Conspiranoic
Cada any, al dinar de Nadal, tota
la família esperem impacients amb què ens sortirà el xicot de la Sofia. És un
paio d’allò més incendiari, però ens fem un fart de riure amb els seus
discursos extravagants.
L’any que el vam conèixer,
denunciava horroritzat que l’Aserejé era una cançó satànica. Al següent
defensava amb cor i ànima que la terra era plana. L’any passat estava convençut
que la covid era una tapadora per amagar els efectes negatius del 5G. I aquest
any afirma que entre nosaltres habita una raça d’humanoides reptilians amb el
propòsit de dominar el món.
Somriu ufanós i treu el mòbil per
ensenyar-nos les proves que ha trobat. A la taula es fa un silenci incòmode.
Ens mirem de reüll... La Sofia sospira resignada mentre es mostra: els ulls li
creixen, les parpelles es tornen verdoses, l’iris esdevé ocre i la pupil·la
s’alça en vertical. La llengua, llarga i pàl·lida, apunta amenaçant quan
s’abalança sobre ell.
Núria Pelegrí Bobet
Almenar (Lleida)
Libèl·lules
Des que era molt menuda fonia els
colors pintant libèl·lules de totes mides. Libèl·lules entre joncs, entre
canyes, als sorrals de la platja, prop del riu... De les làmines va passar a
pintar-les als còdols del jardí; a les de la seva habitació; als murs ensopits
del costat de la via; a les portalades esquinçades de cases abandonades; als
murs de les ciutats on viatjava... Sabia que la seva obsessió només ocultava un
únic objectiu que l’encongia quan hi pensava, però alhora l’encoratjava.
Ara, asseguda al banc de la sala
principal d’exposicions del Gran Museu d’art Internacional, contemplava la seva
obra d’art per la qual havia estat homenatjada i reconeguda arreu. Un llenç de
dimensions impressionants donava la benvinguda a l’exposició del museu. Una libèl·lula
gegant sota un marc de parets blanques, de blaus profunds i verds turquesa amb
ales de seda i cristalls.
Malgrat anys i anys deixant
pistes allà on anava, pintant les libèl·lules del capçal del seu bressol,
encara no havia localitzat la seva mare. Amb l’únic record del bressol i una
mare que plorava, havia anat forjant el seu futur d’artista. Tanmateix, l’èxit
només arribaria el dia que es poguessin retrobar.
Agnès Catllà Garcia
Manlleu (Barcelona)
El vent
S’havien conegut en una sala de ball, ja
extinta, i ell s’havia presentat dient-li: «Em dic Joan, com tots». Ella havia
rigut i respost: «I jo Maria. Com totes». Després havien ballat una cançó molt
famosa «a la seva època»: La distancia es como el viento. D’aquella tarda ençà,
havien conviscut cinquanta anys. Ara la Maria s’acabava de morir i en Joan
només pensava en la promesa que s’havien fet: «El primer que es mori es
comunicarà amb l’altre».
De moment, però, en Joan només
rebia incomunicació, la de la buidor insidiosa i silenciosa que s’anava
apoderant del seu pis. Trobava buits els salers i les sucreres, ressecs els
setrills de l’oli i del vinagre, deshabitats els pots de l’arròs i la farina,
escurada la nevera.
Només el vent, de tant en tant,
trencava el silenci, un vent que feia trontollar les finestres amb suavitat,
com si volgués cridar-lo tímidament, que traspassava manyac les escletxes per
acariciar-li el clatell.
Havia recorregut distàncies
inabastables, aquell vent.
Era tenaç com certes promeses.
Un dia, al balcó, mentre li
esbarriava els cabells amb tendresa, en Joan va respirar fondo i va dir, amb
una veu tremolosa, emocionada:
–Ventvinguda.
Josep Sampere Martí
Igualada (Barcelona)
Da capo al coda
No sabria dir què li va cridar
l’atenció. L’autora li era desconeguda i el títol tan anodí com ambigu. Tal
vegada la foto de la portada, una imatge boirosa en blanc i negre d’un carrer
empedrat, li va despertar records d’infantesa.
En arribar a casa es va servir
dos dits de malta, va posar una llista de reproducció de música clàssica i es
va asseure al sofà amb la lectura. Costava força, ja que el text era flonjo,
monòton i embafós com una merenga massa ensucrada. Una història insubstancial i
previsible sobre la vida d’un personatge pla i ridícul.
Potser per la vaguetat del relat
va trigar a adonar-se que tenia moltes coincidències amb la seva vida. Massa.
Va arrufar el front, es va servir dos dits més i va seguir llegint. Ara que
s’hi havia fixat no podia negar que aquella crònica maldestra era la de la seva
existència.
La sorpresa inicial va donar pas
successivament a la malenconia, el menyspreu i la indignació. Aquella merda era
la seva vida? A dues pàgines del final no va poder més. Va apurar la copa, va
rebotre el llibre al sofà, va sortir de casa ben emprenyat i va creuar el
carrer sense mirar. Gran error. Sempre s’ha de llegir un llibre fins a la
darrera ratlla.
Carles Castell Puig
Sant Cugat del Vallès (Barcelona)
Parèntesi
Just pondre’s el sol, la Veu ha
recitat l’estrofa amb la musicalitat característica. Quan hi ha tornat, s’han
anat afegint les veus dels concurrents. Ho hem repetit tantes vegades com ha
calgut fins que l’Afinador ha considerat que s’havia assolit la sincronia
exacta. A partir d’aquell moment, hem incrementat el volum set decibels a cada
repetició fins a arribar al primer èxtasi. Tot seguit, la Veu ha anunciat que
s’obria el parèntesi. A dins, de cop, hi feia un fred humit, intens, però aviat
han encès diverses fogueres i l’atmosfera s’ha escalfat fins al punt que tothom
s’ha tret la roba. A continuació ens hem llepat els uns als altres. A mi m’ha
agradat molt el gust que tenia una dona pèl-roja de pell pigada blanca com la
neu nova, però després del segon èxtasi ha desaparegut. Mentre la buscava pel
cau de cucs en què s’ha convertit el parèntesi, ha sonat la sirena que el
tancava. Llavors ens hem dirigit tots a les dutxes. Ens hem ensabonat, ens hem
esbandit amb aigua tèbia. Ens hem posat roba nova, hem pujat al metro en hora
punta i hem anat a treballar.
Josep Casals Arbós
Prades (Tarragona)
