libros antes de dormir, cosa que no entendí, porque meses atrás se habían empeñado en que leyera yo sola. Dos días después fuimos al hospital, y mamá volvió a llorar.

La noche de San Juan, papá me llevo a la azotea para ver los fuegos artificiales, como hacíamos año tras año. Me preguntó si me gustaban y yo contesté que sí. Mentí. Ni siquiera los veía.


Daniela Anglada Cadenas
Barcelona

dijous, 15 de març del 2018

MICRORELATS DE FEBRER / MICRORRELATOS DE FEBRERO (2)



Publiquem els microrelats que van arribar a les deliberacions finals en la categoria en castellà de la convocatòria de febrer.

Recordem que els microrelats concursants publicats al blog s'inclouran en una publicació en paper que recollirà aquells textos guanyadors i finalistes de cada categoria de totes les convocatòries mensuals.







Publicamos los microrrelatos que llegaron a las deliberaciones finales en la categoría en castellano de la convocatoria de febrero.

Recordamos que los microrrelatos concursantes publicados en el blog se incluirán en una publicación en papel que recogerá aquellos textos ganadores y finalistas de cada categoría de todas las convocatorias mensuales.








Una espinita en el corazón

Fue un día distinto como todos los demás, de sombras alargadas. Quizá había sido la avispa mortecina que estrelló su aguijón contra el brazo del niño; tal vez se clavó la criatura en el pie una alcayata despechada con sed de venganza. No hubo sangre; ni tan siquiera encontramos el agujerito. Al principio el bisbiseo nos pareció casi imperceptible; pero obstinado. Con el tiempo era imposible no darse cuenta. Parecía un zumbido de tarde de siesta con moscas borrachas. Cuando cruzábamos la calle le agarrábamos la mano, que se le deshinchaba enseguida, como un globo que pierde aire con silbido fofo. Se fue quedando enclenque y blando. Probamos con el fuelle y la bomba de la bicicleta. El vientre se le inflaba unos momentos para acabar plano y flácido. El muchacho se nos gastaba poco a poco. Una tarde, lo metí doblado en una bolsa de plástico para que no se escurriera por alguna rejilla y en la madrugada conduje hasta el mar, porque siempre quiso que se lo enseñara. En la playa, con el fragor de las olas y el frescor de la brisa exhaló un último pfff desgarrador. De felicidad, de alivio también.

Mei Morán
Freiburg (Alemanya)









Urgencia

En la pecera las horas transcurren  verdosas y lentas. Nos miramos, sin párpados, e intentamos  hacer de la respiración un arte. Con el oxígeno trasvasado desde las branquias modelamos burbujas tornasoladas, que proyectamos con los labios hacia el aire enrarecido de la sala. Algunas son esféricas y livianas como un suspiro, otras tienen la angulosa geometría de la preocupación. Pueden crear inesperadas turbulencias pero acaban fluyendo en mansas láminas.
Pescan a razón de un ejemplar por hora, ¿seré yo el siguiente? nos oímos pensar. Una vez en el cedazo, unos sinuosos conductos te llevan a otro compartimento: triaje, radiaciones, o una pecera menor. Eres observado por expertos en partes invisibles. Luego regresas al tanque principal, a continuar respirando tiempo y agua. De camino ves a otros que boquean, con las escamas secas, al borde del acuario. Tú no quisieras acabar así, pero sabes que no puedes elegir.
Por fin sales del Hospital, ese universo viscoso en el que has tenido que ser pez. El aire penetra en tus pulmones ligero y frío. Dilatas los sacos aéreos para perder densidad. Inspiras y tomas impulso, persuadiéndote una vez más de que eres pájaro y sabes volar.

Paz Monserrat Revillo
Molins de Rei (Barcelona)









Los visitantes

Llegaron como se fueron: sin más explicaciones. Tipos rudos, sabios, de vuelta de todo. Aproximando el oído a la orilla, eran capaces de calcular la intensidad de las mareas o la altura máxima de las olas. Precisaban el momento exacto en el que el fruto estaba maduro solo con lamer alguna de las raíces del árbol. Y todo sin darse importancia. Eran máquinas humanas, aguerridos como espartanos, precisos como la bala de un sicario, intuitivos, auténticos semidioses. Luego fueron marchándose por turnos en rústicas balsas que construían por decenas a diario, como en una cadena de montaje. En aquellas embarcaciones nunca había sitio para mí. "Vamos llenos, prueba en la próxima", repetían invariablemente. Hasta que zarpó la última de las balsas y yo me quedé, de nuevo, solo en esta isla.
Ahora comprendo por qué, desde que ellos llegaron, todos se dirigían a mí como “Náufrago”. A secas

José Manuel Dorrego Sáenz
Madrid









AMOR(SE) O LOS TRANSOCEÁNICOS AMORES ENTRE DON MATEO ORDUÑA Y SANCLEMENTE, DRAMATURGO Y MIEMBRO DE LA REAL ACADEMIA SEVILLANA DE BUENAS LETRAS, Y DOÑA THERESA PENNINGTON, PRIMERA ACTRIZ DE LA COMPAÑÍA TEATRAL DE LOS HERMANOS RIOPEDRE, DE GIRA EN BUENOS AIRES DURANTE LA PRIMAVERA DE 1846

-.-. ..- . .-.. --. .-   - ..- .-.-.-
-. --- --..--   -... --- -... --- --..--   -.-. ..- . .-.. --. .-   - ..- .-.-.- (1)


 (1)  -Cuelga tú.
       -No, bobo, cuelga tú.


https://www.traductorcodigomorse.com/


David Vivancos Allepuz
Barcelona









Kandinsky y los círculos dentro de un círculo

La víspera, los vecinos de Roca Grande sacrificaban gallinas, patos y conejos y hacían una gran comida al aire libre. A primeras horas del día siguiente, en la estación reinaba el bullicio. Padres arrastrando niños pequeños y maletas, jóvenes y ancianos con lo puesto subían al tren. Querían cambiar de vida. Prosperar. La máquina y los vagones, de la época de los dinosaurios, bufaba y se quejaba con un rechinar de bielas y latón que a todos les encantaba. Pasaba por Roca Mediana donde se detenía por costumbre, aunque nadie bajaba. Seguía hasta Roca Chica. Allí paraba para que algunos pudieran salir un rato a estirar las piernas y admirar de nuevo la colección de fotografías amarillentas pegadas en un gran panel. Algunos aún  recordaban a Román Cerillas, el fotógrafo oficial del recorrido. Una pena que nadie quisiera coger el testigo. Iban dejando atrás pueblos y aldeas. Era noche cerrada cuando el tren llegaba a Roca Grande. Bajaban en silencio, cansados de tanto viaje, cada uno a su hogar. Las chimeneas escupían humo y el olor a coles hervidas llenaba las calles.

Lola Sanabria García
Madrid